LA CREU DE TERME DE PROVENÇANA

"Un soneto me manda hacer Violante
y en mi vida me he visto en mayor aprieto"

Dedicat al Sr. Josep Fuguet,

com a mostra d'agraiment i simpatia.

La creu de terme -o creu caminal- és un tipus de fita o molló, amb simbologia clarament religiosa, col·locada antigament a l'entrada de les ciutats o vilas, com a mostra de pietat per part del poble i per fomentar la religiositat dels viatjants. Les creus de terme són creus monumentals de pedra situades a la vora dels camins amb la funció de delimitar el territori i atorgar-li alhora una certa protecció espiritual. Peró no sempre indiquen exclusivament, i com el seu nom pot portar a creure, el punt on finalitza una vila o ciutat. En definitiva, no es tracta de fites que delimiten els termes municipals, sinó punts de benvinguda des de la vessant més religiosa. Generalment consisteixen en una columneta que s’alça sobre un pedestal o un basament poligonal graonat, coronada per un nus o llanterna que sosté una creu de pedra esculpida.

Aquest monument que a Catalunya solen anomenar-se "pedró", en València "peiró", en el sud de Aragó "pairón" i en la resta de Espanya "Cruz de término" o "humilladero", consisteix generalment en unes graderies de planta circular o poligonal sobre les quals s'eleva un fust rematat en nus, macolla o capitell, que sustenta la creu de pedra llaurada en cantería. Generalment té per una de les cares de la creu la imatge d'un Crist crucificado i per l'altre la imatge de la Verge o algun sant.

Va ser antic costum en el Regne d'Aragó elevar creus en commemoració de dates o esdeveniments, o com a simples testimoniatges de pietat cristiana, generalment al costat dels camins, i de vegades enfront de monestirs i ermitas. I és que, no satisfets els cristians de la Reconquesta amb elevar temples, ermites i cenobis, erigien aquests "humilladeros" en camins, partions, promontoris, calvaris i per onsevulla.

De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, etc. Però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació. En principi van ser senzills monuments i van acabar per ser veritables obres d'art -majoritàriament gòtiques i renaixentistes, si bé també, i en menor proporció, se'n troben de barroques- que van immortalitzar els noms de mestres picapedrers. Totes, però, tenen temes molt genèrics i acostumen a estar decoredes am temes com la Crucifixió i la Verge o amb motius heràldics, en un intent d’instruir els viatgers. A partir del segle XV, es va començar a protegir les creus amb una teulada, normalment de quatre vessants, sostinguda per pilars i anomenada creu coberta. Alguns pobles llevantins les acullen sota templetes o baldaquins i el Diumenge de la rosa, primer del mes de maig, els mossos i zagalas les adornen amb rams, corones i garlandes perdurant així poètiques tradicions populars.

L'origen de les creus de terme és incert però sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió. Moltes vegades, a les ciutats enmurallades, les creus delimitaven la separació entre la vila (nucli interior de les muralles) i el terme (part de fora de les muralles). 

Veiem el que deien a "La Tradició Catalana" sobre les creus caminals: L'origen d'aqueste creus se pert també en la foscor del temps, començant, no obstant, á aparexer a França en lo segle X u XI, essent probable que aleshores estesen recovertes per un sostre. La "Creu coberta", vora Barcelona, que s'alçava en lo caminal de Madrit, en lo punt hon pren origen lo d'Hospitalet, á un quart de llegua de la Porta de Sant Antoni, fou construhida per la ciutat de Barcelona. Se comença la fábrica en 1573 y s'acabá en 1575. Fou destruida en 1823: pero l'Ajuntament maná restaurarla al any següent, com ho testificava la inscripció grebada eb son pedestal que deya: "Monumento que, erigido por la piedad barcelonesa en M.D.I.XXV, respetado en la guerra de la ndependencia, asoló el furor revolucionario en M.D.CC.CXXIII. Reinando Fernando VII, el Deseado, Q.D.G., restablece el Ayuntamiento real y perpetuo de la ciudad de Barcelona. MDCCCXXIV".

Les creus de terme que assenyalaven els límits dels termes parroquials van ser un costum introduït al segle XIV. La divisió del territori en municipis al segle XVIII les va respectar, però els va treure protagonisme. El geògraf i historiador Francesc Carreras Candi en relaciona a Barcelona onze d'antigues, que van anar desapareixent. Algunes han conservat el seu record en el nom dels carrers, com és el cas de la Creu dels Molers, al Poble Sec, i de la Creu Coberta, a Hostafrancs.

A Santa Eulàlia, quan cap a la meitat del segle XV, Provençana va perdre la seva titularitat com a parròquia, esdevenint capella eremítica, l'edifici de l'església anar degradant-se fins a l'extrem de que a principis del segle XVI l'ermita estava seriossament deteriorada. Durant molt de temps. la antiga església romànica de Provençana no havia estat reedificada i romania tancada vora el camí ral. Al seu costat mateix, i al peu del camí, en temps del rector Anton Carreres hom havia alçat -en defecte d'aquella- una capella d'obra amb una imatge de Santa Eulàlia darrera un reixat. El 1703, el propietari de la masia Can Alós, veí de l'esglesia, Josep d'Alós i Ferrer -militar barceloní- va comprar la llança del terreny d'aquesta precària capella per 250 lliures, acceptant l'obligació d'invertir-ne cent més en la reedificació de la caseta de la capella al peu del camí.

Més endavant, ja dins del segle XVIII, amb la recança d'haver-se oblidat de l'antiga parroquia, els habitants de l'Hospitalet feren diverses obres de restauració en l'antic edifici i reedificaren les parts malmeses de l'església. Als voltants de 1785, sota la direcció de mossen Quirico Madriguera, rector de la església, es pren la decisió de tenir mes cura, des d'aleshores en davant,  de l'esglesia i el seus contorns. Encara que no tenim dades contrastades, es creu que el senyor de la Casa Alós, Don Juan de Ponsich y Alós, va manar construir una creu de terme davant de l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell.

Aquests dies, amb un ànim inundat de profonda melangia, hem tornat a passejar pels voltants de l'esglesia romànica i hem fotografiat la "nostra" Creu de Terme, erigida al centre s'un jardinet. A un dels costats de la columneta de la Creu -reconstruïda a començaments del segle (i del tercer mil.lenni) a l'entrada de la plana sobre la qual està edificat el conjunt monumental religiós-, hi ha un plafó de vidre al qual s'explica el següent: "Les creus de terme s'aixecaven en els límits territorials, les cruïlles, les rutes cap als santuaria i, com és al nostre cas, donant la benvinguda a la casa del Senyor abans d'entrar al recinte sagrat. Retirada sense motiu conegut, va ser retrobada en un dels campanars per Mn. Francesc Prieto Rodríguez, pvre. Rector d'aquesta parròquia del 1991 al 1998, i feta restaurar tal com estava, segons documents gràfics antics, per Mn. Agustí Moreno González, pvre. Rector d'aquesta parròquia. Va ser beneïda el 14 de maig del 2000, Any Jubilar, per l'Emm. i Rvdm. Ricard Maria Carles i Gordo, Arquebisbe de Barcelona".

___________________________________________________