¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

viernes, 1 de marzo de 2013

ELS DOCUMENTS DEL CELH. MARÇ 2013


El document del Celh de març és el fragment corresponent a Santa Eulàlia d'un plànol de l'Hospitalet. El plànol forma part de la Guia Urbana de l'Hospitalet de l'any 1958.

Com podem veure, la part més semblant a l'actualitat és la central, amb uns carrers que es van obrir en les primeres dècades del segle XX. Recordem que el mecanisme urbanitzador començava quan el propietari de les terres demanava permís per parcel·lar-les i traçar el carrer. Recordem també que, sovint, posava el seu nom al nou vial.

A llevant, a prop de Sants, dominaven les indústries: FEMSA, Caralt, Escorsa, Rifà, ATASA, Bierge... Actualment, podem veure que s'han mantingut els carrers però al mig s'han aixecat blocs: Santa Eulàlia-2, Granvia Center, Los Laureles...

A ponent hi havien els escombriaires, i els “sitials” s'estenien a banda i banda dels camins, per la qual cosa gairebé no havien calgut els carrers. En les darreres dècades sí que s'ha urbanitzat aquesta part del barri, connectant-lo finalment amb el Gornal.

Confiem que us agradi fer un cop d'ull al plànol del barri (i al que hi havia a l'altra banda de la Gran Via) de fa més de 50 anys.

Centre d'Estudis de l'Hospitalet"

 

VADEMECUM “PROVENÇANA, BRESSOL DE L’HOSPITALET”. (III)


LA SAGRERA DE SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA (1)

 

Sagrera fou l’espai compres en el sagrat que havia al voltant d’una església consagrada i on s’edificaren dipòsits per oli, vi i grans, amb el fi de lliurar-los dels robatoris, conseqüència de las violències socials de la època.

Una ermita romànica del Pirineu i part de la seva “sagrera”
 
Existeix un document determinant de la obra de pacificació del abat-bisbe Oliba. Es tracta del decret sinodal donat a Toluges, un po­blet del Comtat de Roselló, de l’any 1027. És la Pau i Treva de Deu, que es basa en tres idees fonamentals: l’extensió del dret d’asil a persones i coses lligades al servei de l’Església, el equiparar tots els bens eclesiàstics a les coses sagrades destinades al culte, la distinció entre combatents i no combatents en las guerres privades a fi d’alliberar als últims de las conseqüències de la lluita.


L’estatut que aquí ens interessa és el que estableix que ningú gosarà assaltar ni violar les esglésies ni les cases situades dintre d’un circuit de trenta passes al seu voltant. Oliba introduí al seu bisbat aquest precepte que anava a convertir-se en típic de la Pau i Treva a Catalunya i que després seria confirmat (1064) pels bisbes de Vic, Girona i Bar­celona a petició del comte Ramon Berenguer I.


Molt significatiu d’aquesta Pau fou el fenomen dels nuclis de població que varen néixer junt a les esglésies. Al començament es parlava senzillament de cases que es trobaven situades a menys de trenta passes del temple, després, al 1065, el II Concili de Toluges ja parla dels sacraria. Aquesta extensió de trenta passes del temple i dels edificis allí situats tingueren una importància religiosa i econòmica extraordinària, reconeguda i animada per la Pau de Deu.


En documents de donació, vendes, testaments, litigis, consagracions d’esglésies, etc., apareix amb certa freqüència el terme sacra­rium, amb referència a cadascuna de les edificacions (magatzems de queviures, bodegues i a vegades també habitatges privats) que s’aixequen dintre del recinte sagrat. Aquestes edificacions constituïen una de las formes de propietat mes usuals dintre i a les rodalies de Barcelona.


Es tracta segurament de senzills magatzems de queviures i bodegues: per exemple, a la venda de terres a Vilapiscina (Santa Eulàlia) el 1034, s’incloïa l’església de Santa Eulàlia amb cases i cum sacrariis; el testament de Disposia de Cornellà atorga moltes terres i be­ns mobles i a mes civada, vi i cansalada fumada emmagatzemats in sacrario (2) de Petrus Domnuci, in Rovodons (1096).
 

Amb referència a l’extensió de terreny que rodeja a una església i gosa com ella de la mateixa extraordinària pau, s’usa el terme sacraria, d’on procedeix el català sagrera.


Veiem a continuació (3) algunes cites que ens parlen de la sagrera de Santa Eulàlia de Provençana que, segons sembla, existia ja com parròquia al 1016.
 

Mirón Guillermo, sacerdot de Provençana que havia rebut, per donació, un sacrario a San Martín de Provençals i que a mes era sagristà de la Catedral, apareix, al 1046, com beneficiari del testament d’altre clergue, Ramon, qui li va llegar un sacrario a la nostra Santa Eulàlia:


“Ipsum panem et vinum et ipsos cubos et tonnas... simul cum ipso sacrario et curte que abeo in iam dicte Provinciana remaneat ad prefato Miro Guillermo(4)

Exemple de cartulari: Testament d’Ermesinda de Carcassona comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona on es pot observar la datació segons els reis carolingis. 25 de setembre de 1057.

Exemple de cartulari: Document mitjançant el qual, Petronil•la, reina d’Aragó i comtessa de Barcelona, abdica en el seu fill Alfonso. 18 de juliol de 1164.
 
Vers 1054 va tenir lloc el lliurament d’una mujada de terra treballada i mitja de bona vinya, junt al camí de Barcelona, davant de la casa del prevere Ansulf ­portam sacrarii Ansulfi­ al territori de Barcelona, prop de l’església de Provençana; aquest lliurament es fa per part d’Amalrico Aici, Matrisinda, Guillermo Amat i Ramon, el seu ger­mà, en qualitat de executors testamentaris d’una tal Riquilda i en benefici de Deu i la Canònica de Santa Creu, de la catedral de Bar­celona; ho ordena el jutge Ramon Seniofredo, sacerdot:


“nos tutores qui et elemosionanii sumus Richillis femine con­dam Amalricus Aicii et Matrisinda femina et Guillelmus Amatí et Raimundus frater eius donatores sumus domino Deo et Canonice Sancte Crucis sedis Barchinone... per suum testamentum... ordinante judice Raimundi Seniofredi levita ut cartam donationis fecissemus Domino Deo et predicte Canonice de modiata .i. terre laborate et semodíata una vinee bone que est iuxta stratam de barchinone ante portam sacrarii Ansulfi presbiterí... sunt predicta omnia in territorio barchinone prope ecclesiam sancte Eulalie de Provintiana... et affrontat predicta terra et vinea de parte orientis in sacrariis An­sulfi presbiteri et Geriberti Guischefredi, de meridie in alodio que fuit predicte Richillis de occiduo similiter de circio in strata pu­blica que itur ad Barchinonem...(5)

 
El 1098 o 1099 el canònic Ramon Guillermo, amb llicencia del pre­bost Ramon Sendret, del capítol barceloní, i dels altres canònics, donà a Guillermo Juan i a la seva esposa Eliardis, un tros de terra, una casa amb les seves dependències i una vinya, tot allò «en la villa o sacraria de Santa Eulalia de Provençana» S’els estableix a ells i als seus descendents a canvi d’un cens i el delme a pagar per la festivitat de San Pere. Tots tindran que satisfer igual tassa a la Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia:

 
“...Raimundus Guillemi sancte sedis barchinonensis clericus una cum consensu et voluntate Raimundus Sendredi prepositus et alio­rum canonícorum sancte Crucis sancteque eulalie donator donator sum tibi Guillenius iohanis et uxori tue Eliardis femine et vestre... posteritati... per hanc scripturam... dono vobis unam terre ad con­dirigendum domum et curte qui jam ibi est et dono vobis peciarn unam vinea cum ipsa terra in qua est fundata qui est juxta ipsa terra et curte Est autem in territorio barchinone in villa sive sacra­ria sancte Eulalie de Provinciana Advenit mihi per vocem canonicam sancte Crucis sancteque Eulalie sedis... affrontationes... terre et vi­nea a parte orientis in domibus Geralli Gondeballi a meridie el occiduo in terra prephate Gerallo. A circio in strata... ut constituatis ibi bonas domos et ipsa vinea et eam bene el optime laboretis sicut decet et convenit bone vinee De omnibus vere fructibus... donetis mihi vel ad ipsam canonicam ornni anno diem ipsam medietatem et decirnam fideliter et... ad festam sancti Petri emina .i. frumenti per censum predictis domibus...

 
El document segueix dient que no poden vendre la casa sense el consentiment de la canònica que deu saber si els compradors son bonis hominibus, però si no diu res en contra, en el termini de 30 dies podrà realitzar-se la venda i el comprador es comprometrà a pagar els mateixos censos. Era un cas clar d’arrendament perpetu, amb dret a transferir-la amb permís del senyor, en aquest cas el capítol, en definitiva una concessió ad precaria.


Causes semblants mogueren al capítol a vendre altres terres, com­preses a la sagrera de Santa Eulàlia, en 1099, amb l’obligació de construir, per part dels qui les adquiriren, cases en ells.


Els primers anys del segle XII se havien establert moltes persones a Santa Eulàlia; els seus sacrarios figuren a la dotació de la nova església, consagrada pel bisbe Berenguer en 1101:


“...Habet namque iam dicta ecclesia domos in prescripta villa in qua habitant clerici ejusdem ecclesie et alias domos cum horto in quo habitat Martinus Raymundi et alias domos cum horto quos tenet Bonefilius Zamia et domos Raymundi Ferrarii atque Guiller­mus Joanni cum fratribus suis domos...

 
Acabat ja el temps de la repoblació i de la aprisió (9), els cam­perols, prou nombrosos, es troben sotmesos a la vegada a la pressió dels nobles de totes les categories i a la atracció que sobre ells exerceix l’Església. Hi ha una dissociació de poders del Comte, una confusió de poders delegats i de jurisdicció personal. Triomfen les dependències de home a home, personals. Però a la vegada els dèbils, artesans o petits propietaris, deuen escollir els seus protectors que els hi semblin menys amenaçadors. I arriba l’allau de donacions als monestirs o als capítols: a l’Església.


La donació d’una propietat a una institució religiosa estableix quasi sempre una reserva d’usdefruit per part del donant, així com per als seus fills, mentre la institució religiosa es contenta amb un petit cens ­un parell de gallines, un porc, etc. ­ anual per refermar el seu principal dret i el mateix succeirà quan és l’església quin doni unes terres per arrendament o establiment d’una determinada família.


CONSAGRACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE PROVENÇANA (S. XII) (10)


A despit de la poca salubritat de gran part del seu terme, Santa Eulàlia fou progressant al segle XI, gràcies sobre tot al lent increment de l’agricultura. Les aigües del Llobregat eren conduïdes, per sèquies i canals, a les terres cultivables de Provençana i al costat a la seva sagrera, en torn a la mateixa, com quan el 1099 es varen vendre unes terres amb l’obligació de construir bones cases, va créixer una dispersa població, que al 1101 exigiria la edificació d’ una nova església.


El segle XII portà amb ell l’estructuració definitiva de la parròquia i la consagració de la seva església. Precisament el 1101, a l’acta de consagració del nou temple pel bisbe de Barcelona, Berenguer, assistit pel Capítol i gran concurrència de fidels, s’establien els límits de la recent creada demarcació eclesiàstica: «... al este desde el collado de Codines a San Pedro Mártir; al norte la villa de Sants y el cas­tillo del Port; al sur el mar; al oeste el Llobregat y el collado de la Gavarra». Es a dir, sensiblement els mateixos que tenia Hospitalet a principis del segle XX, abans de l’escissió de part de la Marina ­Zona Franca­ i de la Muntanya. Els terrarios albos o terrenys blancs, tantes vegades citats, es conservaran ja per sempre a la toponímia local: Riera Blanca i Coll Blanc.


L’acte de la consagració era importantíssim per quant dotava a la parròquia amb un edifici suficientment capaç per les seves necessitats, digne per la celebració del culte i que anava a conservar la parroquialitat fins finals del segle XV, en que fou traslladada vers el nucli urbà de l’oest, on es trobava l’hospital-alberg, al fi de la qual fou edificat un nou temple posat sota l’ advocació de Santa Eulàlia de Mérida, per distingir-lo del de Provençana dedicat a la de Barcelona.


A l’acta de la consagració s’han conservat a mes els noms dels primers feligresos que posseïen casa prop de la parròquia: Martín Ramon, Bonfilla Zamia, Ramon Ferrer, Guillermo Juan i un ger­mà seu. El temple no era molt gran, però si suficient, d’estil romànic català, amb algú detall de clara influencia, per alguns tractadistes, dels artistes que treballaren a San Pau del Camp, de Bar­celona.


Es interessants comparar els termes de la parròquia expressades a l’acta de la consagració com els topònims que han sobreviscut al nos­tre terme:


“...Habet namque terminos sive afrontationes supradicta Eccle­sia unde accipit decimas et primitias a parte orientis ad ipsum collum de Cudinís et intus villam Sanctis et in cacumine Montis Urse [San Pedro Mártir] usque ad castrum Port de meridie in li­tore maris ab occiduo in alveiam Lupricati sive in collum de ipsam Gavarram a parte vero circi in forne Motlí et in prescripto Monte de Ursa...”


SANT OLEGUER I PROVENÇANA (11)

 
Oleguer (12), després de exercir importants càrrecs eclesiàstics, fou ele­git, al 1115, bisbe de Barcelona, la ciutat del seu naixement, dignitat a la qual anava unida la d’arquebisbe de Tarragona i de la que fou inves­tit, aquesta última, al 1118, pel Papa Gelasi II. Aquell mateix any el comte Ramon Berenguer III li va fer donació de la ciutat de Tarragona i la seva comarca. El problema de la restauració de la metròpoli estava ja resolt de dret, però no de fet, doncs que la ciutat romania ocupada pels musulmans. Però amb Ramon Berenguer III rebé un decisiu impuls en una doble vessant: donació a Sant Oleguer i cessió per aquest al cavaller normand Roberto Bordet.


La conquesta es va realitzar al 1119, però la repoblació i consegüent restauració de la seu metropolitana no va poder dur-se a terme fins 1128, i, un any després, Oleguer feia la seva donació a favor de Roberto Bordet de tots els drets temporals atorgats abans pel comte barcelonès, al territori tarraconense, exceptuant les esglésies i monestirs.


El que després seria Sant Oleguer, peça clau a la restauració de la seu primada catalana, signà, al menys, tres actes públics referents a possessions territorials a Santa Eulàlia de Provençana.

 
1120. Restitució i definició d’alous situats al terme del castell del Port feta pels esposos Ramon Mir i Sancha, juntament amb el seu fill Arnau, a Deu i a l’església catedral de Barcelona i al senyor Oleguer, pontífex d’aital seu i els alous del qual ja foren del seu predecessor a la cadira episcopal, Ramon, i que fou objecte de nombroses qüestions entre els definidors i el bisbe. Ramon Mir era fill del famós Mir Geribert de qui abans hem tractat.

 
Els llindars dels alous eren: a l’est Montjuïc, a occident el prat i alou de la canònica i el d’altres persones; al nord el camí públic que anava a Barcelona des de Provençana i al sud el d’Ermengarda, avia de Ramon Mir i que s’estenia fins Montjuïc:

 
“In Dei nomine ego Raimundus Mironi cum uxore mea Sancia et filio meo Arnallo reddo et diffinio atque pacifico deo et ecclesie sedis sancte Crucis sancteque Eulalie barchinonensis et tibi domino Ollegario eiusdem sedis pontifici omnia alodia scilicet domos et ortos et ortales terras et vineas cultas et hermas prata et pascua... sicut Raimundus bone memorie episcopus decessor vester tenuit et ha­buit... Sunt autem hec in termino de Port et terminantur a parte orientis in Monte Judaico et ab occidente in ipso prato et in alodiis ipsius canonice et diversum hominum et a circio in strato publica que vadit de Barchínona ad Provintianam et a meridie in alodio quod avia mea... Ermengardis subtus circulum et sic extenditur us­que in montem judaicam...(13)

 
1125. Establiment d’una masia situada al territori de Bar­celona, parròquia de Provençana, amb terres, arbres, etc., en el lloc nomenat Espodoia, fet per Olaguer, metropolità de Tarragona, se intitula ara, amb tots els canònics de la seu barcelonesa, a Ramon Berenguer i Ermesinda, la seva esposa, així com a tota la seva descendència amb l’ obligació de que construeixin cases, millor dit una torre de pedra i cal, posseint-lo indefinidament, un rere l’altre, servint al cabild i donant-li un cens anual d’un porc, per la casa, el quart per la terra i el delme dels fruits. A mes tindran allí, pels canònics gansadam unam anserum, de la que els lliuraran la meitat i el delme dels animals i aus de corral que criaran:

 
“In xristi nomine Ego Ollegarius tarragonensis metropoli qua­liscumque minister cum omni conventu canonicorum sedis barchi­none damus tibi Raimundo Berengario uxorique tue Ermesendis et progienei atque posteritate vestre mansum unum quod habemus in territorio Barchinone infra parrochiam sancte Eulalie Provinciane in loco quem dicunt Espodoia cum terris cultis et arboribus que sunt in circuitu ipsius mansi sub tali conditione damus tibi prefatum mansum ut ibi turrim ex petra et calce construatiis et bonas domos edificetis et habeatis et possideatis... in servitio nostro et successo­rum nostrorum... Debitis quoque vos annuatim et filii vestri nostre canonice et nobis porcurn unum canonicalem recipientem pro ipsa manedia et ex alia terra quartam partem et decimam et braciatum fideliter de omnibus fructibus ac tenebitis ibi nobis gansadam unam anserum...(14)

 
1131. Establiment fet per Oleguer, arquebisbe de Tarragona, juntament amb el canònics de la Seu de Barcelona, a Pere Ramon, un dels propis canònics, d’una casa de camp destruïda i de l’alou (15) que fou del jutge R. i de Guitart, germans, situat en la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, també en el lloc de Espodoia; de cens pagaran anualment un porc, per el dia en que se celebrava la translació primera de la santa —23 de octubre—. Després de la seva mort es retornaran amb les seves millores a la canònica, la qual el posseeix per testament del jutge R. y por compra feta a Ramon Pere de Mata; pagà Pere Ra­mon pel seu establiment 22 morabatins d’or:

 
“In dei nomine ego Ollegarius tarraconensis arciepiscopus et omnis conventus canonicorum barchinonensi sedis Damus tibi Petro Raimundi nostre canonice canonico mansum destructum et alodium cultum et heremum separatum positum quod fuit R. judicis et fratris sui P. Guitardi Que omnia advenerunt nostre canonice largi­tione iam dicte Raimundi et per emptionem vel excomutationem quam fecimus cum Raimundo Petri de Mata datis... .xx. duobus mo­rabatinos in auro. Sunt autem hec in territorio Barchinone infra parrochiam sancte Eulalie Provintiane in loco dicto Espodoia et in aliis locis suprascripta quoque omnia sicut nos habemus et tenemus et tu melius invenire poteris que... tali conditioné ut mansum ibi restituas turrem construas et hediffice et plantes ut melius potueris teneas et possideas in vita tua ad servitutem nostre canonice et nostram successorum debitis quoque annuatim iam dicte canonice per censu... porcum unum canonicale ad festum sancte Eulalia que celebratur .x. kalendas novembris...(16)


PEUS DE PÀGINA


(1) Per aquest apartat Manuel Grau diu que segueix especialment el estudi inèdit, conservat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de l'Hospitalet, titulat “Sense nom”, del senyor Montaner Giró, i el publicat al vol. 5 del “Anuario de Estudios Medievales”.  (Barcelona, 1968), titulat “Sobre la Paz de Dios y la Sagrera en el Condado de Barcelona (1030-1130)”, de la germana Karen Kennelly. 


(2) Sobre la Paz...”. Karen Kennelly. pàg. 110, nota 16. ACA, Real Cancelleria, pergamins Ramon Berenguer III, núm. 39 (1096).


(3) “Correo Catalán”. J. Mas. 23 octubre 1914


(4) Cartulari de Sant Cugat del Vallés”. José Rius Serpa. Barcelona. 1945-1947; 3 vols.; vol. II, dc. 582.


(5) ACB (Arxiu de la Catedral de Barcelona), Lib. Ant., LV, fol. 22, nú­m. 68; núm. 685. J. Mas.

  

(6) ACB, Lib. Ant., IV, fol. 26v, núm. 80; J. Mas, 1163.

 

(7) ACB, Lib, Ant., III, fol. 8, núm. 24; Sobre la Paz...”. Karen Kennelly. pàg. 122.



(8) Vida, martirios y grandezas de Santa Eulalia”. Ramon de Ponsich i Camps. Madrid, 1770, doc. 22. “Sobre la Paz...”. Karen Kennelly. pàg. 122-123.

 

(9) El mecanisme pel qual hom podia apropiar-se legalment d’una terra de ningú era anomenat aprisió. A Provençana no hi ha cap rastre d’aquest fenomen.

 
(10) Cf. nota anterior. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de l’Hospitalet es conserva un treball inèdit de Mn. Joaquim Guiu, “Notes Històriques de la Tinència de Santa Eulàlia de Provençana, que a les pàg. 29-31, recull la trans­cripció de l’Acta de Consagració.

 
(11) El professor Grau va utilitzar per aquest apartat les nombroses paperetes i dades del treball inèdit del senyor Montaner Giró, citat abans i la qual meritòria recopilació és d’inestimable ajut pel investigador de la Historia de Hospitalet.

 

(12) Oleguer (Barcelona 1060?-1137), Bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Clergue des de molt jove, exercí de prepòsit de la comunitat agustiniana de Sant Adrià del Besos. Fou conseller del comte Ramon Berenguer III. Assistí als concilis de Narbona, Tolosa, Laterano I i de Clermont, on fou anomenat legat pontifici contra els musulmans. Canonitzat al 1675, les seves restes descansen a la capella del Santíssim, a la catedral de Barcelona.


(13) ACB, Lib. Ant., IV, fol. 165, núm. 390; MAS, 1307.


(14) ACB, Lib. Ant., IV, fol. 13, núm. 41; Mas, 1338


(15) Alou = heretat lliure de gravamen.


(16) ACB, Lib. Ant.,  fol. 11, doc. 32. 1396.