¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

lunes, 31 de diciembre de 2012

L’ÚLTIM SOL DE 2012: REFLEXIÓ SOBRE L’ANY QUE SE’N VA

 

Encara que l’any 2012 que acomiadem ha estat, a bon segur, un mes dels molts “annus horribilis” que estem (i que continuarem) patint per la calamitosa crisi `sistèmica´[paraules noves per a temes que pocs comprenen] que ens auguren els nostres ineptes dirigents ­que no disposen de “formules” per a liderar el canvi de cicle vital que estem patint­, jo tinc per a mi que, malgrat tot, el 2012 ha estat un excel·lent període on la divulgació històrica a la nostra ciutat ha donat un salt important en la recuperació i exposició de material referit a l’Hospitalet de Llobregat.

 
La divulgació de la història més recent dels diferents barris de la ciutat ha estat un dels objectius de moltes entitats i particulars que han laborat per a fer veure de forma palesa l’interès existent entre els hospitalencs sobre les noticies referides als fets històrics ocorreguts als seus entorns i als seus temps en un símptoma revelador de l’interès que ha produït entre el nostres convilatans el que, recentment, ha estat anomenat com l’auge de la història com a notícia.

 
El treball constant i seriós de les institucions oficials dedicades a la preservació del patrimoni físic i intel·lectual de la nostra ciutat ha estat digne, malgrat les retallades a que ha estat sotmeses per part del nostre consistori que, com totes les administracions, han esmerçat durant el període les aportacions pressupostàries dedicades  als temes culturals, però han estat, sens dubte, les entitats ciutadanes i els particulars els que, amb més empeny, han fet possible que l’any que acomiadem hagi estat un temps profitós en l’extensió de la difusió i popularització del coneixement de la historia (en minúscules) de la ciutat.

 
Això ha estat possible gracies sobre tot a la implantació, extensió i consolidació de les xarxes socials, instruments informàtics, que sostenen «una estructura social composta per individus (o organitzacions) anomenats "nodes" que estan lligats (connectats) per un o més tipus d'interdependència com ara amistat, parentesc, interessos comuns, intercanvis financers, relacions sexuals, creences, coneixements o prestigi.»

 
A l’Hospitalet de Llobregat son moltes les entitats i les persones que conformen la comunitat interessada per la historia local i la seva difusió, mitjançant les eines electròniques o informàtiques existents però, a tall d’exemple no mes citarem  unes poques d’elles que (cadascuna amb les seves peculiaritats) a mes de fer difusió de la historia de tot l’Hospitalet, han dedicat part dels seus esforços d’aquest any que cloem en recuperar moments de la vida i la història de la nostra barriada de Santa Eulàlia de Provençana: El Centre d’Estudis de l’Hospitalet, la Fundació Santa Eulàlia, la Plataforma Ciutadana “Protegim el Canal de la Infanta” i el nostre amic En Luis V. Bagán Nebot que amb el seu bloc «L'Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d'una ciutat» ha obert ─amb la singularitat del treball que està fent─ una nova forma de contemplar la divulgació de la historia de la nostra Ciutat.
 
Bon any per a tots ells!

CENTENARI DEL CARRILET BARCELONA-MARTORELL 1912-2012 (III)

 
 



El dilluns 30 de desembre de 1912, a les pàgines 3 i 4 del diari “LA VANGUARDIA”, apareixia un article amb el títol: “En el Bajo Llobregat. Inauguración de un ferrocarril”.

Es tractava de la crònica d’un esdeveniment ocorregut un dia abans al qual es va inaugurar la secció de Barcelona-Martorell (un passeig de 28 kilòmetres) de la nova línia ferroviària de via estreta que uniria Barcelona amb Manresa, que s’iniciava a l’estació de Barcelona situada al final de la Gran Via, tocant á la riera de Magòria. La nova infraestructura carrilaire era una obra cabdal per a la comunicació de tots els pobles de la dreta del Llobregat amb la capital catalana. “La Vanguardia” utilitzava més de 2.600 paraules per a donar raó de tota la cerimònia d’inauguració, però a aquest recull només inserirem la part de la crònica que va des de l’estació d’inici fins a la de l’Hospitalet.

Per cert, el comboi inaugural no es va detenir al nostre barri i encara que ho hagués fet, el nom de Santa Eulàlia no hagués sortit a al noticia, car que l’estació de la barriada de Provençana de l’Hospitalet, l’”estacioneta”, com l’anomenaven els eulaliencs, es deia oficialment “l’abaixador de la Bordeta”. Certament, no començava gaire bé la relació entre el “Carrilet” i el barri. 

Deixem, però, que el reporter que va cobrir la jornada expliqui amb les seves paraules el seguiment de l’acte, des de l’inici del viatge fins a la arribada a la nostra Ciutat:

“Pocas veces, en el cumplimiento de nuestra misión informadora, hemos sentido la emoción que embarga en estos momentos nuestro ánimo al reseñar la fiesta que se celebró ayer con motivo de la inauguración de la línea de Barcelona á Manresa, construida por la compañía “Camino de Hierro del Nordeste de España”. Y es que no siempre se da el caso, que ayer se mostró con toda esplendidez, de que al fausto y pompa oficiales acompañen los entusiasmos de toda una comarca, que ve convertidas en realidades sus mas caras ilusiones, que contempla por primera vez lo que amarga y frecuentes decepciones le habían conducido á considerar como sueño irrealizable.

La comarca del Bajo Llobregat, los importantes pueblos de San Baudilio, Santa Coloma, Pallejá y San Andrés, que durante tantos años habían luchado con constancia sin igual, con una perseverancia que no bastaron á amortiguar los frecuentes desengaños sufridos, para poseer una línea directa que fomente su comunicación con Barcelona y sirva de vehículo á los productos de su industria y agricultura, sintieron ayer el gozo vivísimo, la inmensa satisfacción de ver cumplidos sus deseos y pudieron contemplar el paso de la locomotora que cruzaba veloz sus feraces campiñas, como heraldo de futuras prosperidades y bienandanzas.

La naturaleza se asoció al júbilo de aquellos vecindarios y un día espléndido de invierno, de temperatura agradable, contribuyó á la mayor brillantez de la fiesta.

Los invitados. Bendición de las obras

A la una y media de la tarde se reunieron las autoridades y los demás invitados á la inauguración de la sección Barcelona-Martorell, de la nueva línea, en la estación de Barcelona que se levanta al final de la Granvía, junto á la riera de Magoria.

Formaban parte de la comitiva el director general de Obras públicas, señor Zorita, que en representación del ministro de Fomento vino de Madrid para asistir á la inauguración, acompañado de los ingenieros señores Gelabert, jefe del servicio hidráulico, Núñez Arenas, del negociado de tráfico y Martínez Diego, oficial primero del negociado de construcción de ferrocarriles del ministerio de Fomento; el capitán general don Valeriano Weyler, acompañado de su ayudante; el gobernador civil señor Sánchez Anido; el obispo, doctor Laguarda; el diputado provincial por el distrito de Villanueva-San Feliu, señor Jansana; que llevaba la representación del presidente de la Diputación, señor Prat de la Riba; el delegado de Hacienda, señor Eulate; los senadores señores Pons y Enrich y Girona; don José Bonet, director del ferrocarril de Manresa á Berga; don Luis Nandes, director del Central Catalán; don Mariano de Foronda, director de los Tranvías de Barcelona; don José Cornet y Mas, de la Maquinista Terrestre y Marítima; don Carlos Muntadas.

El ingeniero jefe de la división de ferrocarriles, don Pedro García Faria y el segundo jefe don Ramón Montagut; el jefe de Obras públicas, señor Martí; los ingenieros señores Cavestany, don Narciso Amigó y don Ventura de la Vega; don Fernando Junoy; el arquitecto municipal de Barcelona, señor Falqués; el arquitecto señor Doménech Estapá y el médico de la compañía, doctor Lloveras.

Del alto personal de la compañía del “Camino de Hierro del Nordeste de España” figuraban el administrador delegado de la empresa, Mr. Ryndzunsky, el ingeniero director señor Lalieux, el administrador señor Rózpide y el representante en Madrid de la empresa, señor Hernández Rózpide.

El director de la compañía señor Saliensi, el administrador, Salientini, y el secretario señor Boglia.

El representación del alcalde señor Sostres, diputado provincial por los pueblos que recorre la línea, quien no pudo asistir por tener que presidir la junta de vocales asociados, estuvo su secretario particular señor Vives.

Frente al edificio de la estación se congregó numeroso público para presenciar la llegada de las autoridades y demás invitados. Junto al andén se hallaba formado el tren en que se había de efectuar el recorrido de la línea, compuesto de la máquina, furgón de cabeza y cinco coches.

La locomotora se hallaba adornada con guirnaldas de flores y follaje, figurando en su parte delantera el escudo de España orlado con banderas nacionales, de Bélgica y de la región.

Poco después de la una y media el doctor Laguarda, revestido en pontifical, con báculo y mitra, bendijo el tren, la línea y las obras, asistido del Rdo. Reig, cura párroco de Hostafranchs, y de su vicario Rdo. Massó.

Terminada la ceremonia, subieron al tren los invitados, entre los que figuraban los señores ya citados anteriormente, los sacerdotes últimamente mencionados, los representantes de la prensa local, fotógrafos y corresponsales, los inspectores señores Martorell y Eloy y algunos otros señores.

Al ponerse el tren en marcha resonó un nutrido aplauso, dado por el público que presenció la salida.

El trazado

Al salir de la estación la línea se desliza por las afueras de las barriadas de Hostafranchs y la Bordeta, cruzando feraces huertas y bordeando casas de labranza y algunas fábricas. En la mayoría de estos edificios salieron sus moradores á la puerta ó se asomaron á sus respectivas galerías, saludando el paso del convoy con aplausos y ondeando los pañuelos.

El tren pasó sin detenerse por el apeadero de la Bordeta, efectuando su primera parada en la estación de Hospitalet, en donde esperaban el alcalde, el juez municipal, las demás autoridades locales y numeroso público, que saludó á los expedicionarios respetuosamente. Las autoridades locales cumplimentaron á los señores capitán general y obispo.”






 

sábado, 29 de diciembre de 2012

CENTENARI DEL CARRILET BARCELONA-MARTORELL 1912-2012 (II)

 
 



Clicar per a veure video
 
Com varen dir a l’entrada que ven incloure el dia divendres, 7 de desembre d’enguany, el vint-i-nou de desembre de l’any 1912 el “Carrilet” arribava al nostre terme municipal i, per tant, a la nostra barriada de Santa Eulàlia de Provençana. Fa doncs, tot just avui cent anys, que els ferrocarrils Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya (Barcelona-Martorell) inauguraren la línia de Barcelona a Sant Boi. Tenia parada a l'Hospitalet-Centre i a Santa Eulàlia.

 
Si be va ser ben acollit per la  població del barri, doncs que amb el “carrilet” els eulaliencs podien arribar a l’estació de Magòria i ­des del 1926­ a la plaça Espanya, les vies del “carrilet” varen dividir el barri en dos, quasi tallant la comunicació entre la “Carretera” i l’Aprestadora. Hi hagueren carrers –com el del General Prim- als quals, el carrilet suposava tanta separació entre els dos trams en que quedava dividit per la via –i els murs de maons que la protegien- que a banda i banda del ferrocarril s’organitzaven sengles celebracions de Festa Major, amb dues comissions distintes, sense cap relació entre elles doncs res no tenien a veure una amb l’altre.

Mica en mica, a mida que el barri s’eixamplava i s’anava fent mes gran i dinàmic a ambdós costats de les vies del Carrilet, el ferrocarril que travessava la barriada de nord a sud va anar fent cada vegada mes nosa per a les relacions personals, culturals i econòmiques entre els dos sectors de la barriada, la de l’entorn de la “Carretera”, on s’aplegaven els comerços i les comunicacions i la zona dels escombriaires, la que quedava per sota de la via.  Procurarem explicar aquest procés de canvi d’opinió entre la satisfacció inicial i el rebuig que el Carrilet va anar despertant al llarg dels anys, fins que, amb l’arribada de la transició democràtica, els veïns van reclamar el soterrament del “carrilet”, la qual cosa es va aconseguir als anys noranta. L’any 1993 es posava la primera pedra de la conversió de les vies del “carrilet” en un passeig arbrat que porta el nom d’Avinguda del Carrilet. 

A la primera part d’aquesta recensió vàrem aportar les informacions al respecte que vam poder obtenir fins al 1999 i en aquest suplement d’aquella entrada podríem afegir moltes més dades de la història del Carrilet al seu pas per Provençana, però no volem esgotar el tema per si mes endavant convé tornar a ell per altres motius. 

 
Només dir en aquesta presentació que l’estació L`Hospitalet - Av. Carrilet, única que es conserva a la nostra ciutat a la mateixa ubicació, que va entrar en servei l’any 1912 amb l’apertura de la línia des de Barcelona-Magòria fins a Martorell, no fou soterrada fins el 9 de juliol del 1985, amb el tram compres entre Sant Josep i Cornellà-Riera.
Part de Santa Eulàlia a tocar amb la resta de L'Hospitalet.
 Fotografía del Centre d'Estudis de l'Hospitalet.
A la dreta es pot observar com entrava el Carrilet al barri de Provençana,
tot just a la platja de vies de l'estació Bordeta-Formació.




Excepcional fotografia de l'engalanada màquina locomotora nº 1
dels Ferrocarrils del Nord-est d'Espanya arribant a Sant Boi
a primeres hores de la tarda del dia 29 de desembre de l'any 1912 on,
el tren inaugural de la línia va ser rebut per nombrosos veïns de la Vila.


Per a cloure aquesta entrada, ahir vàrem fer a peu, maquina de retratar en mà, el recorregut que feia el Carrilet al seu pas per la barriada de Santa Eulàlia de Provençana i ens vam trobar amb la sorpresa de veure passar pels mateixos indrets un “altre carrilet” portant persones. 

 
 


 





 
 
 
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

miércoles, 12 de diciembre de 2012

L'INICI DE L’EXPANSIÓ DEL BARRI DE SANTA EULÀLIA A FINALS SEGLE XIX


 
Santa Eulàlia fou el barri de l'Hospitalet que més va créixer a la segona meitat del segle XX. Indústries i habitatges no cessaren d'augmentar. Però seria un error pensar que la majoria dels habitants del sector eren obrers industrials. Les xifres facilitades per Joaquin Recaño a partir dels padrons i els censos, indiquen que la població activa del sector secundari rondà el 20%. No s'ha d'oblidar que des de 1819, el Canal de la Infanta permet el regadiu de la Marina hospitalenca i que, per tant, les terres de Santa Eulàlia son molt productives. El capitalisme no es manifesta només a la indústria.

 
Un dels primers fenòmens immigratoris a l'Hospitalet i Santa Eulàlia es va produir a mitjans del segle passat amb l'arribada de la revolució industrial a Catalunya, que d'una població agrícola va passar a una d'industrial per la instal·lació de fàbriques del tèxtil, metal·lúrgia, químiques, provocant un augment de treballadors i la vinguda dels primers immigrants.

 

A Santa Eulàlia [1], pels volts del 1870, varen venir unes famílies del nord d'Itàlia, principalment de les regions del Piamont i la Llombardia, gent que ja tenia experiència en les indústries abans esmentades. La seva ocupació no va ocasionar cap trauma, tenint present que el nombre de habitants del barri era petit, els nouvinguts van assumir els costums, la llengua i la manera de viure del país amb una integració plena. Tan és així, que els fills varen tenir una actuació destacada, algun d'ells en el camp industrial, cultural, social i esportiu, com els Frangioni, Cesena, Tibaldi [2] i altres com recordaran els mes antics del barri.

 

El poble de Santa Eulàlia ha tingut sempre una actuació integradora des de aquests italians vinguts al 1870 i al llarg del segle XX te unes dimensions espectaculars, primer amb la immigració dels anys 20 de Múrcia i Almeria, a partir de 1950 d'Andalusia i d'altres regions d'Espanya, actualment la del continent africà. La immigració es un problema de convivència i comprensió i l'immigrant s'ha d'integrar.

 

Un d'aquest descendents italians es el que ha fet l'escultura que tenim a la Plaça dels Avis. L'artista, escultor i professor de l'Escola Massana es l’Hèctor Cesena, resident al barri. Aquesta àvia, que encara trobaríem en algun poble rural de Catalunya, voltada d'arbres, eucaliptus i altres plantes, abrigada amb una manta, un mocador al cap i les mans juntes en una actitud de meditació i de pregaria i de protecció als que venim al Casal.


Can Batlló vist desde la Bordeta


La part més oriental del terme de l'Hospitalet, el barri de Santa Eulàlia, comença a adquirir alguns dels trets que el personalitzaran. Hi ha, en primer lloc, la continuació del caseriu de la Bordeta, el gruix del qual pertany al terme de Sants i rep una forta empenta en el darrer quart de segle, sobretot a partir de la instal·lació (1880) a Sant Medir de la fàbrica de Can Batlló. Sabem que durant el segle XIX la demarcació del terme no coincidia amb la Riera Blanca i que, per tant, una bona part de la Bordeta era administrativament hospitalenca. Però també es forma, com hem vist, un segon nucli: un veritable raval industrial creix a la Carretera del Mig, als volts de l'antic Prat dels Maons. L'arrenglerament de cases que continua el de la Bordeta, per evitar un allargassament excessiu, busca la manera d'eixamplar-se.

 

Tanmateix, almenys en un primer moment, no ho fa cap a migdia sinó que evita ocupar els fèrtils conreus de la Marina i s’instal·la en l'estreta franja que queda entre la carretera i la doble barrera del Canal i del ferrocarril. Així observem que la divisió en seccions censals de 1887 parla del “eixampla de Santa Eulàlia”, referint-se a la petita trama formada pels carrers de Maluquer, Salvador i el denominat “passatge A”. Aquesta trama vuitcentista encara es conserva força intacta, com podem veure si passegem pel carrer del Cavall Bernat.

 

L'abril de 1877 el mestre d'obres Melcior Martí va rebre l'encàrrec de projectar la urbanització [3] de la propietat de Alodia Salvador Colloso, esposa de Josep Maluquer de Tirell, conegut polític i jurisconsult lleidatà. Començava la construcció de l’eixampla [4] de Santa Eulàlia on hi havia, llavors, uns 520 habitants (sense comptar el poblament dispers de les cases de pagès), distribuïts 346 a la Carretera, 53 a la Riera Blanca i 121 al que ja s’anomena carrer de l'Aprestadora; es a dir el tram del camí de la Barca del Prat més pròxim a la Riera Blanca.

 

Els terrenys de doña Alodia a Santa Eulàlia eren coneguts com el criadero de sanguijuelas” o debajor de la Torrassa, i limitaven, a ponent, amb la propietat de José Colom al límit del qual s'obriria el carrer Salvador. A l'est, una fillola procedent del Canal de l'Infanta, separava la seva propietat amb la del Sr. Monter en el límit de la qual es traçaria el passatge A, actual avinguda del Metro; al sud creuava la carretera de Barcelona al Garrofer i al nord, tancant el perímetre, una franja de vinya propietat del Canal de l'Infanta. En l'extrem nord del passatge A, sortia un camí que travessava la via fèrria, conduint a les terres superiors de la Torrassa.

 

A la memòria presentada conjuntament amb el projecte urbanístic, Melcior Martí dedicava encesos elogis a L'Hospitalet, en la convicció de que la nostra vila es trobava en la necessitat d'eixamplar-se, el que obligava a prendre terreny a l'agricultura; el traçat del Canal de la Infanta creava uns saltants d'aigua que proporcionava força motriu a indústries de recent instal·lació a Santa Eulàlia dedicades a filats, teixits, tintoreries i adoberia, el que permetria tenir ocupats a molts obrers. El continu creixement de la indústria anava acompanyat d'un progressiu augment de construccions, particularment a la província de Barcelona

 

L'idea del projecte consistia en obrir tres carrers en sentit transversal, des de la carretera a l'extrem nord de la finca; aquestes vies s’anomenarien Salvador, Maluquer i passatge A, utilitzant els cognoms de la propietària i el seu marit per a retolar les dues primeres. Al tercer carrer, el passatge A, la fillola que baixava l'impedia un traçat rectilini, però el major obstacle era el propietari del costat que no volia cedir 12 pams, tot esperant que es declares d'utilitat pública per treure major profit.

 

De bon començament, el projecte urbanístic estava orientat a parcel·lar la finca, per a que una part de la mateixa fora edificada i destinar la resta de l'hort, jardí o pati, del que sortiria un conjunt harmònic, on poguessin coexistir l'econòmic i l'artístic presidits per la higiene. El carrer Isaac Peral i el Passatge núm. 2, que flanquejaven el carrer Maluquer i que sortien del carrer Cavall Bernat, com aquest mateix, en el projecte original eren passos particulars exclusius de veïns i propietaris, per a que tingueren accés als horts dels habitatges que allí se anaven a aixecar.




 
El Sr. Melcior Martí explicava en la seva memòria que l'amplada dels carrers estava en proporció a la seva longitud i l'altura dels edificis, pel que considerava suficients unes voravies de 84 cm., que estarien obligats a construir els propietaris i 5,12 metres per a el pas de carruatges.

 
 


 

 
El mestre d'obres tingué molt a conta les pendents, afavorides per la suau inclinació del terreny, iniciant als passatges intermedis els punts d'inici dels declivis, que es dirigien por dos costats al carrer Maluquer i per un al carrer Salvador. El passatge A havia de rebre per Cavall Bernat el pendent de la inclinació, però en l'actualitat el punt alt està a l'avinguda del Metro i el baix a Maluquer, evitant-se amb el traçat original, que als períodes de pluja corres major caudal d'aigua, afavorint el pas de transeünts i cavalleries.





 
 
 

Passadís de cases al carrer Cavall Bernat, núm. 24-26 (Foto de 1997)
També es projectà un pont a la entrada del carrer Maluquer, amb l'idea de no interrompre el curs de les aigua pluvials que escorrien per la cuneta; al carrer Salvador i al passatge A ja els havien per ser antics camins d'accés a les propietats agrícoles. De la parcel·lació dels terrenys de Doña Alodia s'obtingueren 86 solars, aprovant-se el projecte d'urbanització a la sessió del consistori el 18 de juliol de 1877, presidit per l'alcalde accidental Fortunato Prats i Carbó, ja que el seu germà Jaume, alcalde constitucional, gaudia d'una llicencia de tres mesos per a restablir la seva delicada salut.

 
 
 
L'ajuntament donà, així mateix, la seva conformitat als noms dels carrers, autoritzant a la seva propietària per a que ella mateixa designes el nom del passatge A. En aquest passatge, convertit actualment en avinguda del Metro, la línia recta de la façana es trenca a l'altura del carrer de Cavall Bernat, forçada per la fillola, el desplaçament de la qual no es pogué realitzar per que el propietari veí no consenti en cedir uns pams de terreny.

 

[1] Vicenç Maberto. Butlletí de l'Associació de Persones Majors. núm. 17. gener del 1994.

Segons el Sr. Vicenç Maberto, amb qui varen parlar el dia 13 de febrer de 1994, el seu avi va venir de un poble del Piamont (regió de Sussa) nomenat Giagliona. De primer varen viure a Sant Martí de Provençals, i posteriorment a Santa Eulàlia al carrer A (avui Cavall Bernat). Posteriorment, i donat que deien que aquestes cases haurien de ser enderrocades, el seu pare va comprar un solar al carrer Comerç on va edificar una casa on encara avui viu ell. El seu pare va treballar a la indústria de refractaris Pau Cucurny (Santa Eulàlia, 6) fins que la fabrica va ser traslladada a Montmeló, moment en que va anar a treballar a La Farga. Allà també treballaven, de fonedors, dos germans Cesena. Els Frangioni eren tres germans i un d'ells va jugar a l'equip del Santa Eulàlia als anys 20. El camp de futbol estava per sota del carrer Aprestadora, entre els carrers Comerç i Prat de la Manta. Als seus voltants es varen edificar un munt de barraques, on vivien gent emigrada de Almeria, que després van anar a viure a la Torrassa.

[2] A la sol•licitud dirigida el 10 d’octubre de 1940 al Governador Civil de Barcelona per a tornar a reorganitzar el “Club de Pilota de l’Hospitalet”, trobem com a signant a un Agustí Tibaldi Maretti, carreter veí del carrer Enric Morera.

[3] Inocencio Salmerón. “Progrés”. núm. 43. desembre 1986. pàg. 8 i 9.  Don Inocencio Salmerón va ser membre de la Junta de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia durant el període 19997-1998 i autor col·laborador d’articles apareguts a la revista de l’entitat “FITXES”

[4] “Rutes urbanes, Com es fa una ciutat?”. Joan Cases.