¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

domingo, 13 de febrero de 2011

SANTA EULÀLIA: LA BEN PARLADA

Diuen que Santa Eulàlia (“la ben parlada”), antiga patrona de Barcelona, era filla d'una família noble de Sarrià i que, de ben petita, es va distingir per la seva caritat. Durant la persecució de Dioclecià (l'any 304), la santa, que llavors tenia tretze anys, va anar a veure al cruel governador de Barcelona, Dacià, al qual li va recriminar la fúria amb que perseguia als cristians. Dacià, irritat per la insolència de la jove la va fer agafar i la condemnà a sofrir tants martiris com anys tenia.
Al no voler renunciar a la seva fe cristiana, Santa Eulàlia fou martiritzada llarga i cruelment. Entre els martiris hi havia les fuetejades, les esquinçades de la carn amb garfis, el foc, la ruixada de les ferides amb oli bullent i amb plom fos, llençada per un pendent ficada dintre d'una bota plena de vidres i claus i tancada a un corral infestat de puces famèliques. La santa va suportar tots aquells patiments en silenci. Finalment la varen clavar a una a una creu en forma de X.
Des dels inicis del cristianisme, Santa Eulàlia fou objecte d'una gran devoció a Barcelona, arribant a convertir-se en la patrona de la ciutat. Conta la llegenda que, durant molts anys, s'ignorà on es trobaven les restes de la jove màrtir, cosa natural si tenim en conta la dubtosa existència de la santa.
Finalment, l'any 877, el bisbe Frodoí les localitzà a la capella de Santa Maria de les Arenes ­més tard església de Santa Maria del Mar­ i decidí traslladar-les intramurs i dipositar-les a la catedral. Donada la solemnitat de l'acte, s'organitzaren grans festes i va arribar a Barcelona una gran gentada.
Quan la processó que acompanyava les restes de la santa arribà davant la porta de la ciutat, els fidels varen veure astorats que aquells es tornaven tant pesants que era impossible moure’ls un pas més. Ningú sabia com explicar el fenomen, i el bisbe, tement un ardit del diable, demanà als fidels que preguessin. En mig del prec va aparèixer un àngel que, amb el dit estès, senyalà un dels canonges que ajudava a portar el cos de Santa Eulàlia. Tots els ulls es varen clavar en ell.
Llavors, el clergue es va agenollar i entre plors va confessar que havia tallat un dit del peu de la santa per a conservar-lo com a relíquia. El bisbe li ordenà que el restituís d'immediat, per la qual cosa la processo va poder continuar fins a la seu. Pel que sembla, Santa Eulàlia no va voler entrar mutilada a la ciutat que tant la venerava.
Es diu que, en record d'aquest miracle, molts anys més tard es va col·locar al costat de la porta de la muralla on es va produir l'incident ­i que adoptà el nom de Porta de Santa Eulàlia­ un àngel amb el dit estès fet de planxa de coure, que encara es conserva al Museu d'Història de Barcelona.
 Desapareguts del lloc la porta i l'àngel, només roman el nom de Plaça de l'Àngel per recordar el suposat prodigi. A l'edat mitjana va assolir gran preponderància al comtat de Barcelona la devoció popular a Santa Eulàlia, la petita i gloriosa màrtir local.
Foren bastint-se capelles als segles X i XI al seu honor, essent natural que apareguessin als «Ager Provincialis» o «Ager Publicus», antics camps provincials de la colònia romana de Barcelona, veritable espai vital de la capital catalana, que servien de pastures del comú i s'estenien als terrenys plans que s'havien anant guanyant al mar entre els rius Llobregat i Besòs. Santa Eulàlia del Camp, Santa Eulàlia de Vilapiscina, Santa Eulàlia de Sarrià i Santa Eulàlia de Provençana ­la nostra parròquia primigènia­, són exemples ben clars.
Actualment la creu en la que va morir Santa Eulàlia i les palmes que simbolitzen el martiri són l'emblema de la ciutat de l'Hospitalet. La diada de Santa Eulàlia es celebra el dotze de febrer. El seu sepulcre es troba a la catedral de Barcelona.

===============================================


domingo, 6 de febrero de 2011

TAPAS: LA PELÍCULA DE SANTA EULÀLIA

LA VIDA ES COMO LOS PIMIENTOS DE PADRÓN, A VECES PICA... 


El domingo 6 de febrero de 2011, el diario "El Pais" ha ofrecido, acompañando al ejemplar del día y al magazine "El país semanal", el DVD de la película "TAPAS", ópera prima como directores de Juan Cruz, el guionista televisivo y realizador de cortometrajes y del polifacético showman José Corbacho (director de Homo Zapping y colaborador habitual de Buenafuente hace un tiempo). 
El DVD contiene, además de la película completa, un trailer de la misma, imágenes del rodaje, entrevistas a varios intérpretes y un videclip de Antonio Orozco, uno de los compositores de los diversos temas musicales que se escuchan durante el visionado del film.
En la primavera del año 2006, dentro de los actos celebrados con motivo de la Fiesta Mayor del barrio de Santa Eulàlia, la película fue proyectada en la plaza del Doctor Fleming, entre el Mercado y el COPEM, y a pesar de que la noche se presento lluviosa, hubo un considerable número de vecinos que asistieron a la proyección, tras la cual intervinieron los directores que expresaron su satisfacción de haber podido hacer una película en la que la barriada era el marco ideal para el desarrollo de una historia muy querida por ellos.
La carátula oficial de la película y una crítica del fim
Rodada en escenarios reales del barrio de Santa Eulalia de l'Hospitalet (Barcelona), la película, de 94 min., fue estrenada el viernes 13 de mayo de 2005. Su estreno llega precedido del triunfo en el festival de cine español de Málaga, donde "Tapas" se llevó el premio a la mejor película, el del público y el de mejor actriz para Elvira Mínguez.
José Corbacho y Juan Cruz dirigieron su primer largometraje basándose en una serie de historias que conocian bien, historias de un barrio que los vio crecer, y que han retratado en esta película.





La película se centra básicamente en un bar cualquiera (en este caso en Hospitalet, Barcelona) en el que el dueño se separa de su mujer. Ella habitualmente ocupa el puesto de la cocina, y al marcharse el marido se ve obligado a contratar un cocinero chino. Este cocinero muestra una habilidad especial para la cocina y para la elaboración de tapas. La película muestra como las personas que asisten cada día al local están muy interconectados entre sí mediante la vecindad del barrio aunque sean muy diferentes: en edad, nacionalidad, religión, etc.
"Tapas" es una de esas comedias dramáticas corales que cuentan historias cotidianas sobre personajes anónimos, normales y corrientes, que cruzan sus destinos alrededor de un bar en el que se sirven los típicos tentempiés del título. El título del film cobra un doble, y hasta un triple sentido, por lo que se oculta en cada una de esas vivencias, y por estar servidas tal cual así, en forma de variadas porciones.
Para que fuera "más de verdad", decidieron rodar la película en su barrio de siempre, Santa Eulàlia de Provençana. José Corbacho decía: "Eso dio un plus al filme, propició un ambiente inmejorable. Además, en el barrio les da igual que hagas cine o televisión, para ellos sigues siendo el hijo de la Estrella. Mi madre bajaba al rodaje para que subiera a comer. Yo le decía: no puedo que estoy rodando con María Galiana, con lo que ella se iba donde María y se ponía a charlar de la serie "Cuéntame". ¡Y se paraba el rodaje!".
"Tapas" es un film coral, de encuentros y desencuentros, de personajes y historias corrientes que se entrecruzan, dotadas de fino humor irónico, sin dejar a un lado la honda gravedad, que nace de lo cotidiano, de ese espacio de vida, que ambos realizadores conocen a la perfección.
Cinco historias se entrelazan en un barrio de la gran ciudad. Cinco mundos unidos en el día a día, con el bar, los comercios y el mercado como punto neurálgico, y que nos muestran sus inquietudes, miedos, esperanzas y sueños.
El miedo a la enfermedad o la soledad de Mariano y Conchi, dos jubilados del barrio; la esperanza y tristeza de Raquel, mujer de mediana edad que vive su amor vía internet; la incertidumbre del futuro de César y Opo, dos jóvenes que trabajan en el supermercado del barrio y que preparan sus vacaciones; o el descubrimiento por parte de Lolo de que hay algo más que su bar a través de su relación con Mao, su nuevo cocinero, nos conducen a través de la vida de un barrio de trabajadores en un guión lleno de ternura, comedia y amargura.
Así temas como el amor, el sexo, la culpa, la enfermedad y la vejez, la muerte, la amistad, el brote racista, el machismo, entre otros, desfilan adoptando así mismo un halo complejo, que poco a poco va limándose o no de cierto ternurismo y comprensión última, a medida que vamos conociendo la intimidad y las motivaciones ocultas de los sentimientos de unos personajes fidedignos, no siempre del todo creíbles, no exentos de contradicciones, que gradualmente van cambiando según las circunstancias.
Las tapas, muy típicas de la cultura española, forman parte de nuestra vida cotidiana. Esta vida cotidiana es la que han pretendido reflejar en su ópera prima los dos directores. 
En principio, Tapas podría parecer típica: películas sobre gente normal que vive en un barrio obrero se han hecho muchas. Este tipo de filmes suelen ser, o bien un dramón en el que se muestran las desgracias, la amargura y el malvivir de los protagonistas (Los lunes al sol, El Bola…), o una caricatura de gente de barrio (El penalti más largo del mundo, Días de fútbol…). Pero el caso de la cinta de Corbacho y Curz no es ninguno de los anteriores, y a la vez, tiene algo de los dos. Se trata de una película agridulce en la que se abordan temas como la soledad, la inmigración o las relaciones por internet entre otros muchos, todo aderezado con notables momentos cómicos, tiernos y emotivos, pero todo en su justa medida.
Otro acierto es el reparto. No son actores demasiado conocidos, pero todos hacen su trabajo a la perfección. Destaca sobre todo Elvira Mínguez, cuyo buen hacer en esta película quedó demostrado con el premio a la mejor actriz en el festival de Málaga. Pero tampoco podemos menospreciar las interpretaciones del resto, que componen unos personajes muy humanos y cercanos pero que destacan por alguna característica que se sale de lo “normal”: Ángel de Andrés (el avaro dueño del Bar Lolo, abandonado por su mujer y que encuentra a su nuevo aliado en el cocinero chino que contrata), María Galiana (anciana pensionista que vende pastillas a los jóvenes del barrios para sobrevivir), Darío Paso y Rubén Ochandiano (dos amigos con distintos objetivos en la vida).
Una comedia agridulce o un drama con humor... Historias de gente real, personas y personajes "comunes" que los directores conocen bien y retratan con humanidad.
José Corbacho y Juan Cruz recogiendo el premio Goya a la dirección novél del año

Notas de los directores
¿Por qué "Tapas"?
Siempre hemos pensado que detrás de cualquier persona que te cruzas por la calle (ya sea tu vecino o un taxista ocasional) hay una historia que merece ser contada. Y si sigues a esa persona hasta su casa y compartes con ella momentos de su vida, esa historia irá creciendo, ya que entonces conocerás cosas que la primera vez no apreciaste.
Nunca llegamos a saber del todo que le pasa a nuestro vecino de enfrente o incluso a nuestro compañero de trabajo. En esta sociedad todo el mundo "tapa" algo y nuestros personajes también. De ahí el título del filme.
Hace años, cuando decidimos escribir este guión teníamos clara sólo una cosa: esta película se titularía "Tapas". Por las tapas de comer con las que hemos crecido y por las tapas de tapar con las que hemos convivido.
Esta película intenta explicar historias pequeñas que le pasan a gente normal. Historias que pasan en Hospitalet de Llobregat (provincia de Barcelona) pero que podrían darse en cualquier punto del planeta porque todos los conflictos que se abordan son comunes a muchas personas.
Se tratan temas como la soledad, la muerte, el amor, el sexo, la amistad, la envidia, la compasión, la esperanza... Temas universales con los que conviven los personajes de esta película. Ellos y nosotros. Y también ustedes. Porque cualquiera de ustedes podría ser protagonista de esa historia. ¿O acaso ustedes no tapan nada?
Una película de personajes e historias de verdad
"Tapas" es lo que podría llamarse una película de personajes, aunque a nosotros nos guste más llamarlos personas. Unas personas a las que encontramos en una encrucijada, con problemas que afrontar, decisiones que tomar, responsabilidades que asumir y con los que el espectador compartirá algo más que noventa minutos de sus vidas.
Porque "Tapas" es también una ventana a la que el público se asoma para ver un trocito de la vida de personas que les resultarán familiares. Todos conocemos a muchas ancianas como Doña Conchi (María Galiana). Señoras jubiladas, que a pesar de malvivir con su pensión y encarar la recta final de su vida no se rinden ante nada y ante nadie, y que hacen gala de una fuerza y una entereza encomiables.
Todos hemos visto a hombres como Lolo (Ángel de Andrés), garrulos integrales, incapaces de demostrar sus sentimientos más allá de los gestos provenientes de la rutina cotidiana. Y todos hemos tratado alguna vez con mujeres como Raquel (Elvira Mínguez), que llegadas a la cuarentena con una mochila cargada de desengaños piensan que la vida no va a brindarles una segunda oportunidad, hasta que esa oportunidad aparece.
Creemos que reconocerán nuestros personajes, (incluso habrá quien se reconozca en ellos), porque hemos intentado que "Tapas" respire verdad. Esa era nuestra principal preocupación como directores de esta película. Y en eso trabajamos concienzudamente con todos los equipos: fotografía, caracterización, producción, vestuario, etc. Y todos lo entendieron perfectamente.
Tampoco podía ser de otra manera en una película rodada en el barrio que nos vio nacer y cuya figuración fueron los propios vecinos. Para nosotros, esas calles y esas gentes le dieron verdad a la película. Y además pudimos cumplir una máxima de uno de nuestros cineastas preferidos, Woody Allen, cuando decía que lo más importante de un rodaje es que cada día puedas ir a dormir a tu casa. Tenías razón Woody.
¿Una comedia o un drama?
En algún momento del proceso de creación de esta película, hemos llegado a perder el norte. La gente nos preguntaba si era una comedia o un drama. Nosotros respondíamos que sí, una comedia pero con momentos duros.
Nos salían palabras como agridulce, amarga, ácida… Parecía que estábamos definiendo un plato de Ferran Adrià (nuestro cameo de lujo), más que una película. Al final recurríamos al tópico: "Tapas es como la vida misma. Y en la vida hay momentos para reír y momentos para llorar".
¿Cómo definir una película en la que a ratos impera la desesperanza, la soledad, la incomunicación, y que a pesar de todo puedas reírte de ello? Está claro que nosotros no entendemos la vida sin sentido del humor incluso cuando van mal dadas, pero claro, esa es nuestra opinión.
Ahora le toca al público definirla. Nosotros hemos parido nuestro hijo, lo hemos criado y en estos momentos ya empieza a andar y necesita intercambiar sus experiencias con ustedes para poder crecer.
Estamos nerviosos por compartir nuestras "Tapas", pero también ilusionados. Poder compartir historias, sentimientos, momentos de humor y momentos más amargos. Que todos entren en el mundo de "Tapas" y que, al igual que un día se nos hizo realidad el tópico de que los personajes "saltan del guión y cobran vida propia", ahora deje de ser nuestra película para ser la de todos los que la quieran verla. Y, en definitiva, para ser la película de quien siempre fue: de sus protagonistas, Doña Conchi, Lolo, Raquel, César, Opo, Mao…

Juan Cruz y José Corbacho promocionando su segunda película "Cobarde"

Los directores

José Corbacho
Sagitario. Nace el 12 de diciembre de 1965. Es Licenciado en Ciencias de la Información. Se ha desempeñado en radio y televisión. Ha intervenido en varias películas como actor y también en producciones teatrales.
Moreno y con los ojos color aceituna extremeña. Amante de la buena mesa, de la buena cama y de las artes en general, especialmente el cine, el teatro y la música. Una debilidad en cada una de estas artes: Woody Allen, Shakespeare y Camarón. Virtudes: pocas. Vicios: muchos. Otras aficiones: El fútbol, los toros, las tapas (de comer) y el Serengetti (Parque Nacional de Tanzania).
Ha trabajado como socio y consejero de contenidos de la productora de televisión El Terrat. "Tapas" (2004) es su primera película y, junto a Juan Cruz, ha ejercido las tareas de codirector y coguionista.

Juan Cruz
Con una formación en el medio audiovisual, Juan Cruz es un experimentado guionista televisivo ("Ratones coloraos", "Set de nit", "A pèl") y cortometrajista. En "Tapas" (2004) ha compartido con José Corbacho las tareas de guión y dirección.
Filmografía seleccionada de Juan Cruz
"Tapas" (2004). Largometraje
"La bula" (1995). Cortometraje
"El olor de las manzanas" (1999). Cortometraje
Premio a la Mejor interpretación femenina (Amparo Rivelles) en el Festival de Cine de Almería.
Premio Europa Curt Ficcions de Barcelona.
Finalista en el concurso organizado por “Versión Española” TVE.

Ficha técnica
España - 2004
Título original: Tapas
Dirección: José Corbacho y Juan Cruz
Productor: Luisa Matienzo y Julio Fernández
Guionista: José Corbacho y Juan Cruz
Fotografía: Guillermo Granillo
Dirección artística: Mireia Carles
Vestuario: Toni Martín
Maquillaje: Pepa Navas
Peluquería: Maite Mendivil
Montaje: David Gallart
Música: Pablo Sala
Ficha artística
Ángel de Andrés (Lolo), María Galiana (Doña Conchi), Elvira Mínguez (Raquel), Rubén Ochandiano (César), Darío Paso (Opo), Rosario Pardo (Carmela), Amparo Moreno (Rosalía), Anna Barrachina (Águeda), Alberto de Mendoza (Don Mariano).
La carátula turca de "TAPAS"
 ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo




ELS DOCUMENTS DEL CEL'H. (II)

LA CONSAGRACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA.


L’any 2001, amb motiu dels 900 anys de la consagració de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, es va editar un opuscle, el text del qual reproduim a continuació, i que també contenia una fotografia de l’edifici i tres fotografies del document original:
“ACTA DE CONSAGRACIÓ DE L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA
En l'Arxiu Diocesa de Barcelona, llibre 6 de les dotalies, folí 53, es troba el document de l’acta de consagració de l'església de Santa Maria i Santa Eulàlia de Provençana del 27 de gener de 1101. El bisbe consagrant fou Berenguer de Barcelona.
El text ens diu que hi assistiren molts fidels amb el clergat de la parròquia. Fou una gran festa adequada a la cerimònia més important de la seva història. En ella, la parròquia rebia les possessions i els drets que permetien la seva subsistència i, també es marcaven els límits del terme parroquial.
Mn. J. M. Martí Bonet. Arxiver Diocesià de Barcelona.

TRADUCCIÓ AL CATALA
Carta de consagració de l'església parroquial de Santa Eulalia de Provençana, al territori de Barcelona, feta pel bisbe Berenguer l'any 1101, el dia 27 de gener.
L'any 1101 de l'encarnació del Senyor, el dia sisè de les calendes de febrer, moguts per l'interès del bé comú, el venerable Berenguer, bisbe de Barcelona per voler de Déu, i la comunitat de canonges que s'especifica més avall, junt amb una gran concurrència del poble, es reuniren solemnement per consagrar la casa de Déu, de la Santíssima Verge i d'Eulàlia, màrtir, al territori de Barcelona, al lloc anomenat vila Provençana.
El dia de la consagració confirmaren a l' esmentada església totes les possessions que tenia o que havia de tenir qualsevol lloc, o sigui, terres, vinyes, cases, arbres, delmes, primícies i obligacions deIs fidels que són o seran de dret, i confirmaren a la mateixa església un cementiri de trenta passes eclesiàstiques tot al voltant i posaren sota la protecció de l' església tot el que hi ha contingut en aquest espai; i deixaren establert que aquesta església rebés el crisma de la seu de Barcelona; i que cada any pagués a la mateixa seu, entre les dues reunions sinodals, cinquanta-dos denaris en moneda corrent.
L'esmentada església té com a termes i afrontacions, d'on rep els delmes i primícies, els següents: pel cantó de llevant fins el coll de Codines i dins la vila de Sants i al cim de Mont de l'Ossa fins al Castell del Port; a migjorn, fins al litoral del mar; a ponent, fins el llit del Llobregat i el coll de Gavarra; per la banda de tramuntana, el forn de Merle i l'esmentat Mont de l'Ossa.
Perquè l'esmentada església gaudeixi de plena llibertat establiren que salvaguardant la justícia i la dignitat de la seu de Barcelona, posseís lliurement tot allò que és o que serà del seu dret dins les afrontacions esmentades, de manera que cap persona, ni eclesiàstica ni seglar, no gosi espoliar-la deIs seus béns ni enviar-los, cosa que es prohibí sota l'amenaça de l'anatema; i a tots els que compleixin aquestes coses justes i als benefactors els prometeren l'absolució dels seus pecats, per la gràcia de Déu. .
Això ha estat fet el dia i l'any abans esmentats. Signatura de Berenguer, bisbe de Barcelona. Signatura d'Ermengol, ardiaca. Signatura d'Arnau, sots-diaca, que ha escrit aixo el dia i l'any abans esmentats.
(Traducció: JBS)
TRADUCCIÓN EN CASTELLANO
Carta de consagración de la iglesia parroquial de Santa Eulalia de Provenzana, en el territorio deBarcelona, hecha por el obispo Berenguer el año 1101, el día 27 de enero.
El año 1101 de la encarnación del Señor, el día sexto de las calendas de febrero, movidos por el interés del bien común, el venerable Berenguer, obispo de Barcelona por voluntad de Dios, y la comunidad de canónigos que se especifica más abajo, junto con una gran concurrencia del pueblo, se reunieron solemnemente para consagrar la casa de Dios, de la Santísima Virgen y de Eulalia, mártir, en el territorio de Barcelona, en el lugar llamado villa Provenzana.
El día de la consagración confirmaron en la mencionada iglesia todas las posesiones que tenía o que debía tener cualquier lugar, o sea, tierras, viñas, casas, árboles, diezmos, primicias y obligaciones de los fieles que son o serán de derecho, y confirmaron en la misma iglesia un cementerio de treinta pasos eclesiásticos alrededor y pusieron bajo la protección de la iglesia todo lo que hay contenido en este espacio; y dejaron establecido que esta iglesia recibiese el crisma de la sede de Barcelona; y que cada año pagase a la misma sede, entre las dos reuniones sinodales, cincuenta y dos denarios en moneda corriente.
La mencionada iglesia tiene como términos y afrontaciones, de donde recibe los diezmos y primicias, los siguientes: a levante hasta el collado de Codines y dentro de la villa de Sants y la cima de Mont de l'Ossa hasta el Castell del Port; a mediodía, hasta el litoral del mar; a poniente, hasta el lecho del Llobregat y el collado de la Gavarra; por la banda de tramontana, el horno de Merle y el mencionado Mont de l'Ossa.
Para que la mencionada iglesia goce de plena libertad establecieron que salvaguardando la justicia y la dignidad de la sede de Barcelona, poseyese libremente todo aquello que es o que será de su derecho dentro de las afrontaciones mencionadas, de modo que ninguna persona, ni eclesiástica ni seglar, no ose expoliarla de sus bienes ni invadirlos, cosa que se prohibió bajo la amenaza de anatema; y a todos los que cumplan estas cosas justas y a los benefactores les prometieron la absolución de sus pecados por la gracia de Dios.
Esto ha sido hecho el día y el año antes mencionados. Firma de Berenguer, obispo de Barcelona. Firma de Ermengol, archidiácono. Firma de Arnau, subdiácono, que ha escrito esto el día y el año antes mencionados.
(Traducción libre)”
Per interpretar aquest document, reproduim un fragment del capítol de l’Edat Mitjana, escrit per Montserrat Cabré, Francesc Descàrrega i Agustín Castellano, de "Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur", una obra editada pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1997:
“La consagració de l'església parroquial: organització del territori i de la comunitat”
La parròquia pot ser definida, a nivell jurídic, com la circumscripció religiosa dins la qual s'administraven els serveis religiosos, i funcionava, alhora, com a instrument per a l'enquadrament politic o administratiu de la població rural. El centre d'aquesta circumscripció era l'església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, l'edifici de la qual encara es conserva en l'actualitat. La primera menció documental d'aquesta parròquia data de l'any 986, quan en una venda d'una terra s'especifica que aquesta està situada “al terme de Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat Torre”.
S’ignora amb presició quan va aparèixer aquest sistema d’organització del territori que es troba ben documentat arreu de l'anomenada Catalunya Vella al segle XI. La nova estructura parroquial fou un deIs elements més importants d'aquesta nova organització social. Sembla que les estructures religioses establertes durant el baix imperi romà i el regne visigot van ser desarticulades en la seva major part per la invasió musulmana al segle VIII. Quan a finals d'aquest segle es produí l'avenç militar deIs carolingis sobre els dominis del califat omeia, les terres conquerides es reorganitzaren segons les formes de domini deIs nous detentors del territori.
L'aparició d'una parròquia implica la prèvia existència d'una comunitat humana, que és en definitiva qui la genera. Malgrat tot, no esta gens cIar quins van ser els criteris per establir els límits territorials entre les diferents parroquies i la conseqüent distribució de la gent dins d'aquestes. En alguns casos, potser coincidiren amb circumscripcions més antigues. Pero desconeixem els mecanismes mitjançant els quals un territori s'adscriu a una parroquia i es delimita com a tal.

Un dels trets que caracteritzen la historia del terme de Provençana en aquesta època -almenys, la lectura que en podem fer a partir deIs vestigis historics que n'hem conservat- és la consagració de l'església de Provenvana el 1101. Aquest document, conservat en una copia molt tardana a l'Arxiu Diocesia de Barcelona, és molt important i interessant perque implica la definició territorial d'un terme, Provençana, i la institucionalització d'una estructura d'organització social. Tal i com hem vist, aquesta no és la primera referència escrita ni al districte territorial ni a la seva església; és, pero, la primera vegada que es defineix una estructura institucional d'organitació social, la parroquia, i es descriuen les característiques de la seva organització. És també la primera vegada que es defineixen els límits geografics del terme, en descriure l'ambit territorial sobre el qual la parròquia de Provençana i els seus clergues rectors tindrien jurisdicció espiritual oferint serveis litúrgics als habitants del terme. El document del 1101 només fa una referencia general a la presencia de no poques persones (non parva populorum), però sense concretar el nombre i el nom d'aquestes persones. Aporta, però, d'altres informacions interessants; d'una banda, tot allò que fa referència indirecta als i a les habitants del terme; de l'altra, les relacions que s'estableixen entre la parròquia i el seu immediat superior en la jerarquia eclesiàstica: la canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, seu episcopal.
L’església consagrada podrà rebre els delmes i les primícies del terme que es descriu i es delimita; es per això que hi ha una necessitat, diguem-ne “impositiva”, en aquesta acció. Els delmes i les primícies eren uns impostos que corresponien, el primer, a la desena part de la collita anual, i el segon, en una quantitat no determinada -que es considera normalment simbòlica- deIs primers fruits de la collita anual. Aquests impostos, havien de pagar-los els fidels a l'autoritat eclesiàstica, el papa, en darrera instància, que delegava el dret de percepció als bisbes metropolitans, i aquests, per mitjà de l'establiment de la xarxa parroquial, cedien la percepció d'aquests drets a les institucions locals, les parroquies, personificades en els clergues parroquials. Aquest impost serà el que mantindra els clergues i la institució parroquial, amb la infraestructura i les despeses que comporten (edifici, manteniment de clergues, serveis litúrgics, etc.). Encara que sabem de la regulació de delmes i primícies per primera vegada en aquest document del 1101, el pagament d'aquests impostos és documentat amb anterioritat. De la mateixa manera, sabem que l'església de Santa Eulàlia havia tingut moltes donacions anteriors, mitjançant les quals es construí la propia església. Aquestes possessions són confirmades en aquesta consagració, i consisteixen en cases on habiten els clergues de l'església, i cases i horts que són habitades per altres homes i dones que les treballen amb l'obligació del pagament d'un cens sobre la seva productivitat. El document estableix també la contribució que l'Església de Provençana haurà de fer a la Seu de Barcelona; cinquanta-dos diners de moneda corrent, entre cada dos sínodes, o reunions d'eclesiastics d'una mateixa diocesi.
L'església que es consagra no és només un lloc de culte estricte, sinó també un cementiri i un espai al seu voltant, de trenta passos eclesiastics: la sagrera. La sagrera era una zona sacralitzada entorn deIs edificis religiosos que gaudia de certa immunitat. Així, aquest espai fou utilitzat pels habitants de les parròquies com un lloc de refugi, tan personal com de béns materials, per defugir els possibles atacs o agressions, donat l'especial clima de violència feudal de l'època. Era un espai, doncs, que s'utilitzava per evitar algunes de les tensions socials. És per això que la constitució d'una parròquia, més enllà de l'interès estrictament espiritual, té alhora un significat històric important, pel que comporta quant a l'organització i la dinàmica de la comunitat. La construcció i instauració d'una parròquia implica una organització deIs habitants d'un determinat territori per construir-la i dotar-la; a més d'un espai de culte, una església, i el seu territori adjacent (la sagrera de trenta passos, en el cas de Provençana).”

((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((+))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))

sábado, 5 de febrero de 2011

PAS INFERIOR DE LA CARRETERA DE SANTA EULÀLIA (IV)

EL PAS A NIVELL DE LA CARRETERA PROVINCIAL










 
<div class="VideoContainer"  data-sust="false" data-permaLink="http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-944/1487219/" data-assetID="1487219_es_videos" data-location="embed_videos" data-idManager="" itemprop="Video" itemscope itemtype="http://schema.org/VideoObject"><span class="hddn" style="display: none; " itemprop="name">NOT N 944 B</span><meta itemprop="duration" content="T9M45S" /><meta itemprop="thumbnail" content="http://img.irtve.es/imagenes/not-944/1342894131813.jpg" /><meta itemprop="description" content="ACTUALIDAD ESPA&Ntilde;OLA. EL MINISTRO DE OBRAS PUBLICAS INAUGURA DIVERSAS MEJORAS URBANAS EN BARCELONA. EN LA AVENIDA MERIDIANA Y EN HOSPITALET. CERTAMEN INTERNACIONAL DE LA MUSICA Y DE LA DANZA EN EL CINE. ACTO DE CLAUSURA EN EL ATENEO MERCANTIL DE VALENCIA. VISITANTES DE LA COSTA DEL SOL. ASTRID DE NORUEGA Y SU ESPOSO EN MARBELLA. A BAJO CERO. UNA ESTACION CIENTIFICA EN EL ANTARTICO. EN EL POLO OPUESTO. NORTEAMERICANOS Y DANESES EN GROENLANDIA. MODAS. EXHIBICION DE LA ELEGANCIA FEMENINA PARA LA MONTA&Ntilde;A. EN CORTINA D'AMPEZZO. VIDA DEPORTIVA. CROSS INTERNACIONAL EN LASARTE. VICTORIA MARROQUI. GIMNASIA EN PENSILVANIA. ANILLAS, POTRO Y BARRA FIJA." /><object type="application/x-shockwave-flash" id=""  height="239" width="425"data="http://www.rtve.es/swf/4.1.19/RTVEPlayerVideo.swf"><param name="movie" value="http://www.rtve.es/swf/4.1.19/RTVEPlayerVideo.swf"><param name="allowScriptAccess" value="always"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="bgcolor" value="#000000"><!--  solo video--><param name="wmode" value="opaque"><param name="quality" value="high"><param name="flashvars" value="assetID=1487219_es_videos&location=embed_videos"><a href="http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-944/1487219/" itemprop="url"><span class="videoplay"><strong>Ver v&iacute;deo</strong></span><img width="425" src="http://img.irtve.es/imagenes/not-944/1342894131813.jpg" alt="NOT N 944 B" title="NOT N 944 B" itemprop="Image" /></a></object></div><ul style="padding:4px 0 8px 5%;width:95%;display:block;font-size:10px;text-align:left;border-bottom:1px solid #999;background:url('http://www.rtve.es/favicon.ico') no-repeat left 2px;"><li style="display:inline;"><a href="http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-944/1487219/" title="NOT N 944 B"><strong>NOT N 944 B</strong></a></li></ul>
$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$

viernes, 4 de febrero de 2011

PAS INFERIOR DE LA CARRETERA DE SANTA EULÀLIA (III)

COMPANYIA DELS FERROCARRILS DE VALLS A VILANOVA I BARCELONA

Fins a l’arribada del ferrocarril a Vilanova i la Geltrú, les difícils condicions de transport d’aquesta vila costanera provocaven un augment de les despeses dels productes que s’hi elaboraven i un encariment dels que arribaven. Els camins veïnals eren intransitables, només hi havia un servei de carros i diligències que viatjaven diàriament a Vilafranca del Penedès (calien vuit o nou hores per recórrer els 17 km que separen les dues poblacions) i les condicions del viatge eren pèssimes i perilloses.
La qüestió ferroviària havia estat un dels problemes més greus de Vilanova a mitjans del segle XIX. La decisió que la sortida sud de Barcelona es realitzés a través de la línia ferroviària de Martorell suposava que les poblacions del litoral quedaven incomunicades.
Ferroviaris i locomotora "Carolina" de fabricació americana adquirida pel Sr. Gumà
L’arribada del ferrocarril a Vilanova i la Geltrú el 1881 a través de la línia costanera va suposar una autèntica revolució, que va transformar les activitats econòmiques i la trama urbana, i va obrir la població a l’exterior. La situació d’aquesta zona, aïllada per la barrera orogràfica del Garraf, dificultava les seves relacions per terra. La infraestructura ferroviària uniria Vilanova amb Barcelona i acceleraria el desenvolupament industrial de la vila.
Locomotora Gumà i tren inaugural

La situació d’aïllament de Vilanova va impulsar la burgesia a estudiar noves rutes. Francesc Gumà i Ferran, fill d’un conegut industrial de Vilanova, va posar tot el seu esforç a aconseguir un traçat ferroviari que connectés la seva localitat amb la resta de la xarxa. Quan va tornar de Cuba ­–on s’havia dedicat a les activitats comercials– va invertir bona part del capital propi a la millora de la seva ciutat.
 
Arribada triomfal del tren inaugural a Vilanova

El ferrocarril de Vilanova i la Geltrú va lligat estretament al nom de l’empresari vilanoví Francesc Gumà i Ferran. Gumà un "americano" que tornà de Cuba amb una gran fortuna -després d’una estada als Estats Units-, tenia en ment connectar Barcelona amb Vilanova i la Geltrú per la costa mitjançant ferrocarril.
Benedicció de la línia a l'andana de l'estació de Vilanova
L’any 1877 va arribar l’anhelada concessió de la llicència de construcció de la línia entre Vilanova i Barcelona, sense cap mena de subvenció ni ajut estatal, característica distintiva de la xarxa a Catalunya i sense precedent a la Europa continental. Això l'obligà a buscar amb cos i ànima finançament, a part de deixar-hi una part de la seva fortuna. La implantació del ferrocarril va ser possible gràcies a l’obstinació de Gumà, que, com hem dit, va recórrer al seu patrimoni, a la subscripció pública i als seus contactes a Cuba per aconseguir el capital necessari entre altres "americanos".

Medalla commemorativa

Finalment, un any després, el 1878, es va fundar la societat Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (VVB) amb el vilanoví Gumà -veritable impulsor i home capdal en la concepció del projecte i l’execució de les obres d’infraestructura- de director gerent.


Locomotora a vapor MZA-31, serie MZA 29-32. Ex Compañía del F.C. Valls a Vilanova i Barcelona nº 51-54. Construida per Roger & Machines Works [Paterson, New Jersey, SUA] l'any 1884. Foto: Estació de Blanes (Catalunya, España), 1898. Cartulina de Eurofer, Amics del Ferrocarril, Barcelona, N.º 4024.
El 28 de desembre de 1881 el tren va arribar a Vilanova, inaugurant-se el servei de ferrocarril entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú, amb gran solemnitat i amb l'anunci que s'allargaria la línia fins a Madrid fent-la directa, passant per Reus, Móra la Nova i Casp.

Per fer aquesta nova línia crearen la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona cedint-li la concessió. Inmediatament després sol.licità la concesió de ferrocarril directe de Madrid a Barcelona i després d’estudir-ne el cost va preferir desviar-se a Saragossa (la línia original no hi passava) aprofitant que va comprar el ferrocarril de Saragossa a la Val de Zafan (en aquells anys en construcció) i així reduir la linia a construir desde Roda de Barà a la Puebla de Hijar (estació on el Val de Zafàn es desviava cap a Alcañiz). Succeí que l’economia de l’empresa VVB no podia afrontar la nova construcció i així va ser venuda la concessió a la companyia TBF (Tarragona Barcelona França) qui el 1882 va absorvir la VVB.
Les expectatives generades van impulsar la construcció d’un ferrocarril original i ambiciós. Els anys de retard respecte a la resta de traçats li permetien triar les condicions més avantatjoses. A Vilanova i la Geltrú es va reservar una gran extensió de terreny entre el barri marítim i el centre per edificar-hi l’estació, els molls, les vies i les naus per al material (on avui hi ha el Museu). L’objectiu marcat per la Companyia no era únicament construir una estació de primera categoria, sinó que anava acompanyat de la creació d’un ampli complex de tallers, un dipòsit de locomotores, una àrea de càrrega i recollida de mercaderies, etc.



<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>