SANTA EULÀLIA: LA BEN PARLADA

Diuen que Santa Eulàlia (“la ben parlada”), antiga patrona de Barcelona, era filla d'una família noble de Sarrià i que, de ben petita, es va distingir per la seva caritat. Durant la persecució de Dioclecià (l'any 304), la santa, que llavors tenia tretze anys, va anar a veure al cruel governador de Barcelona, Dacià, al qual li va recriminar la fúria amb que perseguia als cristians. Dacià, irritat per la insolència de la jove la va fer agafar i la condemnà a sofrir tants martiris com anys tenia.

Al no voler renunciar a la seva fe cristiana, Santa Eulàlia fou martiritzada llarga i cruelment. Entre els martiris hi havia les fuetejades, les esquinçades de la carn amb garfis, el foc, la ruixada de les ferides amb oli bullent i amb plom fos, llençada per un pendent ficada dintre d'una bota plena de vidres i claus i tancada a un corral infestat de puces famèliques. La santa va suportar tots aquells patiments en silenci. Finalment la varen clavar a una a una creu en forma de X.

Des dels inicis del cristianisme, Santa Eulàlia fou objecte d'una gran devoció a Barcelona, arribant a convertir-se en la patrona de la ciutat. Conta la llegenda que, durant molts anys, s'ignorà on es trobaven les restes de la jove màrtir, cosa natural si tenim en conta la dubtosa existència de la santa.

Finalment, l'any 877, el bisbe Frodoí les localitzà a la capella de Santa Maria de les Arenes ­més tard església de Santa Maria del Mar­ i decidí traslladar-les intramurs i dipositar-les a la catedral. Donada la solemnitat de l'acte, s'organitzaren grans festes i va arribar a Barcelona una gran gentada.

Quan la processó que acompanyava les restes de la santa arribà davant la porta de la ciutat, els fidels varen veure astorats que aquells es tornaven tant pesants que era impossible moure’ls un pas més. Ningú sabia com explicar el fenomen, i el bisbe, tement un ardit del diable, demanà als fidels que preguessin. En mig del prec va aparèixer un àngel que, amb el dit estès, senyalà un dels canonges que ajudava a portar el cos de Santa Eulàlia. Tots els ulls es varen clavar en ell.

Llavors, el clergue es va agenollar i entre plors va confessar que havia tallat un dit del peu de la santa per a conservar-lo com a relíquia. El bisbe li ordenà que el restituís d'immediat, per la qual cosa la processo va poder continuar fins a la seu. Pel que sembla, Santa Eulàlia no va voler entrar mutilada a la ciutat que tant la venerava.

Es diu que, en record d'aquest miracle, molts anys més tard es va col·locar al costat de la porta de la muralla on es va produir l'incident ­i que adoptà el nom de Porta de Santa Eulàlia­ un àngel amb el dit estès fet de planxa de coure, que encara es conserva al Museu d'Història de Barcelona.

 Desapareguts del lloc la porta i l'àngel, només roman el nom de Plaça de l'Àngel per recordar el suposat prodigi. A l'edat mitjana va assolir gran preponderància al comtat de Barcelona la devoció popular a Santa Eulàlia, la petita i gloriosa màrtir local.

Foren bastint-se capelles als segles X i XI al seu honor, essent natural que apareguessin als «Ager Provincialis» o «Ager Publicus», antics camps provincials de la colònia romana de Barcelona, veritable espai vital de la capital catalana, que servien de pastures del comú i s'estenien als terrenys plans que s'havien anant guanyant al mar entre els rius Llobregat i Besòs. Santa Eulàlia del Camp, Santa Eulàlia de Vilapiscina, Santa Eulàlia de Sarrià i Santa Eulàlia de Provençana ­la nostra parròquia primigènia­, són exemples ben clars.

Actualment la creu en la que va morir Santa Eulàlia i les palmes que simbolitzen el martiri són l'emblema de la ciutat de l'Hospitalet. La diada de Santa Eulàlia es celebra el dotze de febrer. El seu sepulcre es troba a la catedral de Barcelona.

===============================================