L’any 2001, amb motiu dels 900 anys de la consagració de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, es va editar un opuscle, el text del qual reproduim a continuació, i que també contenia una fotografia de l’edifici i tres fotografies del document original:
“ACTA DE CONSAGRACIÓ DE L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA
En l'Arxiu Diocesa de Barcelona, llibre 6 de les dotalies, folí 53, es troba el document de l’acta de consagració de l'església de Santa Maria i Santa Eulàlia de Provençana del 27 de gener de 1101. El bisbe consagrant fou Berenguer de Barcelona.
El text ens diu que hi assistiren molts fidels amb el clergat de la parròquia. Fou una gran festa adequada a la cerimònia més important de la seva història. En ella, la parròquia rebia les possessions i els drets que permetien la seva subsistència i, també es marcaven els límits del terme parroquial.
Mn. J. M. Martí Bonet. Arxiver Diocesià de Barcelona.
TRADUCCIÓ AL CATALA
Carta de consagració de l'església parroquial de Santa Eulalia de Provençana, al territori de Barcelona, feta pel bisbe Berenguer l'any 1101, el dia 27 de gener.
L'any 1101 de l'encarnació del Senyor, el dia sisè de les calendes de febrer, moguts per l'interès del bé comú, el venerable Berenguer, bisbe de Barcelona per voler de Déu, i la comunitat de canonges que s'especifica més avall, junt amb una gran concurrència del poble, es reuniren solemnement per consagrar la casa de Déu, de la Santíssima Verge i d'Eulàlia, màrtir, al territori de Barcelona, al lloc anomenat vila Provençana.
El dia de la consagració confirmaren a l' esmentada església totes les possessions que tenia o que havia de tenir qualsevol lloc, o sigui, terres, vinyes, cases, arbres, delmes, primícies i obligacions deIs fidels que són o seran de dret, i confirmaren a la mateixa església un cementiri de trenta passes eclesiàstiques tot al voltant i posaren sota la protecció de l' església tot el que hi ha contingut en aquest espai; i deixaren establert que aquesta església rebés el crisma de la seu de Barcelona; i que cada any pagués a la mateixa seu, entre les dues reunions sinodals, cinquanta-dos denaris en moneda corrent.
L'esmentada església té com a termes i afrontacions, d'on rep els delmes i primícies, els següents: pel cantó de llevant fins el coll de Codines i dins la vila de Sants i al cim de Mont de l'Ossa fins al Castell del Port; a migjorn, fins al litoral del mar; a ponent, fins el llit del Llobregat i el coll de Gavarra; per la banda de tramuntana, el forn de Merle i l'esmentat Mont de l'Ossa.
Perquè l'esmentada església gaudeixi de plena llibertat establiren que salvaguardant la justícia i la dignitat de la seu de Barcelona, posseís lliurement tot allò que és o que serà del seu dret dins les afrontacions esmentades, de manera que cap persona, ni eclesiàstica ni seglar, no gosi espoliar-la deIs seus béns ni enviar-los, cosa que es prohibí sota l'amenaça de l'anatema; i a tots els que compleixin aquestes coses justes i als benefactors els prometeren l'absolució dels seus pecats, per la gràcia de Déu. .
Això ha estat fet el dia i l'any abans esmentats. Signatura de Berenguer, bisbe de Barcelona. Signatura d'Ermengol, ardiaca. Signatura d'Arnau, sots-diaca, que ha escrit aixo el dia i l'any abans esmentats.
(Traducció: JBS)
El text ens diu que hi assistiren molts fidels amb el clergat de la parròquia. Fou una gran festa adequada a la cerimònia més important de la seva història. En ella, la parròquia rebia les possessions i els drets que permetien la seva subsistència i, també es marcaven els límits del terme parroquial.
Mn. J. M. Martí Bonet. Arxiver Diocesià de Barcelona.
Carta de consagració de l'església parroquial de Santa Eulalia de Provençana, al territori de Barcelona, feta pel bisbe Berenguer l'any 1101, el dia 27 de gener.
L'any 1101 de l'encarnació del Senyor, el dia sisè de les calendes de febrer, moguts per l'interès del bé comú, el venerable Berenguer, bisbe de Barcelona per voler de Déu, i la comunitat de canonges que s'especifica més avall, junt amb una gran concurrència del poble, es reuniren solemnement per consagrar la casa de Déu, de la Santíssima Verge i d'Eulàlia, màrtir, al territori de Barcelona, al lloc anomenat vila Provençana.
El dia de la consagració confirmaren a l' esmentada església totes les possessions que tenia o que havia de tenir qualsevol lloc, o sigui, terres, vinyes, cases, arbres, delmes, primícies i obligacions deIs fidels que són o seran de dret, i confirmaren a la mateixa església un cementiri de trenta passes eclesiàstiques tot al voltant i posaren sota la protecció de l' església tot el que hi ha contingut en aquest espai; i deixaren establert que aquesta església rebés el crisma de la seu de Barcelona; i que cada any pagués a la mateixa seu, entre les dues reunions sinodals, cinquanta-dos denaris en moneda corrent.
L'esmentada església té com a termes i afrontacions, d'on rep els delmes i primícies, els següents: pel cantó de llevant fins el coll de Codines i dins la vila de Sants i al cim de Mont de l'Ossa fins al Castell del Port; a migjorn, fins al litoral del mar; a ponent, fins el llit del Llobregat i el coll de Gavarra; per la banda de tramuntana, el forn de Merle i l'esmentat Mont de l'Ossa.
Perquè l'esmentada església gaudeixi de plena llibertat establiren que salvaguardant la justícia i la dignitat de la seu de Barcelona, posseís lliurement tot allò que és o que serà del seu dret dins les afrontacions esmentades, de manera que cap persona, ni eclesiàstica ni seglar, no gosi espoliar-la deIs seus béns ni enviar-los, cosa que es prohibí sota l'amenaça de l'anatema; i a tots els que compleixin aquestes coses justes i als benefactors els prometeren l'absolució dels seus pecats, per la gràcia de Déu. .
Això ha estat fet el dia i l'any abans esmentats. Signatura de Berenguer, bisbe de Barcelona. Signatura d'Ermengol, ardiaca. Signatura d'Arnau, sots-diaca, que ha escrit aixo el dia i l'any abans esmentats.
(Traducció: JBS)
Carta de consagración de la iglesia parroquial de Santa Eulalia de Provenzana, en el territorio deBarcelona, hecha por el obispo Berenguer el año 1101, el día 27 de enero.
El año 1101 de la encarnación del Señor, el día sexto de las calendas de febrero, movidos por el interés del bien común, el venerable Berenguer, obispo de Barcelona por voluntad de Dios, y la comunidad de canónigos que se especifica más abajo, junto con una gran concurrencia del pueblo, se reunieron solemnemente para consagrar la casa de Dios, de la Santísima Virgen y de Eulalia, mártir, en el territorio de Barcelona, en el lugar llamado villa Provenzana.
El día de la consagración confirmaron en la mencionada iglesia todas las posesiones que tenía o que debía tener cualquier lugar, o sea, tierras, viñas, casas, árboles, diezmos, primicias y obligaciones de los fieles que son o serán de derecho, y confirmaron en la misma iglesia un cementerio de treinta pasos eclesiásticos alrededor y pusieron bajo la protección de la iglesia todo lo que hay contenido en este espacio; y dejaron establecido que esta iglesia recibiese el crisma de la sede de Barcelona; y que cada año pagase a la misma sede, entre las dos reuniones sinodales, cincuenta y dos denarios en moneda corriente.
La mencionada iglesia tiene como términos y afrontaciones, de donde recibe los diezmos y primicias, los siguientes: a levante hasta el collado de Codines y dentro de la villa de Sants y la cima de Mont de l'Ossa hasta el Castell del Port; a mediodía, hasta el litoral del mar; a poniente, hasta el lecho del Llobregat y el collado de la Gavarra; por la banda de tramontana, el horno de Merle y el mencionado Mont de l'Ossa.
Para que la mencionada iglesia goce de plena libertad establecieron que salvaguardando la justicia y la dignidad de la sede de Barcelona, poseyese libremente todo aquello que es o que será de su derecho dentro de las afrontaciones mencionadas, de modo que ninguna persona, ni eclesiástica ni seglar, no ose expoliarla de sus bienes ni invadirlos, cosa que se prohibió bajo la amenaza de anatema; y a todos los que cumplan estas cosas justas y a los benefactores les prometieron la absolución de sus pecados por la gracia de Dios.
Esto ha sido hecho el día y el año antes mencionados. Firma de Berenguer, obispo de Barcelona. Firma de Ermengol, archidiácono. Firma de Arnau, subdiácono, que ha escrito esto el día y el año antes mencionados.
(Traducción libre)”
“La consagració de l'església parroquial: organització del territori i de la comunitat”
La parròquia pot ser definida, a nivell jurídic, com la circumscripció religiosa dins la qual s'administraven els serveis religiosos, i funcionava, alhora, com a instrument per a l'enquadrament politic o administratiu de la població rural. El centre d'aquesta circumscripció era l'església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, l'edifici de la qual encara es conserva en l'actualitat. La primera menció documental d'aquesta parròquia data de l'any 986, quan en una venda d'una terra s'especifica que aquesta està situada “al terme de Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat Torre”.
S’ignora amb presició quan va aparèixer aquest sistema d’organització del territori que es troba ben documentat arreu de l'anomenada Catalunya Vella al segle XI. La nova estructura parroquial fou un deIs elements més importants d'aquesta nova organització social. Sembla que les estructures religioses establertes durant el baix imperi romà i el regne visigot van ser desarticulades en la seva major part per la invasió musulmana al segle VIII. Quan a finals d'aquest segle es produí l'avenç militar deIs carolingis sobre els dominis del califat omeia, les terres conquerides es reorganitzaren segons les formes de domini deIs nous detentors del territori.
L'aparició d'una parròquia implica la prèvia existència d'una comunitat humana, que és en definitiva qui la genera. Malgrat tot, no esta gens cIar quins van ser els criteris per establir els límits territorials entre les diferents parroquies i la conseqüent distribució de la gent dins d'aquestes. En alguns casos, potser coincidiren amb circumscripcions més antigues. Pero desconeixem els mecanismes mitjançant els quals un territori s'adscriu a una parroquia i es delimita com a tal.
Un dels trets que caracteritzen la historia del terme de Provençana en aquesta època -almenys, la lectura que en podem fer a partir deIs vestigis historics que n'hem conservat- és la consagració de l'església de Provenvana el 1101. Aquest document, conservat en una copia molt tardana a l'Arxiu Diocesia de Barcelona, és molt important i interessant perque implica la definició territorial d'un terme, Provençana, i la institucionalització d'una estructura d'organització social. Tal i com hem vist, aquesta no és la primera referència escrita ni al districte territorial ni a la seva església; és, pero, la primera vegada que es defineix una estructura institucional d'organitació social, la parroquia, i es descriuen les característiques de la seva organització. És també la primera vegada que es defineixen els límits geografics del terme, en descriure l'ambit territorial sobre el qual la parròquia de Provençana i els seus clergues rectors tindrien jurisdicció espiritual oferint serveis litúrgics als habitants del terme. El document del 1101 només fa una referencia general a la presencia de no poques persones (non parva populorum), però sense concretar el nombre i el nom d'aquestes persones. Aporta, però, d'altres informacions interessants; d'una banda, tot allò que fa referència indirecta als i a les habitants del terme; de l'altra, les relacions que s'estableixen entre la parròquia i el seu immediat superior en la jerarquia eclesiàstica: la canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, seu episcopal.
L’església consagrada podrà rebre els delmes i les primícies del terme que es descriu i es delimita; es per això que hi ha una necessitat, diguem-ne “impositiva”, en aquesta acció. Els delmes i les primícies eren uns impostos que corresponien, el primer, a la desena part de la collita anual, i el segon, en una quantitat no determinada -que es considera normalment simbòlica- deIs primers fruits de la collita anual. Aquests impostos, havien de pagar-los els fidels a l'autoritat eclesiàstica, el papa, en darrera instància, que delegava el dret de percepció als bisbes metropolitans, i aquests, per mitjà de l'establiment de la xarxa parroquial, cedien la percepció d'aquests drets a les institucions locals, les parroquies, personificades en els clergues parroquials. Aquest impost serà el que mantindra els clergues i la institució parroquial, amb la infraestructura i les despeses que comporten (edifici, manteniment de clergues, serveis litúrgics, etc.). Encara que sabem de la regulació de delmes i primícies per primera vegada en aquest document del 1101, el pagament d'aquests impostos és documentat amb anterioritat. De la mateixa manera, sabem que l'església de Santa Eulàlia havia tingut moltes donacions anteriors, mitjançant les quals es construí la propia església. Aquestes possessions són confirmades en aquesta consagració, i consisteixen en cases on habiten els clergues de l'església, i cases i horts que són habitades per altres homes i dones que les treballen amb l'obligació del pagament d'un cens sobre la seva productivitat. El document estableix també la contribució que l'Església de Provençana haurà de fer a la Seu de Barcelona; cinquanta-dos diners de moneda corrent, entre cada dos sínodes, o reunions d'eclesiastics d'una mateixa diocesi.
L'església que es consagra no és només un lloc de culte estricte, sinó també un cementiri i un espai al seu voltant, de trenta passos eclesiastics: la sagrera. La sagrera era una zona sacralitzada entorn deIs edificis religiosos que gaudia de certa immunitat. Així, aquest espai fou utilitzat pels habitants de les parròquies com un lloc de refugi, tan personal com de béns materials, per defugir els possibles atacs o agressions, donat l'especial clima de violència feudal de l'època. Era un espai, doncs, que s'utilitzava per evitar algunes de les tensions socials. És per això que la constitució d'una parròquia, més enllà de l'interès estrictament espiritual, té alhora un significat històric important, pel que comporta quant a l'organització i la dinàmica de la comunitat. La construcció i instauració d'una parròquia implica una organització deIs habitants d'un determinat territori per construir-la i dotar-la; a més d'un espai de culte, una església, i el seu territori adjacent (la sagrera de trenta passos, en el cas de Provençana).”
((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((((+))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))
La parròquia pot ser definida, a nivell jurídic, com la circumscripció religiosa dins la qual s'administraven els serveis religiosos, i funcionava, alhora, com a instrument per a l'enquadrament politic o administratiu de la població rural. El centre d'aquesta circumscripció era l'església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, l'edifici de la qual encara es conserva en l'actualitat. La primera menció documental d'aquesta parròquia data de l'any 986, quan en una venda d'una terra s'especifica que aquesta està situada “al terme de Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat Torre”.
S’ignora amb presició quan va aparèixer aquest sistema d’organització del territori que es troba ben documentat arreu de l'anomenada Catalunya Vella al segle XI. La nova estructura parroquial fou un deIs elements més importants d'aquesta nova organització social. Sembla que les estructures religioses establertes durant el baix imperi romà i el regne visigot van ser desarticulades en la seva major part per la invasió musulmana al segle VIII. Quan a finals d'aquest segle es produí l'avenç militar deIs carolingis sobre els dominis del califat omeia, les terres conquerides es reorganitzaren segons les formes de domini deIs nous detentors del territori.
L'aparició d'una parròquia implica la prèvia existència d'una comunitat humana, que és en definitiva qui la genera. Malgrat tot, no esta gens cIar quins van ser els criteris per establir els límits territorials entre les diferents parroquies i la conseqüent distribució de la gent dins d'aquestes. En alguns casos, potser coincidiren amb circumscripcions més antigues. Pero desconeixem els mecanismes mitjançant els quals un territori s'adscriu a una parroquia i es delimita com a tal.
L’església consagrada podrà rebre els delmes i les primícies del terme que es descriu i es delimita; es per això que hi ha una necessitat, diguem-ne “impositiva”, en aquesta acció. Els delmes i les primícies eren uns impostos que corresponien, el primer, a la desena part de la collita anual, i el segon, en una quantitat no determinada -que es considera normalment simbòlica- deIs primers fruits de la collita anual. Aquests impostos, havien de pagar-los els fidels a l'autoritat eclesiàstica, el papa, en darrera instància, que delegava el dret de percepció als bisbes metropolitans, i aquests, per mitjà de l'establiment de la xarxa parroquial, cedien la percepció d'aquests drets a les institucions locals, les parroquies, personificades en els clergues parroquials. Aquest impost serà el que mantindra els clergues i la institució parroquial, amb la infraestructura i les despeses que comporten (edifici, manteniment de clergues, serveis litúrgics, etc.). Encara que sabem de la regulació de delmes i primícies per primera vegada en aquest document del 1101, el pagament d'aquests impostos és documentat amb anterioritat. De la mateixa manera, sabem que l'església de Santa Eulàlia havia tingut moltes donacions anteriors, mitjançant les quals es construí la propia església. Aquestes possessions són confirmades en aquesta consagració, i consisteixen en cases on habiten els clergues de l'església, i cases i horts que són habitades per altres homes i dones que les treballen amb l'obligació del pagament d'un cens sobre la seva productivitat. El document estableix també la contribució que l'Església de Provençana haurà de fer a la Seu de Barcelona; cinquanta-dos diners de moneda corrent, entre cada dos sínodes, o reunions d'eclesiastics d'una mateixa diocesi.
L'església que es consagra no és només un lloc de culte estricte, sinó també un cementiri i un espai al seu voltant, de trenta passos eclesiastics: la sagrera. La sagrera era una zona sacralitzada entorn deIs edificis religiosos que gaudia de certa immunitat. Així, aquest espai fou utilitzat pels habitants de les parròquies com un lloc de refugi, tan personal com de béns materials, per defugir els possibles atacs o agressions, donat l'especial clima de violència feudal de l'època. Era un espai, doncs, que s'utilitzava per evitar algunes de les tensions socials. És per això que la constitució d'una parròquia, més enllà de l'interès estrictament espiritual, té alhora un significat històric important, pel que comporta quant a l'organització i la dinàmica de la comunitat. La construcció i instauració d'una parròquia implica una organització deIs habitants d'un determinat territori per construir-la i dotar-la; a més d'un espai de culte, una església, i el seu territori adjacent (la sagrera de trenta passos, en el cas de Provençana).”
No hay comentarios:
Publicar un comentario