¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

viernes, 21 de junio de 2013

“EL PATRIMONI EULALIENC: UN SEGLE D’EVOLUCIÓ”.


 

Al Sr. Director del Centre Cultural Santa Eulàlia i als seus eficients col·laboradors per la gentilesa i la professionalitat amb la que ens han prestat els seus amables ajuts.
A Ireneu, Manel, Miguel i Santos sense el quals no es podria haver enllestit aquest projecte.

 

L’últim dia de la primavera d’aquest any 2013, hem inaugurat al Centre Cultural Santa Eulàlia una exposició fotogràfica que hem batejat amb el nom de “EL PATRIMONI EULALIENC: UN SEGLE D’EVOLUCIÓ”.


La mostra, que ha estat endegada mercès a la col·laboració de tres entitats hospitalenques, el CENTRE D’ESTUDIS DE L’HOSPITALET, l’ASSOCIACIÓ PER LA DEFENSA DEL PATRIMONI DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT (PERSEU) i l’ARXIU HISTÒRIC DE SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA, romandrà oberta a l’esmentada instal·lació municipal tots els dies feiners (de les 9 a les 20 hores) fins el 3 de juliol, on es podrà visitar amb entrada lliure.

 
Les paraules que el President de PERSEU  ha escrit per a la ocasió, ens serviran per a relatar el que ens ha mogut per a fer una exposició sobre el tema de la conservació del patrimoni públic eulalienc i les raons de la mateixa:

 
“Els últims anys han significat un canvi brutal a la fesomia del barri de Santa Eulàlia de Provençana. Nous edificis, nous barris, nous veïns han fet variar de cap a peus la percepció i la imatge que d'uns anys ençà el veïnat te del seu propi entorn urbà. Però si això ha passat en els últims deu anys... què no haurà passat durant els últims cent anys?

 
Durant l'últim segle el món ha sofert un trasbals com mai abans hi havia tingut lloc, i Santa Eulàlia no ha estat una excepció. Els darrers cent anys han vist créixer i desaparèixer imperis, una guerra civil, dues guerres mundials, la bomba atòmica, el canvi del conjunt de l'Hospitalet d'un entorn rural a un entorn urbà, un espectacular augment de la població amb un canvi social i tecnològic igualment esfereïdor, la creació d'infraestructures mai imaginades... en un frenesí de canvi que moltes vegades supera la capacitat de les persones per a assumir-lo.


L'ésser humà necessita dels records, de la seva experiència emmagatzemada a la seva memòria per a prosperar i avançar en el decurs de la seva vida. Però... què en queda de tot el que s'ha viscut, patit i sentit durant el llarg d'una vida? S'ha viscut en realitat o a estat tot un somni, una imaginació fruit de la nostra ment? Justament aquí és on entra en joc el Patrimoni, entès com totes les restes que queden avui dia testimonis d'un passat que ja no tornarà.

 
En tant que la història evoluciona per força sobre els basaments deixats pel passat, moltes de les vegades es comporta de forma prepotent, menyspreant qualsevol resta de temps anteriors que es trobi al seu pas. És en aquesta circumstància que la comunitat te la responsabilitat d'arrabassar a la sempre implacable mossegada del progrés les pistes que serveixin per a saber d'on venim, però també per a saber cap a on anem, donat que d'una altra forma aniríem a cegues sense aprofitar gens ni mica l'experiència dels nostres avantpassats.

 
A aquesta exposició us mostrem una trentena d'aquests testimonis, petits o grans tresors que han marcat la vida de Santa Eulàlia de Provençana durant l'últim segle. Alguns d'ells s'han pogut salvaguardar per a les generacions futures, d'altres estan en perill de desaparèixer i d'altres, desgraciadament, han desaparegut irremissiblement del nostre entorn.”

 
Amb la mateixa exhortació amb la que ell tancava al seu escrit, os invitem a que visiteu la mostra. 


“Passi, gaudeixi, recordi, però, sobretot, conegui i estimi: És la nostra història; és la nostra vida”.

 


 
 

 

 
 
 

 




 




  







 
















 
 


 
 

miércoles, 5 de junio de 2013

EXPOSICIÓ "EL PATRIMONI EULALIENC: UN SEGLE D´EVOLUCIÓ"


Des de el dia 20 de juny al 3 de juliol, a cavall entre dos mesos, s'exposarà al Centre Cultural Santa Eulàlia una mostra fotogràfica que du per nom "EL PATRIMONI EULALIENC: UN SEGLE D'EVOLUCIÓ" amb la que les entitats organitzadores, el CENTRE D’ESTUDIS DE L’HOSPITALET, l’ASSOCIACIÓ PER LA DEFENSA DEL PATRIMONI DE L’HOSPITALET (“PERSEU”) i el ARXÍU HISTÒRIC DE SANTA EULÀLIA pretenen donar un cop d'ull a l'estat del llegat urbanístic de Provençana i la seva evolució durant l’última centúria.
 



sábado, 1 de junio de 2013

ELS DOCUMENTS DEL CELH. JUNY 2013


El document del mes de juny de 2013 és breu, però especialment “intens”. Es tracta d’una notícia apareguda en el diari Solidaridad Obrera (conegut popularment com La Soli), que era l’òrgan (és a dir, el diari oficial) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat anarquista que havia estat molt important a Catalunya, i a l’Hospitalet, fins la derrota republicana el 1939.
 

És un breu article aparegut en el número 18 de l’època 5ª d’aquest diari, el maig de 1946. Per tant, en plena primera dècada de la dictadura, quan el sindicat i el seu diari són a la clandestinitat.
 

 L’article diu això:


De la huelga del textil

En la casa Trinxet S.A., dedicada a la fabricación de hilados y tejidos y compuesta por más de mil quinientos trabajadores, fue declarada el pasado día 27 de Marzo una huelga como protesta al régimen de hambre y bajos salarios.

          Ante la firme actitud adoptada por los trabajadores, acudieron personalmente los dueños Muñoz, Trinxet i demás, los cuales tuvieron que negociar de igual a igual con la comisión de huelga.

          Después de 48 horas de esfuerzos se consiguió un aumento del 20%, gratificación de 150 ptas. cada mes y lotes de comida”.


Per tant, es tracta d’una vaga; res d’excepcional sinó fos perquè en 1946 les vagues eren il·legals, i podien provocar la detenció (amb el que significava això en aquells moments de maltractaments) i greus sancions de pèrdua de feina, multes o presó. Els anys 1945-47 foren, però, els anys de més misèria i de més feblesa del règim franquista. Per aquestes raons, els sindicats clandestins van poder plantejar algunes mobilitzacions, la majoria de les quals va ser guanyades pels obrers.

 
Can Trinxet tenia una llarguíssima trajectòria de moviment obrer. En la dècada de 1940 fou l’escenari de diverses lluites, com la que mostra l’article que reproduïm, malgrat el terror imposat des del poder. A partir de 1945, amb la derrota de les potències feixistes, els grans amics de Franco, el seu règim va travessar uns anys de feblesa, i aquesta situació era percebuda a l’interior del país.


Eren els anys de l’autarquia, i els sous i les condicions laborals eren imposades per decret. Les negociacions s’havien de fer fàbrica a fàbrica, demanant augments de salari en forma d’un plus al marge de la remuneració oficial o de pagaments en espècie, com diu l’article : « lots de menjar ».

 
Com que el règim franquista era feixista i negava la lluita de classes, els sindicats verticals eren la institució on es trobaven empresaris i treballadors per desenvolupar les seves teòriques harmonioses relacions. La realitat era que els sindicats oficials eren una eina al servei de la burgesia, i quan apareixia el conflicte la negociació era directa entre amos i comitè de vaga. I qui eren els amos esmentats, Muñoz i Trinxet?. Comencem per Muñoz. Es deia en La Vanguardia del 5 de març de 2012:

 
“Es muy socorrido: para aludir al poder, se recurre al Altísimo. Quizás por eso cuentan que en la Barcelona de la posguerra circulaba un chascarrillo: "Después de Dios, los hermanos Muñoz". Álvaro y Julio, pero sobre todo este último, son personajes que no se puede quedar en la biografía, porque a su vera se tejieron tantas leyendas y episodios singulares sobre negocios y amoríos que no basta con los fríos datos. Es tan así que, a pesar de llevar décadas fallecidos (Álvaro, en 1962; Julio, en 1991), sus nombres subsisten en los tribunales y en la memoria de la ciudad. (…)

 
Álvaro vino al mundo en 1911, y Julio, un año más tarde. Su fortuna se forjó en la posguerra española, cuando no había nada pero todo se negociaba. Eran los tiempos donde una de las posibilidades más importantes de hacer economía era el estraperlo, el comercio de productos sometidos a tasas o a restricciones. Para que no te pillaran, o para obtener inmunidad, también se necesitaban contactos en el nuevo mundo salido de la guerra. Así se podían negociar con productos necesarios en la España de la carestía, y los hermanos los tenían. De hecho, una de las cosas que se cuentan es que tras la guerra dieron datos a las autoridades sobre antiguos integrantes de los servicios de información del ejército de la República en Catalunya. Con decisión, sin miramientos y con influencia, los Muñoz Ramonet se introdujeron en el negocio del algodón, la base de la que sería su inmensa fortuna. Julio se convirtió en uno de los principales algodoneros del país. El sector, en aquellos momentos, recibía importantes subvenciones que al parecer él manejaba como nadie. Así se cimentó un imperio que le permitió comprar el Palau Robert, los almacenes El Águila, el hotel Ritz (también objeto de un largo pleito ganado por la familia Muñoz), bancos en Suiza y la Compañía Internacional de Seguros, y a tratar con personajes tan dispares como José María Gil Robles, Juan Guerra o la familia Trujillo, el dictador de la República Dominicana. El ascenso social no vino sólo por el dinero, sino también por la boda con Carmen Villalonga, hija de uno de los principales banqueros del país, con quien tuvo cuatro hijas.”


En conclusió, Julio Muñoz fou el prototipus del milionari sorgit en la postguerra a l’ombra dels favors del règim franquista. I els nous rics de seguida s’ajunten amb l’oligarquia tradicional, en aquest cas, amb la burgesia del tèxtil. Per aquesta raó, Muñoz comprà la “Unión Industrial Algodonera, S.A.” el 1944. Aquest hòlding empresarial havia estat fundat 15 anys abans, seguint la tendència general de l’època de la concentració empresarial. Un dels principals pilars de la Unión havien estat les fàbriques dels Trinxet.

 
Els Trinxet eren un exemple d’aquesta burgesia cotonera catalana que formaven l’oligarquia tradicional; tradicional només, però, d’una, dues o tres generacions enrere. Avel·lí Trinxet, el fundador, havia portat la fàbrica a Santa Eulàlia el 1905. Va morir el 1917 i va deixar l’empresa als seus fills, i fou l’Antoni el que es va fer càrrec de la seva direcció. Com a tal, va patir un atemptat a finals d’aquell mateix any. Finalment, va morir el gener de 1945 i creiem que el Trinxet esmentat a l’article de la Soli era el seu fill Manuel.


A aquesta fàbrica, la més gran del barri i de la ciutat durant dècades, ja vam dedicar un “Documents”, el setembre de 2011. I a les vagues dels obrers i de les obreres (en el cas de Can Trinxet, sobretot obreres) també hem dedicat algun altre “Documents”. Serveixin aquestes línies per agrair la lluita de les persones que ens van deixar un món millor, i per recordar com hem d’aconseguir que les millores no s’esvaeixin.


Centre d’Estudis de l’Hospitalet.