El document del mes de juny de 2013
és breu, però especialment “intens”. Es tracta d’una notícia apareguda en el
diari Solidaridad Obrera (conegut
popularment com La Soli), que era
l’òrgan (és a dir, el diari oficial) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), el sindicat anarquista que havia estat molt important a Catalunya, i a
l’Hospitalet, fins la derrota republicana el 1939.
És un breu article aparegut en el
número 18 de l’època 5ª d’aquest diari, el maig de 1946. Per tant, en plena
primera dècada de la dictadura, quan el sindicat i el seu diari són a la
clandestinitat.
L’article diu això:
“De la huelga del textil
En la casa Trinxet S.A.,
dedicada a la fabricación de hilados y tejidos y compuesta por más de mil
quinientos trabajadores, fue declarada el pasado día 27 de Marzo una huelga
como protesta al régimen de hambre y bajos salarios.
Ante
la firme actitud adoptada por los trabajadores, acudieron personalmente los
dueños Muñoz, Trinxet i demás, los cuales tuvieron que negociar de igual a
igual con la comisión de huelga.
Después
de 48 horas de esfuerzos se consiguió un aumento del 20%, gratificación de 150
ptas. cada mes y lotes de comida”.
Per tant, es tracta d’una vaga; res
d’excepcional sinó fos perquè en 1946 les vagues eren il·legals, i podien
provocar la detenció (amb el que significava això en aquells moments de
maltractaments) i greus sancions de pèrdua de feina, multes o presó. Els anys
1945-47 foren, però, els anys de més misèria i de més feblesa del règim
franquista. Per aquestes raons, els sindicats clandestins van poder plantejar
algunes mobilitzacions, la majoria de les quals va ser guanyades pels obrers.
Can Trinxet tenia una llarguíssima
trajectòria de moviment obrer. En la dècada de 1940 fou l’escenari de diverses
lluites, com la que mostra l’article que reproduïm, malgrat el terror imposat
des del poder. A partir de 1945, amb la derrota de les potències feixistes, els
grans amics de Franco, el seu règim va travessar uns anys de feblesa, i aquesta
situació era percebuda a l’interior del país.
Eren els anys de l’autarquia, i els
sous i les condicions laborals eren imposades per decret. Les negociacions s’havien
de fer fàbrica a fàbrica, demanant augments de salari en forma d’un plus al
marge de la remuneració oficial o de pagaments en espècie, com diu
l’article : « lots de menjar ».
Com que el règim franquista era
feixista i negava la lluita de classes, els sindicats verticals eren la
institució on es trobaven empresaris i treballadors per desenvolupar les seves
teòriques harmonioses relacions. La realitat era que els sindicats oficials
eren una eina al servei de la burgesia, i quan apareixia el conflicte la
negociació era directa entre amos i comitè de vaga. I qui eren els amos
esmentats, Muñoz i Trinxet?. Comencem per Muñoz. Es deia en La Vanguardia del 5 de març de 2012:
“Es muy socorrido: para aludir al
poder, se recurre al Altísimo. Quizás por eso cuentan que en la Barcelona de la
posguerra circulaba un chascarrillo: "Después de Dios, los hermanos Muñoz". Álvaro y Julio, pero sobre todo este último, son personajes que no
se puede quedar en la biografía, porque a su vera se tejieron tantas leyendas y
episodios singulares sobre negocios y amoríos que no basta con los fríos datos.
Es tan así que, a pesar de llevar décadas fallecidos (Álvaro, en 1962; Julio,
en 1991), sus nombres subsisten en los tribunales y en la memoria de la ciudad.
(…)
Álvaro vino al mundo en 1911, y Julio,
un año más tarde. Su fortuna se forjó en la posguerra española, cuando no había
nada pero todo se negociaba. Eran los tiempos donde una de las posibilidades
más importantes de hacer economía era el estraperlo, el comercio de productos
sometidos a tasas o a restricciones. Para que no te pillaran, o para obtener
inmunidad, también se necesitaban contactos en el nuevo mundo salido de la
guerra. Así se podían negociar con productos necesarios en la España de la
carestía, y los hermanos los tenían. De hecho, una de las cosas que se cuentan
es que tras la guerra dieron datos a las autoridades sobre antiguos integrantes
de los servicios de información del ejército de la República en Catalunya. Con
decisión, sin miramientos y con influencia, los Muñoz Ramonet se introdujeron
en el negocio del algodón, la base de la que sería su inmensa fortuna. Julio se
convirtió en uno de los principales algodoneros del país. El sector, en
aquellos momentos, recibía importantes subvenciones que al parecer él manejaba
como nadie. Así se cimentó un imperio que le permitió comprar el Palau Robert, los
almacenes El Águila, el hotel Ritz (también objeto de un largo pleito ganado
por la familia Muñoz), bancos en Suiza y la Compañía Internacional de Seguros,
y a tratar con personajes tan dispares como José María Gil Robles, Juan Guerra
o la familia Trujillo, el dictador de la República Dominicana. El ascenso
social no vino sólo por el dinero, sino también por la boda con Carmen
Villalonga, hija de uno de los principales banqueros del país, con quien tuvo
cuatro hijas.”
En conclusió, Julio Muñoz fou el prototipus
del milionari sorgit en la postguerra a l’ombra dels favors del règim
franquista. I els nous rics de seguida s’ajunten amb l’oligarquia tradicional,
en aquest cas, amb la burgesia del tèxtil. Per aquesta raó, Muñoz comprà la
“Unión Industrial Algodonera, S.A.” el 1944. Aquest hòlding empresarial havia
estat fundat 15 anys abans, seguint la tendència general de l’època de la
concentració empresarial. Un dels principals pilars de la Unión havien estat
les fàbriques dels Trinxet.
Els Trinxet eren un exemple
d’aquesta burgesia cotonera catalana que formaven l’oligarquia tradicional; tradicional
només, però, d’una, dues o tres generacions enrere. Avel·lí Trinxet, el
fundador, havia portat la fàbrica a Santa Eulàlia el 1905. Va morir el 1917 i
va deixar l’empresa als seus fills, i fou l’Antoni el que es va fer càrrec de
la seva direcció. Com a tal, va patir un atemptat a finals d’aquell mateix any.
Finalment, va morir el gener de 1945 i creiem que el Trinxet esmentat a
l’article de la Soli era el seu fill
Manuel.
A aquesta fàbrica, la més gran del
barri i de la ciutat durant dècades, ja vam dedicar un “Documents”, el setembre
de 2011. I a les vagues dels obrers i de les obreres (en el cas de Can Trinxet,
sobretot obreres) també hem dedicat algun altre “Documents”. Serveixin aquestes
línies per agrair la lluita de les persones que ens van deixar un món millor, i
per recordar com hem d’aconseguir que les millores no s’esvaeixin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario