LA SAGRERA DE SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA (1)
Sagrera fou l’espai compres en el sagrat que havia al
voltant d’una església consagrada i on s’edificaren dipòsits per oli, vi i
grans, amb el fi de lliurar-los dels robatoris, conseqüència de las violències
socials de la època.
 |
|
Una
ermita romànica del Pirineu i part de la seva “sagrera”
|
Existeix un
document determinant de la obra de pacificació del abat-bisbe Oliba. Es tracta
del decret sinodal donat a Toluges, un poblet del Comtat de Roselló, de l’any
1027. És la Pau i Treva de Deu, que es basa en tres idees fonamentals:
l’extensió del dret d’asil a persones i coses lligades al servei de l’Església,
el equiparar tots els bens eclesiàstics a les coses sagrades destinades al
culte, la distinció entre combatents i no combatents en las guerres privades a
fi d’alliberar als últims de las conseqüències de la lluita.
L’estatut que
aquí ens interessa és el que estableix que ningú gosarà assaltar ni violar les
esglésies ni les cases situades dintre d’un circuit de trenta passes al seu
voltant. Oliba introduí al seu bisbat aquest precepte que anava a convertir-se
en típic de la Pau i Treva a Catalunya i que després seria confirmat (1064)
pels bisbes de Vic, Girona i Barcelona a petició del comte Ramon Berenguer I.
Molt
significatiu d’aquesta Pau fou el fenomen dels nuclis de població que varen
néixer junt a les esglésies. Al començament es parlava senzillament de cases
que es trobaven situades a menys de trenta passes del temple, després, al 1065,
el II Concili de Toluges ja parla dels sacraria. Aquesta extensió de
trenta passes del temple i dels edificis allí situats tingueren una importància
religiosa i econòmica extraordinària, reconeguda i animada per la Pau de Deu.
En documents de
donació, vendes, testaments, litigis, consagracions d’esglésies, etc., apareix
amb certa freqüència el terme sacrarium, amb referència a cadascuna de
les edificacions (magatzems de queviures, bodegues i a vegades també habitatges
privats) que s’aixequen dintre del recinte sagrat. Aquestes edificacions
constituïen una de las formes de propietat mes usuals dintre i a les rodalies
de Barcelona.
Es tracta
segurament de senzills magatzems de queviures i bodegues: per exemple, a la
venda de terres a Vilapiscina (Santa Eulàlia) el 1034, s’incloïa l’església de
Santa Eulàlia amb cases i cum sacrariis; el testament de Disposia de
Cornellà atorga moltes terres i bens mobles i a mes civada, vi i cansalada
fumada emmagatzemats in sacrario
(2) de Petrus Domnuci, in Rovodons (1096).
Amb referència
a l’extensió de terreny que rodeja a una església i gosa com ella de la mateixa
extraordinària pau, s’usa el terme sacraria, d’on procedeix el català sagrera.
Veiem a
continuació (3) algunes cites que ens parlen
de la sagrera de Santa Eulàlia de Provençana que, segons sembla, existia ja com
parròquia al 1016.
Mirón
Guillermo, sacerdot de Provençana que havia rebut, per donació, un sacrario a
San Martín de Provençals i que a mes era sagristà de la Catedral, apareix, al
1046, com beneficiari del testament d’altre clergue, Ramon, qui li va llegar un
sacrario a la nostra Santa Eulàlia:
“Ipsum panem et vinum et ipsos
cubos et tonnas... simul cum ipso sacrario et curte que abeo in iam dicte
Provinciana remaneat ad prefato Miro Guillermo” (4)
 |
|
Exemple de cartulari: Testament d’Ermesinda de
Carcassona comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona on es pot observar la
datació segons els reis carolingis. 25 de setembre de 1057.
|
 |
|
Exemple de cartulari: Document mitjançant el qual,
Petronil•la, reina d’Aragó i comtessa de Barcelona, abdica en el seu fill
Alfonso. 18 de juliol de 1164.
|
Vers 1054 va
tenir lloc el lliurament d’una mujada de terra treballada i mitja de bona
vinya, junt al camí de Barcelona, davant de la casa del prevere Ansulf portam
sacrarii Ansulfi al territori de Barcelona, prop de l’església de
Provençana; aquest lliurament es fa per part d’Amalrico Aici, Matrisinda,
Guillermo Amat i Ramon, el seu germà, en qualitat de executors testamentaris
d’una tal Riquilda i en benefici de Deu i la Canònica de Santa Creu, de la
catedral de Barcelona; ho ordena el jutge Ramon Seniofredo, sacerdot:
“nos tutores qui et elemosionanii
sumus Richillis femine condam Amalricus Aicii et Matrisinda femina et
Guillelmus Amatí et Raimundus frater eius donatores sumus domino Deo et
Canonice Sancte Crucis sedis Barchinone... per suum testamentum... ordinante
judice Raimundi Seniofredi levita ut cartam donationis fecissemus Domino Deo et
predicte Canonice de modiata .i. terre laborate et semodíata una vinee bone que
est iuxta stratam de barchinone ante portam sacrarii Ansulfi presbiterí... sunt
predicta omnia in territorio barchinone prope ecclesiam sancte Eulalie de
Provintiana... et affrontat predicta terra et vinea de parte orientis in
sacrariis Ansulfi presbiteri et Geriberti Guischefredi, de meridie in alodio
que fuit predicte Richillis de occiduo similiter de circio in strata publica
que itur ad Barchinonem...” (5)
El 1098 o 1099
el canònic Ramon Guillermo, amb llicencia del prebost Ramon Sendret, del
capítol barceloní, i dels altres canònics, donà a Guillermo Juan i a la seva
esposa Eliardis, un tros de terra, una casa amb les seves dependències i una
vinya, tot allò «en la villa o sacraria de Santa Eulalia de Provençana»
S’els estableix a ells i als seus descendents a canvi d’un cens i el delme a
pagar per la festivitat de San Pere. Tots tindran que satisfer igual tassa a la
Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia:
“...Raimundus Guillemi sancte
sedis barchinonensis clericus una cum consensu et voluntate Raimundus Sendredi
prepositus et aliorum canonícorum sancte Crucis sancteque eulalie donator
donator sum tibi Guillenius iohanis et uxori tue Eliardis femine et
vestre... posteritati... per hanc scripturam... dono vobis unam terre ad condirigendum
domum et curte qui jam ibi est et dono vobis peciarn unam vinea cum ipsa terra
in qua est fundata qui est juxta ipsa terra et curte Est autem in territorio
barchinone in villa sive sacraria sancte Eulalie de Provinciana Advenit mihi
per vocem canonicam sancte Crucis sancteque Eulalie sedis... affrontationes...
terre et vinea a parte orientis in domibus Geralli Gondeballi a meridie el
occiduo in terra prephate Gerallo. A circio in strata... ut constituatis ibi
bonas domos et ipsa vinea et eam bene el optime laboretis sicut decet et
convenit bone vinee De omnibus vere fructibus... donetis mihi vel ad ipsam
canonicam ornni anno diem ipsam medietatem et decirnam fideliter et... ad
festam sancti Petri emina .i. frumenti per censum predictis domibus...”
El document
segueix dient que no poden vendre la casa sense el consentiment de la canònica
que deu saber si els compradors son bonis hominibus, però si no diu res
en contra, en el termini de 30 dies podrà realitzar-se la venda i el comprador
es comprometrà a pagar els mateixos censos. Era un cas clar d’arrendament
perpetu, amb dret a transferir-la amb permís del senyor, en aquest cas el
capítol, en definitiva una concessió ad precaria.
Causes
semblants mogueren al capítol a vendre altres terres, compreses a la sagrera
de Santa Eulàlia, en 1099, amb l’obligació de construir, per part dels qui les
adquiriren, cases en ells.
Els primers
anys del segle XII se havien establert moltes persones a Santa Eulàlia;
els seus sacrarios figuren a la dotació de la nova església, consagrada
pel bisbe Berenguer en 1101:
“...Habet namque iam dicta
ecclesia domos in prescripta villa in qua habitant clerici ejusdem
ecclesie et alias domos cum horto in quo habitat Martinus Raymundi et alias
domos cum horto quos tenet Bonefilius Zamia et domos Raymundi Ferrarii atque
Guillermus Joanni cum fratribus suis domos...”
Acabat ja el
temps de la repoblació i de la aprisió (9), els camperols, prou
nombrosos, es troben sotmesos a la vegada a la pressió dels nobles de totes les
categories i a la atracció que sobre ells exerceix l’Església. Hi ha una
dissociació de poders del Comte, una confusió de poders delegats i de
jurisdicció personal. Triomfen les dependències de home a home, personals. Però
a la vegada els dèbils, artesans o petits propietaris, deuen escollir els seus
protectors que els hi semblin menys amenaçadors. I arriba l’allau de donacions
als monestirs o als capítols: a l’Església.
La donació
d’una propietat a una institució religiosa estableix quasi sempre una reserva
d’usdefruit per part del donant, així com per als seus fills, mentre la
institució religiosa es contenta amb un petit cens un parell de gallines, un
porc, etc. anual per refermar el seu principal dret i el mateix succeirà quan
és l’església quin doni unes terres per arrendament o establiment d’una
determinada família.
CONSAGRACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE PROVENÇANA (S. XII) (10)
I.jpg)
A despit de la
poca salubritat de gran part del seu terme, Santa Eulàlia fou progressant al
segle XI, gràcies sobre tot al lent increment de l’agricultura. Les aigües del
Llobregat eren conduïdes, per sèquies i canals, a les terres cultivables de
Provençana i al costat a la seva sagrera, en torn a la mateixa, com quan el
1099 es varen vendre unes terres amb l’obligació de construir bones cases, va
créixer una dispersa població, que al 1101 exigiria la edificació d’ una nova
església.
El segle XII
portà amb ell l’estructuració definitiva de la parròquia i la consagració de la
seva església. Precisament el 1101, a l’acta de consagració del nou temple pel
bisbe de Barcelona, Berenguer, assistit pel Capítol i gran concurrència de
fidels, s’establien els límits de la recent creada demarcació eclesiàstica: «... al este desde el collado de Codines a San Pedro Mártir; al norte la
villa de Sants y el castillo del Port; al sur el mar; al oeste el Llobregat y
el collado de la Gavarra». Es a dir, sensiblement els mateixos que tenia
Hospitalet a principis del segle XX, abans de l’escissió de part de la Marina
Zona Franca i de la Muntanya. Els terrarios albos o terrenys blancs,
tantes vegades citats, es conservaran ja per sempre a la toponímia local: Riera
Blanca i Coll Blanc.
L’acte de la
consagració era importantíssim per quant dotava a la parròquia amb un edifici
suficientment capaç per les seves necessitats, digne per la celebració del
culte i que anava a conservar la parroquialitat fins finals del segle XV, en
que fou traslladada vers el nucli urbà de l’oest, on es trobava
l’hospital-alberg, al fi de la qual fou edificat un nou temple posat sota l’
advocació de Santa Eulàlia de Mérida, per distingir-lo del de Provençana
dedicat a la de Barcelona.
A l’acta de la
consagració s’han conservat a mes els noms dels primers feligresos que posseïen
casa prop de la parròquia: Martín Ramon, Bonfilla Zamia, Ramon Ferrer,
Guillermo Juan i un germà seu. El temple no era molt gran, però si suficient,
d’estil romànic català, amb algú detall de clara influencia, per alguns
tractadistes, dels artistes que treballaren a San Pau del Camp, de Barcelona.
Es interessants
comparar els termes de la parròquia expressades a l’acta de la consagració com
els topònims que han sobreviscut al nostre terme:
“...Habet namque terminos sive
afrontationes supradicta Ecclesia unde accipit decimas et primitias a parte
orientis ad ipsum collum de Cudinís et intus villam Sanctis et in cacumine
Montis Urse [San Pedro Mártir] usque ad castrum Port de meridie in litore
maris ab occiduo in alveiam Lupricati sive in collum de ipsam Gavarram a parte
vero circi in forne Motlí et in prescripto Monte de Ursa...”
SANT OLEGUER I PROVENÇANA (11)
Oleguer (12), després de exercir importants càrrecs
eclesiàstics, fou elegit, al 1115, bisbe de Barcelona, la ciutat del seu
naixement, dignitat a la qual anava unida la d’arquebisbe de Tarragona i de la
que fou investit, aquesta última, al 1118, pel Papa Gelasi II. Aquell mateix
any el comte Ramon Berenguer III li va fer donació de la ciutat de Tarragona i
la seva comarca. El problema de la restauració de la metròpoli estava ja resolt
de dret, però no de fet, doncs que la ciutat romania ocupada pels musulmans.
Però amb Ramon Berenguer III rebé un decisiu impuls en una doble vessant:
donació a Sant Oleguer i cessió per aquest al cavaller normand Roberto Bordet.
La conquesta es
va realitzar al 1119, però la repoblació i consegüent restauració de la seu
metropolitana no va poder dur-se a terme fins 1128, i, un any després, Oleguer
feia la seva donació a favor de Roberto Bordet de tots els drets temporals
atorgats abans pel comte barcelonès, al territori tarraconense, exceptuant les
esglésies i monestirs.
El que després
seria Sant Oleguer, peça clau a la restauració de la seu primada catalana,
signà, al menys, tres actes públics referents a possessions territorials a
Santa Eulàlia de Provençana.
1120. Restitució i definició d’alous
situats al terme del castell del Port feta pels esposos Ramon Mir i Sancha,
juntament amb el seu fill Arnau, a Deu i a l’església catedral de Barcelona i
al senyor Oleguer, pontífex d’aital seu i els alous del qual ja foren
del seu predecessor a la cadira episcopal, Ramon, i que fou objecte de
nombroses qüestions entre els definidors i el bisbe. Ramon Mir era fill del
famós Mir Geribert de qui abans hem tractat.
Els llindars
dels alous eren: a l’est Montjuïc, a occident el prat i alou de la canònica i
el d’altres persones; al nord el camí públic que anava a Barcelona des de Provençana
i al sud el d’Ermengarda, avia de Ramon Mir i que s’estenia fins Montjuïc:
“In Dei nomine ego Raimundus
Mironi cum uxore mea Sancia et filio meo Arnallo reddo et diffinio atque
pacifico deo et ecclesie sedis sancte Crucis sancteque Eulalie barchinonensis
et tibi domino Ollegario eiusdem sedis pontifici omnia alodia scilicet domos et
ortos et ortales terras et vineas cultas et hermas prata et pascua... sicut
Raimundus bone memorie episcopus decessor vester tenuit et habuit... Sunt
autem hec in termino de Port et terminantur a parte orientis in Monte Judaico
et ab occidente in ipso prato et in alodiis ipsius canonice et diversum hominum
et a circio in strato publica que vadit de Barchínona ad Provintianam et a
meridie in alodio quod avia mea... Ermengardis subtus circulum et sic
extenditur usque in montem judaicam...” (13)
1125. Establiment d’una masia situada
al territori de Barcelona, parròquia de Provençana, amb terres, arbres, etc.,
en el lloc nomenat Espodoia, fet per Olaguer, metropolità de Tarragona,
se intitula ara, amb tots els canònics de la seu barcelonesa, a Ramon Berenguer
i Ermesinda, la seva esposa, així com a tota la seva descendència amb l’
obligació de que construeixin cases, millor dit una torre de pedra i cal,
posseint-lo indefinidament, un rere l’altre, servint al cabild i donant-li un
cens anual d’un porc, per la casa, el quart per la terra i el delme dels
fruits. A mes tindran allí, pels canònics gansadam unam anserum, de la
que els lliuraran la meitat i el delme dels animals i aus de corral que
criaran:
“In xristi nomine Ego Ollegarius
tarragonensis metropoli qualiscumque minister cum omni conventu canonicorum
sedis barchinone damus tibi Raimundo Berengario uxorique tue Ermesendis et progienei
atque posteritate vestre mansum unum quod habemus in territorio Barchinone
infra parrochiam sancte Eulalie Provinciane in loco quem dicunt Espodoia cum
terris cultis et arboribus que sunt in circuitu ipsius mansi sub tali
conditione damus tibi prefatum mansum ut ibi turrim ex petra et calce
construatiis et bonas domos edificetis et habeatis et possideatis... in
servitio nostro et successorum nostrorum... Debitis quoque vos annuatim et
filii vestri nostre canonice et nobis porcurn unum canonicalem recipientem pro
ipsa manedia et ex alia terra quartam partem et decimam et braciatum fideliter
de omnibus fructibus ac tenebitis ibi nobis gansadam unam anserum...” (14)
1131. Establiment fet per Oleguer,
arquebisbe de Tarragona, juntament amb el canònics de la Seu de Barcelona, a
Pere Ramon, un dels propis canònics, d’una casa de camp destruïda i de l’alou (15) que fou del jutge R. i de Guitart, germans,
situat en la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, també en el lloc de
Espodoia; de cens pagaran anualment un porc, per el dia en que se celebrava la
translació primera de la santa —23 de octubre—. Després de la seva mort es
retornaran amb les seves millores a la canònica, la qual el posseeix per
testament del jutge R. y por compra feta a Ramon Pere de Mata; pagà Pere Ramon
pel seu establiment 22 morabatins d’or:
“In dei nomine ego Ollegarius
tarraconensis arciepiscopus et omnis conventus canonicorum barchinonensi sedis
Damus tibi Petro Raimundi nostre canonice canonico mansum destructum et alodium
cultum et heremum separatum positum quod fuit R. judicis et fratris sui P.
Guitardi Que omnia advenerunt nostre canonice largitione iam dicte Raimundi et
per emptionem vel excomutationem quam fecimus cum Raimundo Petri de Mata
datis... .xx. duobus morabatinos in auro. Sunt autem hec in territorio
Barchinone infra parrochiam sancte Eulalie Provintiane in loco dicto Espodoia
et in aliis locis suprascripta quoque omnia sicut nos habemus et tenemus et tu
melius invenire poteris que... tali conditioné ut mansum ibi restituas turrem
construas et hediffice et plantes ut melius potueris teneas et possideas in
vita tua ad servitutem nostre canonice et nostram successorum debitis quoque
annuatim iam dicte canonice per censu... porcum unum canonicale ad festum
sancte Eulalia que celebratur .x. kalendas novembris...” (16)
PEUS DE PÀGINA
(3) “Correo Catalán”. J. Mas. 23 octubre 1914
(4) “Cartulari de Sant Cugat del Vallés”. José Rius
Serpa. Barcelona. 1945-1947; 3 vols.; vol. II, dc. 582.
(12) Oleguer (Barcelona 1060?-1137), Bisbe de Barcelona i arquebisbe de
Tarragona. Clergue des de molt jove, exercí de prepòsit de la comunitat
agustiniana de Sant Adrià del Besos. Fou conseller del comte Ramon Berenguer
III. Assistí als concilis de Narbona, Tolosa, Laterano I i de Clermont, on fou
anomenat legat pontifici contra els musulmans. Canonitzat al 1675, les seves
restes descansen a la capella del Santíssim, a la catedral de Barcelona.
(13) ACB, Lib. Ant., IV, fol. 165, núm. 390; MAS, 1307.
(14) ACB, Lib. Ant., IV, fol. 13, núm. 41; Mas, 1338
(16) ACB, Lib. Ant., fol. 11, doc. 32. 1396.
No hay comentarios:
Publicar un comentario