EL MONÒLIT I EL PLAFÓ

Si suposesim que podien circumscriure els límits del barri de Santa Eulàlia (Riera Blanca, Gran Via, Amadeu Torner i carrer de Santa Eulàlia) dins d'un paral.lelogram, les zones geogràfiques corresponents als vèrtexs dret inferior i esquerra superior tindrien ambdues una cosa en comú.

Qué pot haver-hi de semblant als extrems d'aquesta hipotètica diagonal, un'àrea ocupada pel conjunt del edificis religiosos  de Provençana i l'altre pel conglomerat de la Ciutat de la Justicia?. Ambdos mostren al pùblic curios -que s'atura per a comtemplar coses que la gent atrafagada no veu- el vers d'en Salvador Espriu amb el que hem encapcelat aquesta entrada. A la part de l'església, a la plaça Provençana, gravat a la pedra d'un monòlit color marró implantat al mig d'un jardinet, un fragment del vers, i al vestìbul del complexe judicial, a un gran plafó metal.lic pintat de negra el poema sencer escrit amb lletres blanques.

El poema XXIV pertany al llibre "La pell de brau" (la mes popular, potser, de les obres del poeta de "Sinera"), publicada l'any 1960, ara fa tot just cinquanta anys. Escrita entre 1957 i 1958, el poemari va sortir a la llum en plena dictadura franquista, però també en uns moments en que l'oposició al règim començava a manifestar-se més clarament. En aquest context, el poema va esdevenir un símbol de la resistència de la cultura catalana, una cultura que la dictadura mirava d'anorrear fos com fos.

El 28 de novembre del 2006, José Montilla prenia possesió del seu càrrec com a el 128è president de la Generalitat de Catalunya, en un acte solemne que es va celebrar al saló de Sant Jordi del Palau. Hi van assistir-hi, entre d'altres, els seus antecessors en el càrrec Jordi Pujol i Pasqual Maragall i també representants de totes les formacions polítiques catalanes.

Durant el seu primer discurs com a president, José Montilla, visiblement emocionat per descriure els seus «sentiments més íntims», va citar la composició literaria que ens ocupa, per expressar com se sentia després d'haver assumit el càrrec. Va dir: "No sóc un home donat a les citacions poètiques, però he trobat, en uns versos de Salvador Espriu a «La pell de brau» una manera inigualable d'expressar els meus sentiments més íntims, en assumir la presidència. Diu el poeta: «Si et criden a guiar / un breu moment / del mil·lenari pas / de les generacions, / aparta l'or, / la son i el nom. / També la inflor / buida dels mots, / la vergonya del ventre / i els honors. / Imposaràs / la veritat / fins a la mort/ Sense l'ajut / de cap consol. / No esperis mai / deixar record, / car ets tan sols / el més humil / dels servidors. / El desvalgut / i el qui sofreix / per sempre són / els teus únics senyors. / Excepte Déu, / que t'ha posat / dessota els peus / de tots.»

Així és com afronto la responsabilitat que assumeixo: «com el més humil dels servidors del poble de Catalunya».

______________________________________________