VADEMECUM “PROVENÇANA, BRESSOL DE L’HOSPITALET” (II)

ELS PRIMERS POBLADORS

 

La proximitat de Barcelona (i de Montjuïc) ha tingut, sens dubte, una influència vital pel desenvolupament de la història del nostre barri. Per arribar al pla barceloní i a la muntanya, pel nostre territori han passat, a bon segur, els homes primitius, els ibers i els seus descendents ­els laietans i els lacetans­, els cartaginesos i els romans, els visigots, els àrabs, occitans i provençals i, mes modernament, homes i dones d'arreu de l'estat espanyol.

Barcino, la Barcelona romana. Al fondo Montjuïc

 

Fins fa relativament poc temps (3.000 anys) la línia de costa s'endinsava fins els termes de Cornellà, Sant Boi i Gavà, com o demostren les restes de naus trobades als forats d'extracció d'àrids de Gavà.

Dolmen de Montjuïc  

El mar hauria d'arribar, llavors, a Santa Eulàlia fins aproximadament el que avui és la Gran Via i, encara que no es coneixen assentaments prehistòrics a la zona, no és difícil d'imaginar a l'home del Neolític ­acostumat a viure a coves situades als vessants dels turons­ travessant per l’estret pas que restava entre el mar i el Samontà per a proveir-se d'estris de sílex i jaspi dels tallers a l'aire lliure situats als contraforts de Montjuïc (10.000 aC.) o de la variscita ­pedra de color verd destinada a la fabricació d'objectes ornamentals­ extreta dels pous i mines de galeria de Can Tintorer (Gavà) pels miners neolítics (3.400-2.360 aC.). 

ELS ROMANS

Quan els romans s’instal·laren a Catalunya, a la nostra comarca, el que actualment es terra ferma era una típica platja mediterrània propera a la ciutat de Barcelona i recorreguda per la desembocadura del riu Llobregat. No es res d'estrany, doncs, que tota l'àrea aparegués densament poblada i fos destí assidu de les embarcacions romanes. Les naus carregaven els seus productes, el vi entre d'ells, i els transportaven a altres racons de l'imperi. Els romans incorporaren alguns canvis pel que fa a les tècniques del conreu, introduint el cultiu intensiu del raïm, de l'olivera i del blat. Això obliga a la tala dels boscos i va conduir a una major erosió del terreny, ajudant, les terres arrossegades pel riu a formar l'actual Delta.

Una vegada conquerit un territori, aquest era repartit entre els soldats de graduació, als qui els tocava de llicenciar-se, un cop havien fet vint anys de servei. Junt a la peça de terra assignada se'ls donava també un nombre d'esclaus, d'acord amb la seva categoria, per tal que la hi treballessin. D'aquesta manera tots els territoris s'anaven poblant i fent-se productius amb la fundació de milers de villae per tot Hispània.

Reconstrucció ideal d'una "villae" romana  

 

A Santa Eulàlia va existir una d'aquestes vil·les romanes, segurament a les rodalies de l'ermita romànica. F. Carreras Candi, a començaments de segle, en la seva obra “Geografia General de Catalunya” fa esment de “l'aparició d'un disc de pedra esculpit en alt relleu, de 0,52 m. de diàmetre que mostra un cap de medusa (1) amb abundant cabellera enmig de la qual s'aprecia unes ales, mentre que sota el mentó s'enllacen dues serps”.

Gorgonion Medusa  

A Santa Eulàlia de Provençana (2) “s'hi trobà una grossa pedra ab lo cap de Medussa” (3), que segurament figurà en alguna esplèndida vil·la d'aquell cantó de la colònia Favencia Barcino (dibuix del cap de medusa trobat a Provençana, propietat del senyor Villar i dipositat al M.P.B.).
 

 

Els pocs materials que es pogueren recuperar es troben dipositats al Museu d'Història de la Ciutat. Entre ells (4) hi ha alguns fragments de sigil·lada clara A1, que foren extrets del paviment d'opus signinum, destruït durant les obres.

 

A mitjan segle passat, en efectuar el tall de les terres del subsòl, amb motiu de situar-hi les vies per el pas del tren, s'hi va descobrir, en el gran desnivell que separa el barri de la Torrassa del de Santa Eulàlia, l'existència d'una sitja, amb materials arqueològics que es poden datar de finals del segle IV al segle I aC. “La sitja caldria posar-la estretament lligada en relació a l'estructura comercial portuària del Llobregat” (5). Fou excavada l'abril de 1934 i s'hi van obtenir algunes peces que es troben al Museu Arqueològic de Barcelona.

 

Explica el professor De la Pinta, que l'any 1966, el Sr. Joan Vicente Castells, en una prospecció fossilífera al Km. 8 de la línia fèrria, a la altura de l'actual factoria Vanguard, va trobar un agrupament de ceràmiques que en un primer moment es va atribuir a l'època romana. Poc després, però, entre les diversos fragments de l'època romana corresponents al període republicà que es van trobar, se'n va distingir alguns clarament ibèrics, com un fragment de la part ventral d'una àmfora i altres restes “amorfes” que el seu descobridor no va ressenyar. Aquesta troballa, no ens permet arribar a conclusions clares, ja que el que es va trobar no és més que un abocador de l'època romana on van anar a parar, com a deixalla, elements ceràmics, entre els quals n'hi ha alguns d'arrel ibèrica.   

 

D'aquests camps, els Ager provincialis o Ager Publicus de la colònia Romana de Barcino (una de les dotze de la Tarraconense, cap a finals del segle I aC.), deu venir la forma llatina provinciana convertida al llenguatge vulgar en Provençana, que es el nom ­deixant de banda la veu de la llegenda (6) ­ del nostre barri i que ha persistit a traves del temps.

 

A les proximitats del riu Besos aparegué Sant Martí de Provençals, mentre que del Llobregat a Sants i de Sant Pere Màrtir al mar estenia la seva jurisdicció la parròquia de Provençana. 

 

Després de la invasió dels bàrbars del Nord, Barcino va esdevenir parva civites i després colònia militar romana, restant closa dins les muralles i tenint al seu entorn els agri provincialis. La pastura i el conreu necessiten llocs adients per hostatjar els animals de diferents classes i altres per acollir els pastors i conreadors, i això va donar lloc a fer-hi cases que van esdevenir cases pairals, masies, i que al seu voltant van ajuntar-s'hi altres cases anant fent grups escampats pels terrenys provincialis. Barcino va atorgar franquícies i així aquestes cases, llocs i albergs van multiplicar-se.

 

Afegim-hi donacions de feus i casals del nostres Comtes i també a particulars i van prenent noms locals o geogràfics. Talment com són molts pobles encara, eren cases escampades ja que cadascú era amo del seu terreny i no podia edificar en terreny d'altre (7).

 

El primer document (8) escrit sobre l'àmbit territorial de l'Hospitalet del que tenim notícia data de l'any 908. Es tracta de la venda d'un tros de terra en una vil·la denominada Provençana (9) ("In terminio villa Provencana"), molt pròxima a l'actual església de Santa Eulàlia, encara que no és fins l'any 986 que comencen a tenir una sèrie documental lligada que ens porta ininterrompudament fins l'actualitat.



El 5 de maig de 985, Abu Amir Muhammad ibn Abi Amir, dit més tard al-Mansur, el Victoriós, visir i primer ministre del califa Hisham de Còrdova i dictador absolut del califat, inicià una campanya contra la Marca Hispànica (10). Sortí de Còrdova, travessà successivament les ciutats d'Elvira, de Baza i Múrcia i puja aleshores amunt al llarg del Mediterrani. El comte Borrell, que governava Barcelona des de 947 (primer amb el seu germà Miró, fins a l'octubre de 966, i sol, a partir d'aleshores), tenint-ne notícia, intentà d'oposar-se a l'avenç sobre el seu propi territori, però va ésser derrotat. El primer de juliol les forces cordoveses arribaren sota els murs de Barcelona, mentre una esquadra musulmana aparellava davant la ciutat i, sis dies després, aquesta era assaltada i incendiada i tots els seus habitants eren morts o fets esclaus. Borrell, o no hi era o pogué escapar-se. I com ell el bisbe de Barcelona, Vives. L'ocupació de Barcelona per al-Mansur fou curta; la guarnició que hi deixà es retirà a l'altra banda de la desembocadura de l'Ebre al cap de sis mesos; segons una altra font, al cap de dos anys.

 

Els sarraïns en llur vinguda devastaren tota la terra, prengueren i despoblaren Barcelona, incendiaren la ciutat i consumiren tot el que s'hi havia congregat, s'emportaren el que escapà dels lladres, cremaren en part els documents, cartes i llibres, en part se'ls emportaren, mataren o feren presoners tots el habitants de la ciutat, així com els que hi entraren del comtat per mandat del comte Borrell, per custodiar-la i defensar-la, destruïren tot el que aquests hi portaren, entre això llibres, preceptes i escriptures. Els béns destruïts, destruïts eren.

 

Existeixen documents de l'època (als grans cartularis de la catedral de Barcelona i del Monestir de Sant Cugat del Vallès i en el fons comtal de l'Arxiu de la Corona d'Aragó) produïts precisament per les conseqüències de la destrucció, bé per restaurar documentacions perdudes, bé per adreçar testaments sacramentals, bé per executar penyores no redimides, be per aixecar successions d'absents o en altres casos simples donacions o vendes amb al·lusions marginals. Es tracta de vendes de cases, pous, horts, arbres terres i vinyes.

 

Una de les primeres referències és en el “Liber Antiquitatum”. Sedis Barcenonensis, vol. IV, f. 17, doc. 53, data 3 de maig del 986. Traduït del llatí, diu (11):

 ... en el Comtat de Barcelona dins el terme de Bederrida o dels Terrarios Albos (Terres Blancs). Limita tot això al nord amb el mont d'Ossa (Sant Pere Màrtir). A llevant amb el torrent que va de Pedralbes i pel trull Comtal va fins al mar (Riera Blanca). Al sud pel camí que passa per Provençana i va tot arreu (camí ral o carretera de Santa Eulàlia). A occident pel torrent que procedeix del mont d'Ossa i passa per Quart fins a la mar (Torrent Gornal).

 

D'entre els venedors, Recesind, diu que allò que ven ho posseeix del seu germà que morí a Barcelona, presoner dels sarraïns. D'entre els compradors, un dels més habituals es Vives, el bisbe, que amb tota probabilitat devia anar adquirint els terrenys per a repoblar-los i acabar formant amb tots ells una nova unitat: la parròquia de Santa Eulàlia. Així, el bisbe Vives (Vivas o Viva) (973-995), va comprar l'any 987 per cinc sous a Recesind unes propietats (12) -unes vinyes- per a formar un nou terme parroquial, en el territori de Barcelona, terme de Provençana (en el lloc nomenat “Terrers albos”) està posant la primera pedra del que amb el temps seria l'Hospitalet de Llobregat (13).           

 

L'any 989, temps del Comte de Barcelona, Borrell II, fou batejat aquest terme amb el nom de Santa Eulàlia (14), sota l'advocació de la qual al va posar el Bisbe Viva, el qual sentia gran devoció per la Patrona de Barcelona. Aquest terme, però, no era només conegut pel nom de Santa Eulàlia de Provençana, sinó que també el trobem sota la denominació de Hospitalet de Provençana, que es cita a una escriptura de l'any 1215, que tracta de la venda realitzada per Guillem Curuzo de Hospitali de Provinciana, el que ens indica que aital nom te els seus antecedents a començaments del segle XIII.

 

A 16 de maig de l'any 989, Frebert i la seva esposa Miràlbid feien, amb el bisbe Vivas, una permuta d'una casa i uns terrenys situats en els “Terrers albos”, del terme de Santa Eulàlia de Provençana.

El primer nucli de poblament, que podem imaginar integrat per un petit conjunt de masies es va establir a la zona més saludable del Delta, lluny del paisatge semi-lacustre que caracteritzava la Marina del segle X. Van existir també d'altres factors de localització, no menys importants. Al peu del Samontà transcorria l'antiga carretera de València que travessava el riu Llobregat a l'altura de Sant Boi. Per altra part el propi riu representava l'eix natural de comunicació amb la Catalunya interior.

 

Situant-nos cronològicament als segles II-III aC. es pot afirmar que bona part del Delta de Llobregat no existia i el mar llepava Montjuïc pel seu front Sud i Sud-oest. Record toponímic d'aital estat de coses es el nom del barri “del Port”, que conserva encara un petit nucli habitat, situat al sud de Montjuïc, ja en terra plana, però al peu mateix de la muntanya, i que resta avui dia a dos quilòmetres del mar; barri presidit per una petita església, coneguda per Santa Maria del Port, el temple de la qual del segle XVIII, es successor d'altre mes antic; denominacions que es troben a les escriptures medievals i s'enllacen amb el nom de “Castell de Port” (15), donat a un castell situat prop d'aquest lloc, però ja a la pendent del munt, molt citat a l'Edat Mitjana i del que es conservaren restes de fundacions fins fa pocs anys (16).



Aquestes runes d’una torre eren tot els que restaven al 1910 de las construccions medievals del Castell del Port de Montjuïc.

Veiem que ens diu l’any 1970 Manel Grau Monserrat (historiador i professor del COPEM) sobre el castell del Port. El Castell del Port (17), dintre de la demarcació del qual es trobava la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana en el segle XI, es trobava enclavat fora de la cuitat de Barcelona i la  seva situació exacta ens ve donada a la donació de Mir Geribert (18), vers 1060, als Comtes de Bar­celona, com veurem mes endavant. De 1806, es conserva a l’Arxiu No­tarial de Barcelona ­notari Marià Llobet, vol. 1­, un plànol al qual figuren els topònims mes importants existents dintre del territori del citat castell, al segle XI.

 

Diu el document notarial:

 «Plano primero que manifiesta la fi­gura, extensión y límites del Término del Castillo de Port, según la donación [de Mir Geribert]. Manifiesta también la parroquia antigua de Santa Eulalia de Provençana y la actual llamada del Hospitalet como también los demás objetos... para responder a las preguntes hechas y presentadas por el M. Iltre. Señor Duque de Medinaceli y del Corrector y Convento de San Francisco de Padua de la presente Ciudad de Barcelona; y a las preguntas hechas por los terratenientes del referido tér­mino del Castillo del Port»

 

Mes endavant, quan senyala els límits del territori afegeix la escriptura:

 "El Castillo de Port que lindaba a oriente con el Collado dels Enforcats sito en la Montaña de Monjuhi a Mediodia con el Mar, a poniente con el Río Llobregat, a Cierzo con el camino, que va de dicho collado nombrado de Enforcats a Santa Eulàlia de Provenzana alias del Hospitalet (19)”

 

Per si no fos prou, a l'obra “Els Castells catalans” (20) podem llegir algunes observacions sobre la situació i terme del Castell que ens aclareix la seva posició i importància:

 “Uns inforcats existien junt a la carretera de Port allí hont lo camí que per Sants volta a Barcelona, se separa del que per Proven­çana se dirigie al Llobregat, vorejant los “Banyols” o estanyols que formave eix riu en lo veïnatge del Port... Eren doncs del Castell de Port, los antics termes de Sants, Provençals, Palomar, Sarrià, les Corts i Provençana. Per tant, en lo temps en que fou castell ter­menat, lo Castell de Port, estaria comprés...”.

 

La jurisdicció territorial que gosaria el castell vindria condicio­nada pel veïnatge de la ciutat de Barcelona. Des de el punt de vista feudal la seva importància no passà del segle XI. Decauria ràpidament després d’aquest segle degut al poc interès que per ell demostraren els Comtes de Barcelona, al haver-se allunyat de allí la vida marítima, por l’avanç del delta, ja que com punt de defensa era poc estratègic (21).

 

La seva possessió, fins mitjans de segle ­1060­ va estar sotmesa als avatars del turbulent clan dels Geribert.

 

L’any 1030, regnant Berenguer Ramon I (1018-1035), la seva tia Ermen­garda va fer testament i entre els legats establerts al mateix figurava una quantitat de blat per la dedicació de la capella de Santa Maria del Port; aquesta es la primera noticia que tenim de la capella, el que ha fet pensar a alguns historiadors que pot ser fora la il·lustre dama la seva fundadora i que originàriament haver de pertànyer al castell. Ermengarda era filla del comte Borrell II i estava casada amb Geribert, fill del vescomte Guitard i d’ells va néixer l’inquiet Mir Geribert, que al 1041 se intitulà príncep d’Olèrdola. Por allò es suposa que la seva construcció no pot remuntar-se mes enllà dels finals del segle X o principis del XI.

 

De deu anys abans ­1020­ consta la donació feta per Guifré de Mediona a la seu barcelonina, següent:

 “Dono... terras et medietatem de ipso stagno de Porto qui est justa monte judaico a parte occidentis prope castruna de Geriberto... prope civitate Barchinone” (22)

 

El document al fixar els límits consignava dues peces de terra de Ge­ribert i de la seva dona Ermengarda. El castrum Geriberto es, a no dubtar. el castrum de Porto que figura en 1030 al  testament de Ermen­garda, quan ja el seu espòs Geribert havia mort (23).

La revolta de Mir Geribert, diu Ferran Soldevila, tenia una veritable gravetat, per la importància y situació de les seves possessiones, que feien d’ell el senyor del Penedès, i pel fet de figurar entre d’elles el castell del Port, a la muntanya de Montjuïc. La rebel·lió esclatà des­prés de haver renunciat Sancho Berenguer (1049) a la herència pa­terna en favor del seu germà Ramon Berenguer I el Vell. El castell del Port no li venia a Mir Geribert pel seu pare, sinó per la seva segona esposa Guisla, doncs que al morir el seu sogre Folc, sense fills barons, deixà el castell als seus nets Bernat y Gombau, fills de Mir y Guisla; aquests tenien també la seva part. En realitat, el castell era un condomini de quatre. Amb les herències acumulades i l’administració de les possessiones dels seus fills, Mir Geribert es va convertir en el primer magnat del Comtat.

 

Ramon Berenguer I, veia com als confins meridionals dels seus estat, a les terres que més enllà del Llobregat va governà ­encara que només fos nominalment­ el seu germà Sancho, es proclamava príncep d’Olèrdola un noble anomenat Mir Geribert, i duia a terme actes de govern amb la seva esposa Guisla. Mir Geri­bert, emparentat directament amb la Casa Comtal, per cúmul de l’herència del seu avi el vescomte Guitard i dels seus dos matrimonis, havia reunit a les seves mans bona part de l’Alt Penedès, el Cas­tell d’Aramprunyà, el del Port i extensos alous.

 

Del 16 de maig del 1056, es conserva una donació del castell que anomenen de Porto, amb les seves pertinències i límits, exceptuant la part pertanyent a la Seu barcelonina, feta per Bernat Mir ( levita) a Deu i als membres de la Canonja de Santa Creu i Santa Eulària, declarant que ho posseeix per llegat de Folc (oncle seu), per compra i per altres veus. Confronta dit castell: a llevant, amb el riu “Bisotii” (Besós); a “austro” amb la muntanya que nomenen “Orsa” (Sant Pere Màrtir); a migdia, amb la mar; i a tramuntana amb el “fluminio Lupricati” (riu Llobregat).

“Mons Orsa” (Sant Pere Màrtir)

 

Aquesta donació la trobem desvirtuada per una altra, feta en juliol del 1060, per Mir Geribert, la seva esposa Guisla i llurs fills Bernat (és a dir: Bernat Mir, l'anterior donant) i Gombau (“gondeballus”) als comtes Ramon Berenguer i Almodis, en reconeixement d'una (24) “culpam  maximam quan contra vos comisimus”. Si la donació feta pel levita Bernat s'estén del riu Besos i Sant Pere Màrtir al mar i al riu Llobregat, l'altre cessió retreu, com límits, el “coll d'Enforcats (25)”, el mar, el riu Llobregat i el camí que de l'esmentat “colle de Inforcatis” va a “Santam Eulaliam de Provinciana” (26). Al lliurar el castell del Port als Comtes de Barcelona, s’acabà la disputa familiar que durant anys inquietà a les dues famílies.

 

La situació del castell era causa de que la seva possessió per membres que no fossin pròpiament de la família comtal, resultes incomoda pel sobirà de Barcelona. Aquesta vegada la submissió del clan de Mir Geribert sembla que fou definitiva. L’acta que va acabar amb tantes disputes fixa d’una manera inqüestionable el terme que depenia del Port i clarament apareix la nostra Provençana dins d’ell. Des de aquest moment ja no pertanyerà a un senyor particular, malgrat els intents posteriors.

 Diu el document:

 “...Propter predictam, vero, culpam et propter emendacionem ipsius... damus vobis ipsum castrum quod dicitur Portus, quod est in territorio Barchinonensi a parte occidentali predicte urbis ad calcern montis cuisdam qui vocatur Iudaicus in marinis littoribus... Habet autem terminum predictum castrum a parte onientali a colle de Inforcatis a meridiana quoque parte in ipso man ab occidua in alveo Lubricati a parte vero circii in ipsa strata qua pergitur de inforcatis ad Sanctam Eulaliam de Provinciana. Quantum istis ter­minis... habeamus... per nostrum propium alodium ad ípsum diem quo tradidimus in potestatem vestram prenominatum castrum Portus totum integerrime vobis darnus...” (27)

 

La família de Mir Geribert donà doncs als comtes barcelonins el Castell del Port, amb totes les seves pertinències, en compensació pels perjudicis que els hi havien causat; entrà a formar part de l’indivís dels germans que regien el Comtat, els quals varen convenir que àdhuc temporalment fixarien la seva residència al Palau de Barcelona i el germà que no habites el Palau ho faria a les cases de Bernat Ramon i posseiria el Castell del Port. La seva importància al segle XI és el de una bona propietat rural que formava part del patrimoni comtal. A la practica no seria castell acabat amb tota l’accepció dels drets feudals que anaven vinculats a una possessió d’aquest tipus; aquests drets, si alguna vegada els va tenir, terminaren el 1060 al revertir a la Casa Comtal de Barcelona.

 

PEUS DE PÀGINA

 

(1) “Introducció a l’estudi del poblament del delta del Llobregat a l’època  ibèrica i romana”. Manuel Julià i Macias, Ferran Puig i Verdaguer i J.M. Solias i Arís. “XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos”. El Prat. 26 octubre 1980. A l'Hospitalet de Llobregat (Coordenades: 41º 21' 52'' N 2º 7' 8'' E. Altitud: 20 metres) en un terreny sedimentari i a prop de l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana, aparegué en obrir la carretera, un cap de Medusa i, en fer un rebaix a l'interior de l'ermita es localitzaren altres restes entre les quals cal destacar un tros de terra sigil•lada, un tros d'«opus signinum», un coll d'àmfora i dues monedes. El sòl és totalment urbanitzat i no hi ha gaires possibilitats d'excavació, encara que potser es podria fer alguna troballa esporàdica que la permetés. Cronologia: encara que hi ha pocs elements per fer una datació, sembla que en el segle II dC, la «vil•la» estava en activitat.

(2)  “La ciutat de Barcelona”. Geografia General de Catalunya. Francesch Carreras y Candi. pàg. 70.

(3) La Medusa era un personatge mitològic que vivia a l’extrem occidental de la terra, on habitaven els monstres odiats pels mortals, amb serpents al cap que li feien de cabellera. Vestia de negre i la seva mirada convertia en pedra tots els éssers del seu voltant.

Aquest mite fa creure la possibilitat que aquest cap de Medusa servís per a defensar la casa dels enemics i per a invocar les pluges quan la terra estava molt seca.

 

(4) “Destrucció de restes romans a l'Hospitalet”. “Informació Arqueològica”. núm. 24. maig-agost 1977. pàg.183.

(5)  Josep M. Solias. Tesi doctoral. 1990. pàg. 1295

(6) El nom de Provençana, amb el que es designava a Santa Eulàlia, el devem cercar als seus antecedents tradicionals. Segons s'explica, una gran tempesta obliga a desembarcar en aquestes platges a un grup de navegants, que procedents de terres de Provença, a França, s'establiren en aquest lloc. “Guia Oficial de la Ciutat de l'Hospitalet. Edició 1952”. Ramon Piñol Andreu, de l'Institut Municipal de Història de Barcelona.

Origen del mot “Provençana”: El mot Provençana sens dubte és d’origen franc, ja que cap l’any 800 vingueren prop de la ciutat de Barcelona gran nombre de provençals (del sud de França), els quals vivien separats dels naturals i conreaven el lloc construint aixoplucs. “L’Espill”. núm. 30. 1 març 1936.

(7) “Fulls de la història de Sant Martí de Provençals. Formació del poble”. Josep Freixa i Giralt. Informatiu "Futbol Club Martinenc". setembre 1987.

(8) “1000 anys són quatre dies”. Museu de L'Hospitalet.       

(9) Eduard Junyent. Diplomatari de la Catedral de Vic. Vic, 1980, ap. 44. Montserrat Pagès, comunicació a la XXXI Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos.

(10) “Els primers comtes catalans”. Ramon D'Abadal. pàg. 340.

(11) “Collblanc i al seva Parròquia de Sant Ramon Nonat”. Josep M. Jordà i Capdevila. abril 1996.

 (12) ACB - Libri Antiquitatum, IV, f. 17 d. 53. - Mn. Trinitat Prat i Prat, “Butlletí d’Informació Municipal de Hospitalet de Llobregat”, números 31-33.

(13) “Orígens de Collblanc-Torrassa”. Inocencio Salmerón Vargas. “Progrés”. Núm. 77. juliol 1991. pàg. 6 i 7.

 (14) “Guia Oficial de la Ciutat de l'Hospitalet. Edició 1952”. Ramon Piñol Andreu, de l'Institut Municipal de Història de Barcelona.

(15) “S’aixecava l’antic i feudal castell de Port sobre un petit promontori situat a la vessant Oest de la muntanya de Montjuïc, a la dreta de la pedrera contigua al cementiri, dominant el baix pla del Llobregat i les muntanyes del Garraf i del Penedès. Les runes d’aital castell, existents encara a començaments d’aquest segle, varen desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria.

Se’l coneixia al castell amb el nom de Port, o “del Puerto”, per estar situat front a la part del mar protegida dels vents per la muntanya de Montjuïc i que fins el segle XIV fou port natural, usat ja pels nostres navegants des de la dominació romana, com afirma el poeta llatí Festo Avieno. Segons l’erudit historiador Sr. Carreras-Candi, sortiren d’aquest port, el 1114, les galeres que, comandades pel comte Berenguer III, es dirigiren, per primera vegada, a la conquesta de les illes Balears, i quatre anys més tard, segons Bofarull, el 1118, capitanejada pel mateix Comte, sortí de nou d’aquest port l’esquadra que es va dirigir a Pisa i a Gènova per a unir-se a la creuada que preparava la cristiandat envers els musulmans de la nostra pàtria. L’esmentat port va desaparèixer amb el temps, degut als continus al•luvions del riu Llobregat, a la retirada del mar i a l’esforç de l’home; convertint-se primer en llac, i més tard en terres de conreu, fins arribar a l’actual barri urbà del Port.

Molta va ser la importància que va tenir l’esmentat castell durant l’existència de la Marca Hispànica, doncs es sap que en temps dels Comtes Sobirans de Barcelona, els germans Berenguer, el varen habitar com a residència habitual. Fins el segle XI varen pertànyer al feudal castell els termes de “Sans, Provençals, Palomar, Sarria, Las Corts i Provenzana”. Representava per a Barcelona la seva vigia de mar vers el Ponent i el seu mur de defensa en contra dels possibles atacs que per aquesta mateixa part pogueren rebre dels seus enemics.

Diversos foren els senyors que amb els temps es titularen posseïdors dels castell. El 1020 el Vescomte Geribert; el 1030, el Comte Borrell II; el 1050, el levita Bernat Mir; el 1057, la Catedral de Barcelona, i el 1076, el Comte Sobirà Berenguer I. Des de 1116, que l’adquireix la família Marcús, es succeeixen en la possessió del mateix diverses famílies que per ordre son les següents: Odena (1196), Sarrià (1245), Torrellas (1265), Gasol (1341), Franc (1345), Crosas (1379), el Rei D. Pere III d’Aragó, anomenat el Cerimoniós, el 1384, Martí (1427), Casademunt (1428), Diumer (1430), Morell (1554), Montagut (1573), Sasroviras (1598), Salabardenya (1624) i Negrell (1654). El 1747 l'enrunat castell, amb les seves terres annexes pertanyia a la família Ninot-Negrell, de la qual passà a la casa Moxó-Francolí, actual casa marquesal de San Mori, per casament de la única filla de la primera amb el primogènit i hereu de la segona. Aital possessió conservà la noble família Moxó fins l’any 1933 al qual va vendre tot quant quedava d’ella al bisbe de Barcelona, Excm. Sr. D. Manuel Irurita, per a edificar la Parroquial de Santa Maria de Port i les seves annexes; Casa Rectoral, Escoles, Dispensaris Parroquials i Casal d’Acció Catòlica”.

“Notas Históricas del Culto a Santa María de Port de Barcelona”. Rvdo. Jaime Armengol, Pbro. Barcelona 1947. pàg. 9-11.    

(16) “Carta arqueològica d’Espanya, Barcelona”. M. Almagro, Serra Rafols, J. Colominas. Madrid 1945. pàg. 54.

(17) “Miscel•lània hospitalenca (SS. XI-XII)”. Manel Grau  Monserrat. B.I.M. núm. 68. 4r trimestre 1970. pàg. 9-22.

(18) Entre els nobles medievals més destacats cal esmentar Mir Geribert, príncep d’Olèrdola gràcies al seu domini de tot el Penedès, de moltes terres del Vallès i dels estratègics castells de Montjuïc i de l’Eramprunyà. Les ambicions de convertir-se en noble autònom del poder del comtes de Barcelona van ser infructuoses. 

(19) Arxiu Notarial de Barcelona (ANB), notari Marià Llobet, 1806, vol. 1, fols. 306-307; citat a “Els castells catalans”, vol. 1, pàg. 515, nota 49.

(20) “Lo Montjuich de Barcelona”. F. Carreras. Barcelona. 1903. pàg. 29, 40-42. “Els castells catalans”, vol. I, pàg. 505-516.

(21) “Historia de Montjuic y su castillo”. Pedro Voltes Bou. Barcelona, 1960, pàg. 45 y ss.

(22) “Lo Montjuich de Barcelona”. F. Carreras. Barcelona. 1903. pàg. 186. “Rúbrica dels Liber Antiquitatum de la Seu de Barcelona”. J. Mas, en “Notes històriques del Bisbat de Barcelona”. vol. IX, 180. Se’l cita abreviadament com Lib. Ant.

(23) “Els castells medievals de Catalunya”. Lluís Monreal i Martín de Riquer. II. Barcelona, 1958, pàg. 230 i ss.

(24) Mir Geribert (net del comte Borrell de Barcelona) fou un poderós senyor que reuní extensos dominis al Comtat de Barcelona i aconseguí gran poder aprofitant hàbilment moments de debilitat comtal. La seva ambició el va portar a proclamar-se príncep d'Olèrdola i a revelar-se, al front d'altres senyors feudals, contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Els rebels arribaren a atacar i assetjar el Palau Comtal a Barcelona. Encara que finalment la rebel•lió fou dominada per Ramon Berenguer I (1057) i Mir Geribert es va sotmetre, de fet, tant al de Barcelona com a altres comtats, el comtes es varen veure obligats a pactar i a transigir. Mir Geribert es va retirar a Tortosa, on va morir l'any 1060.

(25) Per “Enforcats” hem d'entendre “cruïlla de camins” i, en efecte, al peu de Montjuïc hi havia, en 1046, el “locum vocitatum inforcards”.

(26) “Els castells catalans”. Volum I. Rafael Dalmau, Editor.

(27) “Liber Feudorum Mejor”. 1, 321; citat a “Els castells catalans”, 1, pàgina 514, nota 29.