VADEMECUM “PROVENÇANA, BRESSOL DE L’HOSPITALET”. (I)

El dijous, 15 de setembre de 2011 ja van incloure una entrada amb una part de la recensió “SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA, BRESSOL DE L’HOSPITALET” (el Sumari i una Introducció), que va ser elaborada pels membres de la Junta de l’Arxiu arran d’una idea nascuda durant la presentació del Pla de Treball de l’Arxiu de l’any 1998 a la Regidoria del Districte III de l’Hospitalet.

Des de el dia d’avui, i a mida que hi tinguem possibilitats, anirem afegint “capítols” del vademècum, seguint l’ordre marcat al Sumari. Copiarem els apartats tal qual es van escriure al seu dia, incloent les fotografies o els dibuixos que vàrem inserir en aquell moment. No obstant això, com que al rellegir les línies de fa quinze anys, hem trobat algunes dades inexactes que podrien induir a error, farem un advertiment en color vermell per a indicar la imprecisió senyalada.        

SANTA EULÀLIA

 

Santa Eulàlia de Provençana es un barri de l'Hospitalet que, geogràficament, forma part de la Marina (1) que s'estén, de nord a sud, entre Montjuïc i el riu Llobregat i, d'est a oest, entre la mar Mediterrània i el Samontà (2), la zona nord del nostre terme municipal, allà on el terreny comença a elevar-se formant una mena de terrasses quaternàries -per sobre de les terres deltaiques- que son els primers contraforts de la serra de Collserola.

Urbanísticament, Santa Eulàlia es un barri separat de Barcelona per la Riera Blanca (frontera permeable) i de la resta de l’Hospitalet per d’altres construccions humanes difícils de travessar (les vies del tren pel nord i sud, i per l’Autovia de Castelldefels a l’est) i que deixen, àdhuc, un tros del nostre districte (la urbanització Gran Via Sud) amb una accessibilitat deficient que fa que els seus habitants quasi be no es sentin veïns de Santa Eulàlia.

 Però el que avui son barreres arquitectòniques, ahir varen ser condicions geogràfiques i desinterès polític, que durant centúries vam mantenir a Santa Eulàlia separada de la resta de l’Hospitalet i que la van condemnar a una llunyania no volguda pels eulaliencs que veien com, havent nascut l’Hospitalet per a la història a les seves terres, eren oblidats pels seus convilatans, restant marginats secularment dels afers municipals i de la vida comunitària de la seva Ciutat. Fins a mitjans del segle passat, amb l’embranzida de la indústria, el nostre barri no va recuperar el protagonisme que el pertocava al seu àmbit natural i avui -150 anys després- Santa Eulàlia es un dels districtes de l’Hospitalet amb més pes específic, no només pel nombre dels seus habitants, sinó per la seva importància econòmica, industrial i política. Però, no avancem esdeveniments i anem a pams, car és de tot això del que us parlarem a les pagines que segueixen.

Santa Eulàlia, fins començaments de segle fou l'únic nucli industrialitzat del municipi. Format a partir de l'últim terç del segle dinou als voltants de l'església romànica de Santa Eulàlia de Provençana, es avui (3) un barri mixt on coexisteixen zones habitades i industrials. El Districte III inclou un sol barri, el de Santa Eulàlia. Separat dels barris barcelonins de la Bordeta i Sants per la Riera Blanca, Santa Eulàlia ha estat des de 1932 ­any en que es va construir la estació del metro transversal- una de les principals portes de sortida dels hospitalencs cap a Barcelona.

Santa Eulàlia, que al 1900 no superava els 1.000 habitants, comptava al 1986 amb una població de 36.516 habitants, dels quals una part important pertany a la petita i mitjana burgesia local, propietaris agrícoles i al funcionariat. En quant a la activitat associativa, a la actualitat existeixen al Districte III deu unitats culturals, 4 juvenils i d'esplai, 17 associacions de pares i 23 entitats esportives. Entre els diferents serveis municipals amb que conta el districte, cal destacar l'existència, al carrer Santa Eulàlia número 1, del Centre d'Assistència Primària de Salut Mental de l'Hospitalet.  

Les darreres dècades del segle XX s'han centrat, en el cas de Santa Eulàlia, a posar fre al desenvolupament desordenat propi de les etapes anteriors. Avui, el barri s'ha consolidat com una zona residencial i comercial que continua en procés de transformació gràcies a la recuperació dels espais que abans van ocupar les fàbriques responsables d'aquest desenvolupament urbà.

ORÍGENS DE PROVENÇANA

El nom de Provençana amb que es designava a Santa Eulàlia, l'hem de cercar als seus antecedents tradicionals. Segons es diu, una gran tempesta obliga a desembarcar en aquestes platges a un grup de navegants que, procedents de terres de Provença -a França­, s'establiren en aquest lloc.

Imprecises son les notícies que tenim per a determinar l'època en que el lloc comença a existir com a nucli urbà (4), encara que sembla ser que al lloc que ocupa existí l'antiga Labedontia, deserta ja en temps de Avieno (5), a qui es deu la notícia.

Durant la prehistòria (6), els habitants dels campaments paleolítics ja transitaven pels camins que unien la plana amb les pedreres de sílex i jaspi situades en l'abrupte galter que baixava fins al mar des de la muntanya de Montjuïc (7). Durant el període Neolític, a l'entorn de l'any 5.000 aC., existia ja un establiment humà, al camí de la Serp, a la part alta de la muntanya, prop de les pedreres.

A les excavacions realitzades al carrer de Sant Pau (8) amb motiu de la construcció d'una nova caserna de la Guàrdia Civil fou trobat un assentament prehistòric de la època del bronze, datat en el període compres entre els anys 1800 a 1500 aC.

La troballa correspon a un campament de notable extensió que utilitzaven periòdicament els grups que habitaven a les coves situades a les proximitats del reguer del Llobregat. Els arqueòlegs van treure a la llum restes de petites llars de focs ­construïts amb argila cuita i pedres­ que constituïen l'element central de les modestes cabanyes que formaven el campament. Aquests eren de forma circular i estaven construïts amb materials de tipus vegetal. El tècnics recuperaren, a més, testes d'altres utensilis ­construïts amb sílex, jaspi i ceràmica decorada­ utilitzades pels antics habitants del campament i varies sepultures. En una d'elles, corresponent a un nen de curta edat, fou trobat un magnífic collaret format per petites conxes marines. 

A la muntanya de Montjuïc, les restes de poblament antic són abundants: la pedrera-taller epipaleolítica del Morrot té uns deu mil anys d'antiguitat, el poblat neolític del Camí de la Serp, d'uns cinc mil anys d'antiguitat, i el poblat ibèric (9) del barri del Port, habitat entre els segles VI i II aC.

Els pobladors més antics van preferir situar els seus poblats a la vessant del Llobregat, cap el que actualment és el barri del Port, més que no pas al cim o encarats a l'espai que ara ocupa la ciutat de Barcelona. Les primeres naus que van transportar mercaderies van ancorar al recer de la muntanya, ben protegides dels vents del nord i de llevant (10).

Successives societats iberes i romanes s’instal·laren a la part baixa de la falda sud-oest de Montjuïc on podien recalar les embarcacions en el port natural, a l'abric de la muntanya. Els ibers (11) que ocuparen el lloc des de el segle VI al II aC. i construïren un poblat (l’antiga Laie?), com ho demostra les restes d’una ciutat i d’unes grans sitges. Concebudes per emmagatzemar grans, el diàmetre de les sitges, de fins cinc metres, revelaven que la zona fou un lloc de considerables intercanvi de mercaderies (12). Des de aquest lloc, els ibers oferien aigua, cereals i vi a canvi dels productes que transportaven els navegants fenicis i grecs (13).

Durant l'ocupació romana s'aixecaren viles rurals dedicades al conreu de la vinya i s'explotaren les pedreres, utilitzant el port per exportar els carreus que havien de servir per aixecar la Barcelona romana. Existeixen hipòtesis que situen un port romà a la ribera del Llobregat i llegendes de que fenicis i cartaginesos amarraven els seus vaixells al peu de la muntanya.

PEUS DE PÀGINA

(1) “La Marina” ha estat una de les zones més característiques de la ciutat de l’Hospitalet. Sota aquesta denominació pot considerar-se inclosa tota la part compresa entre l’avinguda del “Carrilet” i el mar. La Marina era a la Edat Mitjana una zona especialment pantanosa ─més apropiada per a ser habitada per mosquits que per persones─, a la que menudejaven les inundacions. Amb el devenir del temps, i mercès a l’esforç de generacions de camperols, es va convertir en una fèrtil horta coneguda per les seves bledes i carxofes i a la qual s’aconseguien fins a tres collites l’any. A aquesta prosperitat contribuí el “Canal de la Infanta”, inaugurat a començaments del segle XIX. Les masies que encara poden trobar-se perdudes entre blocs d’habitatges i naus industrials i els fèrtils camps que encara persisteixen son els darrers vestigis d’aquella Marina d’antuvi que va merèixer el nom de “Patria del arado y la azada” i que avui formen part d’una nova Marina petita “pàtria” de milers de treballadors. “La Marina”.  núm. 1.  primavera 1984.

(2) “El Samontà” es un mot propi del llenguatge de la gent que poblaren el Pla del Llobregat. A un l'Hospitalet eminentment agrícola, el Samontà era aquella zona, diferent de la Marina, on els cultius havien d'abandonar el regadiu i convertir-se en secà. Era aquella zona que, per estar mes elevada, no tenia accés al reg. El Samontà hospitalenc correspon a la zona nord del nostre terme municipal, allà on el terreny comença a elevar-se formant una mena de terrasses quaternàries, per sobra de les terres deltaiques, que venen a representar els primers contraforts del que a la seva culminació es denomina serra de Collserola, de la qual el Tibidabo forma part. De vell antuvi, la població del Samontà comprenia una vintena de masies envoltades de camps conreats de blat i ordi. "El Samontà". núm. 1. primavera 1984.

 
(3) “El Pla de Santa Eulàlia”. núm. 1. Primavera 1984. Publicació trimestral del Districte 3er. Departament de Descentralització i Relacions amb Entitats de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

(4) Guia Oficial de la Ciutat de Hospitalet de Llobregat. Edició 1952. Ramon Piñol Andreu del Institut Municipal de Historia de Barcelona.

(5) Rufo Festo Avieno.- Poeta didàctic llatí (s. IV). La seva “Ora marítima” es una descripció en vers de la costa del Mediterrani entre Cadis i Marsella. Les dues primeres mencions de Barcelona les trobem a una cita d'Avieno, al segle IV (a. de C.) i a una moneda d'argent del segle III, d'imitació emporitana, a la qual, amb caràcters ibèrics apareix la inscripció Barkeno. Aquesta menció (que no hem volgut eliminar) la varen treure de la Guia Oficial de l’Hospitalet esmentada el peu de pàgina anterior, però avui sabem que era una informació errònia, doncs la Labedontia de Avieno era L’Hospitalet de l’Infant.

(6) “La Zona Franca”. Conèixer el districte de Sants-Montjuïc. núm. 7. Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

(7) Al 1987, un equip dirigit per Eudald Carbonell va trobar a la zona del Morrot, sota els murs del castell de Montjuïc, restes abundants d’un taller-pedrera d’uns 10.000 anys d’antiguitat. Les restes de destrals, burins i puntes de fletxes demostraren que allí es fabricaven utensilis per la cacera i desmembraments d’animals. “El Periódico”. 20 febrer 2000. Com es pot comprovar, aquesta inserció es va fer dos anys després de la elaboració original del text.

(8) “El País”. 12 setembre 1990.

(9) “Poblat ibèric al carrer Esparver, prop de l'església del Port”. “El Periódico”. 29 agost 1990. A la època en la qual el poblat va estar habitat (segle III aC. aproximadament), el Llobregat era navegable i per  tant un eix de comunicacions molt important: el mar arribava fins el que avui és la Gran Via.

(10) “Barcelona 1888-1988. La construcció d’una ciutat”. Jaume Fabré - Josep M. Huertas. (pàg. 9).

(11) “Montjuïc ja va seduir als ibers fa 2.500 anys”. “El Periódico”. 2 octubre 1987.

(12) Els arqueòlegs varen trobar ceràmica ibèrica, però també escombraries o restes integrades per fragments de peces importades de Grècia i del sud d’Itàlia, el que demostra un intens intercanvi comercial i marítim. “El Periódico”. 20 febrer 2000. Com es pot comprovar, aquesta inserció es va fer dos anys després de la elaboració original del text.

(13) “Diari de Barcelona”. 25 octubre 1987. Per l'època de referència (entre els segles VII i II aC.) se sap que la línia de costa s'endinsava fins als termes de Cornellà, Sant Boi i Gavà, com demostren les restes de naus trobades als grans forats d'extracció d'àrids de Gavà.