“LA FAL•LÀCIA DEL NIRVANA”

Com hem dit en d’altres ocasions, als voltants de l’any 1998, la Junta Directiva d’aleshores de l’Arxiu Històric de Provençana va decidir iniciar la confecció d’una mena de vademècum os es recollissin totes les comunicacions que s’anaven recopilant sobre els fets històrics, les persones i els elements físics que conformaven Santa Eulàlia, amb la intenció de que servís d’instrument elemental de consulta per a tots els ciutadans del barri (nois en edat escolar, sobretot) que s’apropessin a la entitat per a demanar informació sobre qualsevol tema referit a l’esdevenidor eulalienc. Li vàrem posar per nom “SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA, BRESSOL DE L’HOSPITALET”

El recull no pretenia tenir valor científic, car la finalitat del mateix era apropar a l’intereressat a la qüestió requerida amb esperit divulgatiu i animar-lo a que ampliés els seus coneixements consultant materials contrastats a les biblioteques del barri i/o a l’Arxiu Municipal i al Museu de la Ciutat.

Es van fer entrevistes a persones del barri i es va obrir una petita xarxa de recollida de dades per anar dibuixant l’esquelet d’aquell promptuari. Després d’un temps, es va decidir aplegar els temes conreats en una “guia secundaria” de continguts bàsics ─ordenats en base a un índex de temes relacionats entre si─, adjuntant les fotos que llavors es desponien referides a les matèries exposades. Aleshores, Internet estava a les beceroles i per aconseguir informació específica o material gràfic s’havien de consultar llibres especialitzats, revistes locals o retalls de diaris difícils de trobar. 

Les obres de remodelació de l’Aula de Cultura on s’hostatjava l’Arxiu van impedir que el “directori” pogués complir amb el destí per el que havia estat elaborat. Des de les hores ençà, aquells apunts han “descansat a la morada dels justos” del disc dur de l’ordinador de l’Arxiu i mai no han vist la llum del dia, excepte algunes minses referències escrites a aquest bloc.

Hem reflexionar moltes vegades sobre si era oportú “donar llum” en aquest aparador que es el bloc de l’Arxiu a aquells textos elaborats fa quinze anys, però sempre hem pensat que els escrits que vàrem acumular en aquella època tenien un cert “toc naif” i que quedaven obsolets davant les eines per a cercar dades de que avui disposem.

Malgrat això, també he tingut el dubte que si no podria ser que les informacions recollides en ells podrien interessar, tal vegada, a algun consultor d’aquesta humil eina que es aquest blogspot. Sempre però, fins avui, havien optar per la primera opció de no publicar-les, però una troballa accidental ens està fent sospesar la possibilitat de fer-lo. Que ha succeït avui per a canviar d’opinió: Avui, ens hem topat a una cita atribuïda a Voltaire que diu “Le mieux est l'ennemi du bien”.

François-Marie Arouet (París, 1694- 1778), l’escriptor francès que s’amaga sobre el conegut pseudònim, fou la figura intel·lectual dominant del seu segle que deixà una obra literària heterogènia i desigual a la que sobresurten els seus relats i llibres de polèmica ideològica. Com a filòsof, Voltaire va ser un genial divulgador, i el seu credo laic i anticlerical va orientar als teòrics de la Revolució Francesa.

La frase esmentada es tradueix sovint com a “Lo perfecte es enemic de lo bo”, encara que literalment es “El millor es enemic de lo bo”. Pensant en la frase, i volent esbrinar el sentit últim de la sentencia, ens hem trobat amb un concepte que no coneixíem: “La fal·làcia del Nirvana”.  

Com al joc infantil, una cosa porta a l’altre, una frase, un concepte, du a un de diferent si volem entendre-ho tot: Què significa “La fal•làcia del Nirvana”?. El mateix Internet que ens a portat a l’arcà, hauria de donar-nos la resposta, la clau del que significa.

La definició mes tècnica ens diu que “La fal·làcia del Nirvana” es l’error lògic de comparar coses reals amb coses irreals o alternatives idealitzades. També pot referir-se a la tendència a suposar que existeix una solució perfecta a un problema particular.

Dit en paraules senzilles, “La fal·làcia del Nirvana” es quan rebutgem qualsevol cosa del mon real perquè ho comparem amb una alternativa perfecta i irreal davant la qual empal·lideix en comparació. Això no seria un problema, si no fos perquè ens impedeix fer coses.

En l’esforç per satisfer aquest anhelo d’aconseguir la perfecció s’incorre, sovint, en errors més greus dels que es pretenen reparar. Ens condueix, per exemple, a la inanició, a no fer res per la por de que allò que farem no serà excel·lent, no serà perfecte.  

                 

La solució es que, malgrat que sabem que el resultat aconseguit no serà del tot tant perfecte com el que volíem, paga la pena començar a enllestir el que hem pensat fer, sense esperar a que es materialitzin unes condicions idònies que no se sabem si arribaran a donar-se. Però quan ho haurem decidit, s’ha de procurar fer una bona tasca per tal d’assolir un treball reeixit. I això... Com es fa? Senzill: Fent el que s’ha de fer. La responsabilitat es una qualitat que ens permet aconseguir les fites que ens hem plantejat dintre dels terminis que nosaltres mateixos hem fixat.

La disjuntiva es esperar a tenir una informació excel·lent sobre un tema per a posar-la al bloc ─encara que es trigui anys i panys per a fer-ho─ o anar posant honestament les dades de que disposem en cada moment, sabent que l’assumpte no està del tot saldat i que poden quedar molts dubtes al respecte que no sabem resoldre de moment?

Després de pensar-ho molt, una vegada rebutjada la procrastinació, hem optat per triar la segona possibilitat i, a partir d’aquest moment, començarem a incloure al bloc articles escrits fa mes d’una dècada amb la intenció de que alguns d’ells puguin interessar a determinats usuaris de la xarxa i, àdhuc, li puguin servir d’incentiu per a cercar particularment mes informacions sobre el tema, si es que el capítol l’ha despertat un cert encuriosiment.       

 

Be... No se si començàrem demà... o pot ser, la setmana que be... Ja veurem!