TROBALLA ARQUEOLÒGICA A PROVENÇANA: EL CAP DE MEDUSA ROMÀ

A l'Hospitalet s'han trobat nombroses restes arqueològiques que indiquen l'estada dels romans -a partir del segle II abans de Crist- a la zona, el més important dels quals és un cap de medusa aparegut davant l'actual esglèsia de Santa Eulàlia de Provençana. El descobriment, es la troballa arqueològica més important que s'ha fet mai a l'Hospitalet de Llobregat. A Provençana a finals del segle XIX -o començaments del XX-, en fer les obres de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, a l'indret al costat de l'esglèsia romànica de Santa Eulàlia, es trobà un cap de medusa romana esculpit en alt relleu dins una peça circular de 50 centímetres de pedra -un clipeus*-, que devia formar part d'un monument funerari pagà dins, possiblement, dels terrenys d'una vil.la romana que hi devia haver hagut per aquests encontorns.

Es tracta d'un medalló de marbre groguenc lleugerament ovalat  en què  es representa una cara femenina estampada i enmarcada per una llarga cabellera i petites ales frontals. Sota la barbeta, s'endevinen unes serps nuades. 

Recreació d'una "villae" romana

Recreació d'una "villae" romana

L'original de l'escultura del cap de medusa -una peça d'ús funerari datada en la dominació romana (segle II dC)- descoberta als voltants de on -molt de temps despres- s'edificaría l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana, es conserva habitualment al Museo Arqueològic de Barcelona i existeix una reproducció a grandària natural al Museu d'Història de l'Hospitalet, aconseguida per gentilesa del director del museu barceloni, el senyor En Eduard Ripoll.

Quan al gener del 1998 va sortir el nùmero 0 de la revista "FITXES", de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, a la contraportada apareixia un petit recull sobre el Cap de Medusa, primer vestigi arqueològic de Santa Eulàlia, procedent d'un monument funerari vorer a una "villae" romana situada al peu del camí que conduía des de la propera Barcino al riu "Rubricatus" (el nostre Llobregat). El cap de medusa es, sens dubte -al marge de fragments de ceràmica trobats a les excavacions de diferents èpoques i d'un troç de paviment de "opus testaceum" trovat al costat de l'ermita-, la més antiga mostra de l'existència de poblament de la nostra àrea.  Allà es dèia que l'element escultòric que ens preocupa havia estat citat** a la "Geografìa General de Catalunya", "La ciutat de Barcelona", pàg. 70, de Francesc Carreras Candi.

Pel format d'aquest bloc, no es adient estendre's més sobre les caracteristiques técniques de la peça***, però si resumirem el significat antropològic dels Caps de Medusa romans.

Els caps de medusa formaven part dels monuments funeraris, i per als romans eren personatges mitològics que vivien als confins de la Terra, amb serpents al cap que els hi feien de  cabellera. Anaven de negre, i la seva mirada convertia en pedra tots els éssers del voltant. També es diu que hi havia cases que les tenien per defensar-se dels enemics o per invocar les pluges.

A la mitologia grega, Medusa era un monstre femení la mirada del qual convertia la gent en pedra. Algunes referències clàssiques la descriuen com una de les tres germanes fúries, les Gòrgones –Medusa, «La sobirana»; Esteno, «La poderosa»; Euríale, «La que veu al lluny» –, i ella era l'única mortal. Totes tres eren filles de dues divinitats marines, Forcis i Ceto. Vivien a l'extremitat occidental de la terra, a la vora de l'Oceà, el mar que rodejaba al mon. De les tres germanes, Medusa es la més célebre. Per altra banda, segons Homer no existía més que una Gorgona, però el poeta Hesiodo en menciona a tres.

En la versió més coneguda del mite, Medusa era originalment una bonica dona humana. Poseidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atenea. Poseidó i Atenea eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atenea a la font o els cavalls de Poseidó. Atenea, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser la deessa Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, va transformar la bella Medusa en un monstre amb cabells de serp. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Poseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèfiros, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atenea el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèfiros. Allà va matar a Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas.

Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.

Segons explica Pausànias, el mite de Medusa és una versió novel·lada de la història d'una reina que, després de la mort del seu pare, hauria recollit ella mateixa el ceptre, governant els seus súbdits a prop del llac Tritonide, a Líbia. Hauria mort de nit durant una campanya contra Perseu, un príncep del Peloponès.

En qualsevol dels casos, i a qualsevulla de les històries, el mite de Medusa ens parla, doncs, d'un personatge femení agressiu i esgarrifós. Veiem que Medusa convertia les seves víctimes en pedra amb només una mirada, però al món romà l'exposició de la medusa als lloc públics significaba, ben al contrari, un signe de protecció pel seu valor apotropaic. El diccionari ens indica que un efecte apotropaic es el mecanisme de defensa que la superstició o les pseudociencies atribuiexen a determinats actes, rituals, objetes o frases formularies, consistent en allunyar el mal o protegir d'ell o dels esperits dolents o d'una acció màgica maligna. Ve del greg «apotrepein» ('allunyar-se'), i psicológicament te a veure amb la represió de lo dolent. Aquesta era la funció d'aquestes imatges tant als fòrums de les ciutats com als llocs mès solitaris i alluynats dels nuclis urbàns, com al cas de la vil.la de Provençana, situada a les afores de tot lloc habitat i al bell mig del camp: preservar a les persones dels perills que els poguesin sotjar, allunyat per tant a les ànimes indesitjables de les zones on hi havia aquestes representacions escultòriques amb els caps de medusa.   

*Un clípeo (en llatí, clipeus) es un escut grand utilitzat pels gregs i romans, de forma originalment circular, i del que es diu que fou utilitzat per primera vegada por Proteo i Acrisio de Argos, pel qual la seva forma s'inspiraba en el Sol. Altres tradicions donan com origen antigas armes egipcies.
** A Santa Eulàlia de Provençana s'hi trobà una grossa pedra ab lo cap de Medussa, que segurament figurà en alguna esplèndida vil.la d'aquell cantó de la colònia Favencia Barcino. (Dibuix del cap de medussa trobat a Provençana, propietat del senyor Villar i dipositat al M.P.B).
*** Per a més dades, veure "El gorgóneion de Provençana". Josep Maria Solias i Arís.

**************************************************************************************