ARXIU HISTORIC SANTA EULALIA PROVENÇANA: ESGLESIA NOVA DE SANTA EULÀLIA

Diseny de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver

El croquis que veiem va ser disenyat per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver (1871-1952), dins del projecte per a l'església de Santa Eulàlia de Provençana traçat a data incerta i elaborat -probablement- amb l'ajut i col.laboració d'altre arquitecte. Joan Rubió mostra a les seves obres influéncies extranyes, fet inevitable a l'obra de qualsevol arquitecte mitjanament informat, i molt concretament de l'arquitectura de Jos. Th. J. Cuypers (1871-1949), sobre tot en el diseny del Pabelló de Desinfecció del Sanatori del Tibidabo (1903-1912) on s'inspirà a les taulades cóniques de la catedral de Sant Bavón, a la ciutat holandesa de Haarlem, obra de Cuypers, un temple d'inspiració entre gòtic i bizantí amb una cúpula sobre el creuer i sostres cònics als absis i absidioles. Així i tot la semblança es encara més evident al dibuix de la nova esglèsia a Santa Eulàlia a l'Hospitalet de Llobregat.

JOAN RUBIÓ I BELLVER

Joan Rubió i Bellver, que acabà la carrera d'arquitecte l'any 1893, va ser col.laborador intens de Gaudí a la Sagrada Familia i a la catedral de Palma. Quan actuà privadament com arquitecte deixà traslluir en molts aspectes els ensenyaments rebuts del seu mestre, tal com es pot veure en l'us inteligent del maó vist, en l'us de columnes torses i en el recubriments de ceràmica trossejada, però tot això no més son detalls complementaris, per que en el l'aspecte estructural -i en general en el compositiu-, es va apartar un tant de les directrius gaudinienes, el que vol dir lo molt que posà de collita pròpia i de la seva clarament definida personalitat.

El diumenge 25 de novembre del 1923 a les onze del matí, essent mossen Josep Deix i Serra -que havia estat nomenat tinent de Santa Eulàlia de Provençana al novembre del 1913-, el Prelat de Barcelona beneì solemnement la col.locació de la primera pedra del nou temple parroquial de Provençana, que s'erigiría en els terrenys propietat de la antiga església i, aleshores, tinença parroquial.

L'any 1925 es feren els fonaments del que havia de ser el nou i definitiu temple parroqial. Però les obres no seguiren endavant i l'església va restar inconclusa. A final de març del 1929, des del Bisbat, li fou concedit permís al reverend senyor mossen Josep Deix i Serra, tinent de Santa Eulàlia de Provençana, auxiliar de la parròquia de Hospitalet de Llobregat, per a que pogués procedir amb la continuació de les obres d'ampliació i reforma de la església de la seva tinença parroquial.

El 12 de febrer de 1931, a una carta pastoral de Quaresma sobre parròquies i hospitals del Prelat de Barcelona, es déia que s'havien d'acabar temples que estaven començats, les obres de les quals estaven paralitzades o es proseguien massa lentament per manca de recursos, com Santa Eulàlia de Provençana en l'Hospitalet de Llobregat.

Per això, estan bastit només els fonaments de la nova església, en esclatar la guerra de 1936 fou l'antic temple parroquial el que sofrí els danys de la profanació religiosa. El campanar també fou destruït tot i que s'aconseguí salvar les campanes. L'arxiu parroquial desaparegué en la seva totalitat en ser destruïda la casa rectoral.

La casa rectoral incendiada al 1936

El 1939, a l'acabament de la contesa civil, el rector Mn. Josep Deix, que ja regentava aquesta parròquia el 1936 (des del 1932 al 1950), inicià i acabà les obres de restauració de l'antic temple parroquial: la ermita romànica i la rectoría. Mentrestant el oficis religiosos es van haver d'aixoplugar a un local comercial, que va fer d'esglesia durant el temps de reconstrucció de la capilla romànica. Allà es va portar, el 26 de març del 1939, el Sant Crist, on va quedar instal.lat provisonalment.

El 1940 s'edificà la torre de la dreta, que restà en solitari momentaniament. A l'octubre del 1941, amb motiu de la reconciliació del temple parroquial, es va beneir el campanar i dues noves campanes.

El 1952, el seu successor, Mn. Ramon Bertran (+ 1955), que va arribar a Provençana al març del 1949, inicià la construcció del nou temple parroquial amb un projecte de nova planta, segons traçes de l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer (+1965), a qui va confiar la direcció de les obres. La nova església, però, es va eixecar sobre el fonaments antics, fins acconseguir la finalització de parets i teulada. Alguns murs de la capella absidials, així com alguns fragments esculpits, van ser l'unic que restà del poc que es va fer de l'interessant treball de Joan Rubió.

Dibuix nova església de Provençana

Al juliol del 1954, el "Boletín Oficial del Obispado" publicaba una relació dels nous temples construits en sectors que mancaven d'ells i assenyalava, entre d'altes, al de Santa Eulàlia de Provenzana de l'Hospitalet.

Vista general, c. 1956

El 1955, Mn. Francesc Xavier Bartrolí (n. 1908. + 1967), el nou rector -arribat a finals de de gener d'aquell any-, continuà les obres, que havien quedat paralitzades en morir el rector anterior. Llavors s'eixecà l'altra torre, la qual no fou coronada fins quatre o cinc anys després.

L'església, a l'any 1960

Les obres van acabar de bastir-se el 1957, a excepció dels campanars, que foren culminats al 1961 gràcies a una donació del mateix Ajuntament de l'Hospitalet. L'església havia estat erigida, practicament, en una mica més de tres anys, encara que els seus fonaments eren de trenta anys enrera, fou al 1953 quan s'inicià l'activa construcció del temple.

La església al 1968

Així, el diumenge 10 de febrer del 1957, l'arquebisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego Casaus, va beneir en presencia de mossen Bartrolí, de les autoritats de la Ciutat i de la Junta de Construcció del nou temple parroquial i de diverses personalitats, el nou temple de Santa Eulàlia de Provençana, centre religios de més de 16.000 fidels, una de les set circunscripcions parroquials en que es trobava dividida la ciutat. La església, construida en estil neoromànic bizantí amb dos grans campanars de planta quadrada i construcció de maó vist, té realitzat tant l'altar major com el paviment i la columnata en marbre.