ELS DOCUMENTS DEL CELH. JULIOL 2013

 

El document d’aquest mes és un anunci, aparegut en una publicació anomenada Cataluña. Suplemento regional. Malauradament no diu de quina publicació periòdica n’és el suplement. Fou editada el març del 1972 amb el títol Hospitalet. Segunda ciudad de Catalunya.

Aquesta mena de publicacions eren molt triomfalistes, i podem trobar titulars com “Hospitalet. La magnífica realidad de nuestro tiempo”, “Hospitalet es una de las ciudades mejor señalizadas”, “Can Serra, un polígono al estilo europeo”, “La organización sindical, baluarte del trabajador hospitalense”, “Hospitalet, ciudad segura”, etc.

Esment especial mereix l’article “En el camino de la ciudad monumental”, d’una pàgina sencera, en el que podem veure 4 fotografies de 4 blocs de pisos, una de les quals és la de la cantonada de Santa Eulàlia amb Cultura que també apareix en el document que reproduïm. És a dir, l’any 1972, amb Matías España encara d’alcalde, els monuments de l’Hospitalet eren els blocs. De fet, la publicació és plena de referències complaents a l’enorme creixement demogràfic de la ciutat.

En aquests anys Santa Eulàlia va ser objecte d’una activitat constructiva extraordinària, d’unes característiques especials, amb operacions de certa grandària que, sense arribar a la dimensió dels grans polígons, superaven amb escreix l’aixecament d’un sol bloc. Estem parlant de Jansana, Granvia Center, Santa Eulàlia-2 (al que vam dedicar el Documents del juny del 2011), etc.

Recordem que en aquest mateix moment s’estava creant l’associació del barri, que va lluitar contra aquesta febre constructiva i a favor de la creació dels serveis que els habitants de Santa Eulàlia necessitaven.

En aquest context s’entén l’anunci que reproduïm, en el que molts/es lectors/es veuran quan es va fer casa seva. Recordeu, encara que no ho sembli, era publicitat.

 

 

 

 

El professor Manuel Domínguez ens torna a descobrir, una vegada mes, l’origen d’un indret del nostre barri i ho fa ensenyant-nos un article de diari en el que es veu com havia de ser una nova “iniciativa immobiliària” nascuda amb d’implantació  del “boom” constructor dels “seixanta/setanta” impulsat per aquell sinistre personatge que va regir la ciutat durant 11 anys, Josep Matías de España i Muntadas (1962-1973).

Ell simbolitzà una primera etapa d’aquest “afany constructiu”, amb un govern caracteritzat per la seva fidelitat absoluta al règim franquista, per la intransigència respecte a qualsevol opció reformadora, per l’absència d'oposició i, per això, amb un poder gairebé absolut. Aquests van ser els anys del caòtic creixement urbanístic resultant del pla comarcal de 1953, amb les requalificacions que aquest comportava; un pla que va ser promogut pel capital immobiliari i on sembla que el poder polític no tenia cap control, a excepció del benefici que aquest va poder treure de tot el procés.

José Matías de España y Muntadas (1929-2005) fou un polític, enginyer industrial i empresari català. La seva família va fundar l'empresa La Espanya Industrial, era el segon marquès de Montsarra i nebot polític de Josep Maria Albert i Despujol, baró de Terrades i alcalde de Barcelona.

Alhora, tenia terrenys agrícoles a Piera i controlava el diari “La Voz del Llobregat”. Va fer el servei militar a les milícies universitàries i el 1958 es va adherir a “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, dins la qual ben aviat aconseguí ser nomenat conseller local del “Movimiento Nacional”.

El 1958 fou nomenat regidor pel terç corporatiu a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, del 1959 al 1962 fou tinent d'alcalde, i el 1962 substituí l'alcalde Ramon Solanich Riera, compatibilitzant el càrrec amb els de diputat provincial i procurador en Corts (1967-1971). En 1971 seria nomenat “Consejero Provincial del Movimiento” i l’any 1973 deixà el càrrec a Vicente Capdevila Cardona.

 

 

 

En aquest muntatge fotogràfic que exposem, veiem la diferència que, a la fi, va haver-hi entre el volum edificatiu que es va projectar i una imatge d’avui mateix. Observem que la longitud prevista  del edifici projectat era el doble de la que, finalment es va fer. Deduïm que, d’haver-se construït el projecte sencer, aquest hauria arribat fins al carrer Corominas, havent quedat cegats els carrers Cultura i Gonzalo Pons, vies que avui continuen obertes.

Els edificis construïts ho van ser sobre els terrenys de la bòvila Cuso, tots just a la vorera contraria en la que es troba l’església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, cantonada amb Cultura.