Fa anys, quan la fallida de la Cooperativa, algú ens va explicar ―pot ser el nostre amic, veí, company de treball i correligionari En Josep Cutilles i Tomàs― que les pertinences del «Respeto Mutuo» amb valor simbòlic (i que es podien recuperar pe la naturalesa de la seva grandària) es van depositar al Museu de l’Hospitalet, entre d’elles uns pendons, documents diversos i unes monedes. La llegenda a fet que, amb el pas del temps, algunes d’elles... “siguin d’or”. Haurem de tornar un dia d’aquests al Museu per a esbrinar si es certa la llegenda i les "monedes d’or" de la Cooperativa hi son allà, a l’olla que es troba al final de l’Arc de Sant Martí.
El tema del carnet es, a la vegada mes senzill i més complicat. Pot-ser que l’entranyable “Cuti” conservi encara el carnet de quan va ser “soci-capitalista” de la renovada Cooperativa, però com és un jove de vuitanta i pico d’anys que està tot el dia enfeinat i atrafegat desenvolupant treballs de voluntariat, es difícil contactar amb ell. Mirarem d’agafar-lo durant una pausa a les seves feixugues tasques...
Amb les monedes ha hagut mes fortuna. La “serendipia” i la nostra tossuderia s’han aliat en aquests darrers temps i com no hem deixat de cercar contínuament ambdós objectius esmentats, al final la sort ens ha afavorit i hem trobat les fotos de dues de les monedes de la Cooperativa. Les exhibim a continuació amb tant d’ufanor com si fossin materialment nostres (que no ho son) i fossin d’or.
A continuació, descrivim les dues monedes amb llenguatge vulgar, no numismàtic. La primera moneda te el valor dinerari d’una pesseta i la segona el valor de bescanvi d’un quilogram de pa. Per la textura que s’observa a la fotografia, el material del qual pugui estar feta la moneda de pesseta deu ser l’alumini.
La del quilo de pa sembla estar feta d’un aliatge de coure, tenint protegida la seva vora per un reforç d’un material que podria ser el níquel. Ambdues peces porten als seus anvers les següents identificacions: escrit al voltant de l’interior de la corona exterior de la moneda, en sentit circular descendent, en majúscules i en castellà el nom resumit de la cooperativa. Al cercle central, dues mans entrellaçades amb un gest de salutació (semblant al logotip del sindicat U.G.T.) que es el símbol que identifica de la Cooperativa. A la part de sota i al centre, un estel de cinc puntes sobresortint.
Al revers de les monedes escrit en majúscules ―al voltant de l’interior de la corona exterior i en sentit circular descendent― el nom de “HOSPITALET DE LLOBREGAT”. La d’alumini te el cercle central ocupat pel numeral U i, sota ell, la paraula PESETA, en majúscules i en castellà. L’altra, la de coure, te omplert el cercle central amb el número 1 seguir de la lletra K, estan subscrits ambdós per la frase “DE PAN”, escrita en majúscules i en castellà.
A continuació, deixarem un espai simbòlic a aquesta entrada, per a quan aconseguirem la reproducció del carnet de soci ja sabrem on col·locar-lo.
 |
Aquesta peça porta una contramarca que canvia el valor de la fitxa, fent-la valer per 5 kilograms de pa, a un preu de 5 cèntims.
|
I ara... Després d’una reflexió ―atribuïble, només, a la ploma de qui això escriu―, la informació que ens va ser lliurada a l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana fa uns quants anys i que hem conservada inèdita fins ara.
Arrel l’apertura en aquest bloc de l’entrada sobre la Cooperativa, algunes veus ―minses, tot s’ha de dir― van suggerir (a Facebook i al meu correu particular) que, pot ser, la desaparició d’un edifici catalogat dins del patrimoni històric de la Ciutat hauria estat una mostra d’insensibilitat atribuïble a les nostres autoritats municipals i a la deixadesa per part dels ciutadans del districte envers la conservació del patrimoni històric de Santa Eulàlia, volem donar el nostre humil, però real, testimoni.
No sabem qui, o quins, va/n ser el/s responsable/s últim/s de tant terrible atemptat contra l’heretatge col·lectiu dels hospitalencs i de la Ciutat, però deixar enderrocar un immoble que va albergar una part molt important de la vida del eulaliencs va ser un acte barroer, símbol de la incultura de un poble i de la ineptitud del seus representants.
Hi ha coses que no es poden valorar amb diners i es inconcebible que un Ajuntament que es deia progressista (oblidant que l’intangible no te preu) permetés deixar anar a terra un monument de cent anys que va ser la seu on es van desenvolupar les inquietuds de les famílies obreres de la barriada, car que l’edifici va albergar ―en temps molt difícils― les necessitats vitals i humanes dels treballadors d’una bona part de Santa Eulàlia: la subsistència, la cultura, la llibertat, el dret d’associació i reunió, la cohesió de classe, el divertiment, el catalanisme, l’esport, l’esbarjo, la protecció dels joves envers els perills del carrer, etc. etc... Tot això rebia acolliment dins les parets de la Cooperativa¡
La casa enderrocada va ser la seu de una entitat que tenia com a emblema unes mans entrellaçades, símbol de cooperació, solidaritat i germanor, virtuts que avui estan en vies d’extinció. Al seu lloc, una casa anodina en un carrer estret que no significa res d’especial, ni tan sols per els que viuen en ella... Quina gran victòria de l’utilitarisme contra la cultura i la raó.
Si alguna vegada la justícia històrica arriba a esbrinar quins van ser els culpables últims de aquell acte barbar i sense sentit, nosaltres volen eximir ―des de ja i de d’aquestes línies― de qualsevol imputació als responsables de la direcció de l’Aula de Cultura de Santa Eulàlia durant aquella/esta etapa iconoclasta.
Ells, els directors de l’Aula, van fer el que van poder per a salvar l’edifici (i el que representava) del seu destí tràgic. Ho diem perquè varen ser testimonis directes de les actuacions que van dur a terme, dins dels recursos que tenien a les seves mans! Cada advertiment nostre al respecte, era seguit d’una gestió per part del Director corresponent. En quin lloc del nostre Consistori s'extingia la sensibilitat, no ho sabem.
Potser, els polítics (govern i oposició) estaven molt atrafegats en altres afers “mes importants i quotidians per a ells” i van deixar el tema ―mentre es miraven el melic― en mans de consellers illetrats, però la veritat última es que, una vegada mes els diners i l’avarícia especulativa van poder més que la cultura i la història...
I així, un tros sentimental i molt important de l’anima del barri de Santa Eulàlia (con d’altres) va desaparèixer sota les piquetes dels poderosos, amb la connivència d’aquells que vàrem anomenar el seu dia perquè protegissin “L’Hospitalet de tots nosaltres” i que van oblidar aquella dita de Sant Tomàs d’Aquino que diu que “Qui per les seves arrels, perd la seva identitat*”... I la seva dignitat!, afegim nosaltres.
Els directors de l’Aula van complir amb la seva obligació, però els seus informes van topar amb el passotisme i la indiferència dels anomenats “gestors de la res publica”. Un dels directors, al final de l’historia (quan ja s’havia decretat la pena de mort per a la tradició), va intentar “salvar els mobles” de l’edifici, quan les màquines excavadores ja estaven enderrocant les velles i honorables parets, però no mes va aconseguir rescatar una antiga pianola i l’espill de darrera del mostrador del bar. El primer director, va fer un intent de “atacar el foc des de les arrels” i va IMAGINAR! (quina facultat tant en desús en aquestes temps) un pla per a poder conservar l’edifici ―i el que representava― donant-li un us lúdic i cultural, a més de operatiu.
Però deixem de banda les nostres paraules i passem a la “veritat incontestable” dels documents. Un advertiment: la documentació que oferim no es més que un primer esborrany d’aquell treball, però recull en essència l’esperit del que va ser el projecte definitiu. Heus aquí les fulles esmentades:
Introducció
"EL RESPETO MUTUO", un espai suggeridor.
Seduïts pel rètol de l'entrada, «El Respeto Mutuo», veient la sala i les instal·lacions del teatre, ningú no pot evitar l'aroma a tertúlia, riure i copa de més... que s'hi desprèn de la barra del Bar.
Es aquest olor a espectacle petit i personalitzat que ens aboca (empeny) a centrar el projecte de recuperació de l'edifici en la consolidació d'una proposta d'espectacle.
Un espectacle de producció assentat en el pilars de qualitat i la personalitat que ens permeti gaudir d'un espai lúdic i distés oferint-nos la oportunitat de reconèixer-nos jugant les claus i tics tòpics dels habitants de la ciutat, tot rient de les nostres virtuts i, com no, de les nostres misèries unificant el que resta d'una entitat passada, molt present a l'espai de la «Cooperativa El Respeto Mutuo» amb una necessitat present: un espai per a crear i confrontar opinions situat en el terreny del "divertimento".
Projecte
"LES NITS DE... BUENOS AIRES"
PROJECTE D'ACTIVITATS DE CAP DE SETMANA EN EL MARC
DE LA SALA CAFE-TEATRE DE LA COOPERATIVA EL RESPETO MUTUO
Proposta a realitzar: "Sopar-Espectacle" d'una durada aproximada de dues hores i mitja, dividit en tres blocs temàtics, sense l'interval de la tradicional mitja part. Aquest no es necessari doncs la mobilitat dels espectadors es constant.
La fórmula per a desenvolupar-ho està orientada en el sentit d'aconseguir crear, entre el públic, un clima de festa, lúdic i distès, com correspon a aquest tipus d'espectacle, integrant dins un ambient de "ressopó" que, per si mateix, predisposa a un tarannà relaxant.
Entenem que aquesta línia d'espectacle pot ser assumida per a tots els públics. Això permetria aglutinar, de nou, al voltant d'aquest projecte tota aquella vida social que, històricament, com diem al principi, havia generat el Barri de Santa Eulàlia.
ESTRUCTURA DE L'ACTIVITAT
1er BLOC.- Constaria d'una sèrie de números de curta durada, entre 10 i 15 minuts, a l'estil del "cafè-teatre" (varietès, cançó, dansa, mim, pantomima, etc.) i que permetin al públic assistent la consumició d'un sopar lleuger.
2ón BLOC.- Aquí es centraria la part principal de l'espectacle i estaria destinat a les entrevistes, estructurades en clau d'humor, amb la participació pet part del públic en el joc plantejat pel conductor de l'entrevista. El joc tractaria d'introduir una situació confusa que seria traspassada cap al públic, perquè , en una roda de preguntes d'aproximació descobrissin la identitat de la situació plantejada.
Seria com una mena de "Loto Ràpida de les Endevinalles" on l'entrevistat dialogaria amb la gent proporcionant-li pistes que, igual podrien encarrilar o desorientar cara a la solució, fins arribar a l'encert final. Podria estudiar-se un premi divertit, sobretot que trenqui la vulgaritat.
Aquesta entrevista-joc permetria donar una imatge de l'entrevistat mes col·loquial, mes humana, si fos conduïda de forma que permetés la possibilitat d’en riure’ns de nosaltres mateixos, conductor, entrevistat i públic, feta amb el tacte necessari perquè ningú no en surti malparat, desmitificant els clixés creats al voltant del personatge, però sense esquivar la component formal del tema de l’entrevista.
Això propiciaria un apropament d'una forma planera a la quotidianitat dels espectadors, evitant entrar en debats personals que podrien contaminar l'ambient que, com hem dit al començament, ha de ser festiu i distés.
Aquest plantejament requereix un conductor de tipus "Showmen" però a la vegada coneixedor de l'entrevistat i també hàbil en les maniobres dialèctiques per a evitar situacions de compromís, que sàpiga intervenir ràpidament, intercalant comentaris o acudits, per a mantenir en tot moment un clima agradable i canviar de "terç" quan la situació ho demani.
Paral·lelament, serà necessària la col·laboració, "fora micro", d'un periodista que prepari els temes i l'orientació del joc, la selecció dels personatges i l'orientació del joc, la selecció dels personatges amb les converses prèvies perquè l'entrevistat estigui abastament informat de com ha de ser la seva implicació en el joc, els temes de l'entrevista (personals o públics) i el seu tractament.
D'aquest apartat, se'n podria fer una retransmissió en directe per part de Radio L’Hospitalet, que podria assumir una part de l’espai, tant en aquest segon bloc com en el primer, amb les actuacions en directe del artistes.
3er BLOC,- La part corresponent a aquest tercer bloc seria la més festiva de totes, donat que seria a títol de cloenda de la vetllada, amb una sessió de ball amenitzada per una orquestrina.
EL MARC FÍSIC, AMBIENTACIÓ:
El disseny de la sala ha de jugar a reproduir el cafè-teatre de començaments de segle, amb un tractament de material nobles i la incorporació tecnològica necessària per a oferir un bon servei.
El tractament de tot l'espai físic on tindria lloc l'activitat hauria de ser, com ja hem apuntat més amunt, del tipus cafè-teatre, es a dir, envoltat de tauletes de marbre, deixant un espai central, on a la segona part tindrien lloc les entrevistes per poder fer, després, el ball de cloenda.
Es imprescindible la instal·lació d'una cuina lleugera, amb servei d'ofice, per atendre la part gastronòmica i personal de bar (Col·laboració del taller de cocteleria)
[*] Aquesta frase ha estat atribuïda, també, a Joan Salvat-Papasseit, a Raimon i a Salvador Espriu, entre d’altres.
{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{ooo0ooo}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}}
No hay comentarios:
Publicar un comentario