EL GERMÀ PETIT DE LA "FONT MÀGICA"
En la Navidad de 1964/1965, la "Agrupación de Amigos de la Música" de l'Hospitalet fue el primer grupo cultural que organizó una exposición del proyecto denominado «Agua, luz y sonido» del ingeniero Carles Buïgas, el diseñador de la "Fuente Mágica", erigida en Montjuïc en el recinto de la Exposición Universal de 1929.
La muestra fue montada en el local de la Agrupación y como complemento de la misma, la entidad organizó el día 8 de enero -en el Salón de las Casas Consistoriales de la ciudad- una conferéncia con proyecciones, desarrollada por don Carlos Buïgas sobre el tema «Obras de Agua, Luz y Teatro Integral proyectadas para Barcelona».
El genial creador, en una infatigable campaña para dar a conocer su maravillosa obra, presentó en la conferencia las inolvidables realizaciones anteriores que habían servido de pauta para el grandioso proyecto del sin par «Teatro Integral». A la conferéncia, que despertó el natural interés en la ciudad dada la fama del «mago de la luz», asistieron todos los interesados por las magnas realizaciones artísticas de agua y luz de don Carles Buïgas así como
El genial creador, en una infatigable campaña para dar a conocer su maravillosa obra, presentó en la conferencia las inolvidables realizaciones anteriores que habían servido de pauta para el grandioso proyecto del sin par «Teatro Integral». A la conferéncia, que despertó el natural interés en la ciudad dada la fama del «mago de la luz», asistieron todos los interesados por las magnas realizaciones artísticas de agua y luz de don Carles Buïgas así como
la Corporación Municipal presidida por el alcalde Matías de España Muntadas.
A raíz de aquella visita del insigne ingeniero a nuestro municipio, se establecieron contactos entre el Ayuntamiento y el señor Buïgas para llevar a cabo la instalación en nuestra ciudad de dos fuentes luminosas.En la primera quincena del mes de mayo de 1969, el Ayuntamiento Pleno tomó el acuerdo, después de haber sido debatido en sesión Municipal Permanente, de aprobar el proyecto de construcción de una «fuente luminosa, cambiante de color y de forma» a instalar en el distrito tercero, en el cruce de las calles Santa Eulàlia y Gensana (sic) delante de la Iglesia nueva de Provençana. El presupuesto era de 1.778.337 pesetas.
En la Sesión Plenaria del Ayuntamiento de la última decena de mayo de 1969 se aprobaron, entre otros, los dictámenes del proyecto de una nueva fuente luminosa, no cambiante de color ni forma, a ubicar en la plaza Anselmo Clavé, por un valor presupuestario de 1.311.973 pesetas y asimismo el de la primera fuente, cambiable de forma y color, a ubicar en el cruce de las calles Santa Eulàlia y Jansana, por un ppresupuesto de 1.778.377 pesetas: un total de más de tres millones de pesetas para la construcción de dos fuentes luminosas.
En el ejemplar de "La Vanguardia Española" del domingo 3 de agosto de 1969, se informaba que el Departamento Técnico de Servicios Municipales de la Ponencia de Fomento del Ayuntamiento preveía para la semana siguiente importantes inauguraciones de mejoras urbanas. Entre ellas, se destacaba la nueva red de alumbrado público de la calle central del distrito de Santa Eulàlia, desde el mismo termino municipal con Barcelona hasta el límite del paso subterráneo bajo la línea del ferrocarril, con ciento cinco puntos de luz.
En el ejemplar de "La Vanguardia Española" del domingo 3 de agosto de 1969, se informaba que el Departamento Técnico de Servicios Municipales de la Ponencia de Fomento del Ayuntamiento preveía para la semana siguiente importantes inauguraciones de mejoras urbanas. Entre ellas, se destacaba la nueva red de alumbrado público de la calle central del distrito de Santa Eulàlia, desde el mismo termino municipal con Barcelona hasta el límite del paso subterráneo bajo la línea del ferrocarril, con ciento cinco puntos de luz.
Asimismo, y en la misma demarcación, tendría efecto la inauguración, que se adelantaba mucho a la fecha prevista, de la fuente luminosa de la plaza de San Isidro Labador (sic, el corresponsal -o el linotipista- se equivocaba [Aliquando bonus dormitat Homerus], ya que la plaza, que no existía aún, sería la de la Iglesia de Santa Eulàlia Provençana, la otra parróquia del barrio), según proyecto del ingeniero señor Buïgas, la asistencia del cual a dicha inauguración era esperada.
La fuente, de luces y formas cambiantes, era la segunda en importancia -de esas características- en la región catalana. Su pileta básica medía quince metros de diámetro, con una segunda taza alzada en el centro. Estaba dispuesta para sesenta y tres sistintas facetas en sus módulos cambiantes de forma. El tipo de luces cambiantes era asequible a veinticuatro fases y su importe total era superior a los dos millones de pesetas, a cargo del municipio.
Estaba previsto que durante la ejecución de su primer encendido se llevaría a efecto un abrazo sumbólico a dicha fuente, ejecutado por un renombrado «Esbart Dansaire», que interpretaría una sardana como fase pintoresca de promoción ciudadana. Intervendría en el acto la «Banda Principal de Hospitalet», que interpretaría un selecto concierto, finalizando con una audición de sardanas.
Estaba previsto que durante la ejecución de su primer encendido se llevaría a efecto un abrazo sumbólico a dicha fuente, ejecutado por un renombrado «Esbart Dansaire», que interpretaría una sardana como fase pintoresca de promoción ciudadana. Intervendría en el acto la «Banda Principal de Hospitalet», que interpretaría un selecto concierto, finalizando con una audición de sardanas.
El mismo rotativo, en su edición del domingo 10 de agosto de 1969, daba cuenta de que había sido inaugurada la primera fuente de la ciudad de luces y formas de agua cambiantes, según proyecto del ingeniero Buïgas, costeada por el Ayuntamiento, y cuyo valor era superior a dos millones de pesetas. Estaba enclavada en la zona colindante a los jardines de Provenzana, del distrito de Santa Eulàlia.
El acto de la inauguración fue presidido por el alcalde España Muntadas, acompañado de toda la corporación Municipal y otras personalidades y representaciones de la localidad. Hizo acto de presencia el señor Buïgas, que fue saludado por el público asistente y autoridades con vivas muestras de afecto por el proyecto de tan magnífica obra. Fueron puestas en práctica todas las modalidades de agua y luz, sin el menor fallo técnico, lo que redundó en el mayor éxito de esta importante obra de embellecimiento urbano. Se disparó un espectacular castilo de fuegos de artificio y la banda de música titular de la ciudad interpretó un selecto concierto.
Al llegar el momento programado de dar el abrazo simbólico de la ciudad a la fuente, en agradecimiento y homenaje de tan magnífica realización, se pasó por un trance de notoria congoja, ya que se había previsto que el «Esbart Dansaire San Isidre», del mismo distrito, iniciara una sardana alrededor del perímetro de la fuente, en cuya «rotllana» debería agregarse el público a los compases de «la dansa més bella de totes les danses», que ejecutó una renombrada cobla... Ni símbolo, ni abrazo, ni nada que pudiera parecerlo. Hospitalet no disponía de dansaires suficientes para tejer un círculo de quince metros, o cuanto menos, no parecía que los hubiera en el distrito de Santa Eulàlia.
CARLES BUÏGAS, EL MÀGIC DE LA LLUM
Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 de gener de 1898 - Cerdanyola del Vallès, Barcelona, 27 d'agost de 1979) fou un arquitecte, enginyer i luminotécnic, conegut principalment per haver disenyat la Font Màgica de Montjuïc.
Carles Buïgas era fill de Gaietà Buïgas i Monravà (1851-1919), arquitecte i cap de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1888, i autor del monument a Cristòfor Colom, pel qual va obtenir la medalla d'or de l'Exposició. Contemporani de Gaudí i Domènech i Montaner, edificis com el mercat de Sitges, el balneari de Vichy Catalán a Caldes de Malavella i el Palau Comella de Vic o la restauració del castell de Cerdanyola van fer de Gaietà Buïgas un arquitecte del tot consolidat a Catalunya. Carles fou criat al si d'una familia benestant de Barcelona. Als set anys marxà amb la seva familia a Montevideo (Urugüay), per motius laborals del pare.
Carles Buïgas era fill de Gaietà Buïgas i Monravà (1851-1919), arquitecte i cap de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1888, i autor del monument a Cristòfor Colom, pel qual va obtenir la medalla d'or de l'Exposició. Contemporani de Gaudí i Domènech i Montaner, edificis com el mercat de Sitges, el balneari de Vichy Catalán a Caldes de Malavella i el Palau Comella de Vic o la restauració del castell de Cerdanyola van fer de Gaietà Buïgas un arquitecte del tot consolidat a Catalunya. Carles fou criat al si d'una familia benestant de Barcelona. Als set anys marxà amb la seva familia a Montevideo (Urugüay), per motius laborals del pare.
La familia tornà a Barcelona al 1919 per la crisi económica existent al pais sudamericà. Al 1916 ingresà a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, però no va finalitzar els seus estudis per haver comencat a treballar com ajudant del futur projecte de l'Exposició d'Industries Elèctriques de Barcelona. Mes endavant es titularia a l'École de Génie Civil de París.
Ja a Barcelona es va posar a treballar a la que seria la futura Exposició. S'havia especialitzat en enginyería elèctrica i va entrar a la comissió del ram. Va fer primer de topòfraf, més tard d'ajudant i també d'arquitecte-jardiner. Però l'any 1921 ja era cap de les instal·lacions electromecàniques. Va ser amb aquesta època que va tenir la idea de les fonts lluminoses. El 1922 comenzà a disenyar el seu primer proyecte de fonts i saltants d'aigua lluminosos. Les seves primeres obres foren al Palau Reial de Pedralbes. Eugeni d'Ors definiría el seu treball com a un nou estil d'art, l'art de l'agiuallum.
El exit de l'Exposició de 1888 havia deixat molt bones espectatives i hi había una gran il·lusió de tornar-ne a fer una altra, aquesta dedicada a les Indústries Elèctriques que, en aquell temp, eren la gran novetat.Un altre aspecte que afavoria el fet de donar-hi una empenta era la tasca de rehabilitar la muntaya de MontjuÏc, que ja s'habia iniciat.
L'any 1920 aquesta regeneració encara estava massa enderrerida i,om va haver de ser instal·lada la Primera Fira Oficial de Mostres, va ser als terrens de l'exposició anterior, la de 1888, prollongats fins al Saló de Sant Joan.
Gràcies a la bona predisposició i als diners que va aportar el General Primo de Rivera per tirar endavant el projecte, Carles Buïgas i el seu equip van començar a treballar día i nit sense parar, modificant constanment els plànols cada dia una mica, a mesura que el realitzava.
El maig de 1929, en plena eufòria ciutadana, es va inaugurar l'Exposició Internacional de Barcelona i l'esclat de llum i aigua que havia dissenyat en Carles Buïgas. L'exposició havia estat el resultat del compromís entre els projectes sectorials realitzats pels arquitectes Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Enric Sagnier i l'enjardinament del recinte concebut com a parc urbá per Rubio i Tudurí i la supervisió de Forestier.
De la sorpresa es va passar a l'aplaudiment i a la lloança. Les més de 80 fonts i cascades que treien aigua de tots colors van convertir Barcelona en la ciutat dels somnis. El president de la Diputació Provincial de Barcelona, Exclm. Sr. marquès de Castell-Florite, en el discurs que va fer en l'acte d'entrega de les medalles de la Província l'abril de 1961 (Revista de Sant Jordi, número 43; juliol de 1961), entre altres conceptes, va dir el siguent: " Va ser una Exposició que a l'extranger va començar sent l'Exposició d'Industries Elèctriques i va acabar esdevenint l'Exposició de les Fonts de l'inginyer Buïgas... Aquestes fonts maravellosas i lluminoses de l'Enginyer Buïgas van causar ser la sensació al món i van contribuir a enaltir i valorar aquesta Exposició, en què Espanya había posat la seva esperança".
Una vegada finalitzada l'exposició, Buïgas va comenzar altres proyectes, como la Nau Lluminosa, declarada al seu moment proyecte d'interés nacional. Durant la Guerra Civil Espanyola s'instalà a París, on va residir fins el 1942. Durant aquests anys va guanyar gran renom internacional i realitzà proyectes a París, Lieja, Nova York, Lisboa, Roma, Santo Domingo, Madrid, Granada, Valencia, etc. Però, debut a la crisi existent una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, molts d'aquest proyectes encarregats a Buïgas foren aturats o anul.lats.
Si a l'Exposició de 1888 Barcelona es va descubrir a si mateixa en la de les Industries Elèctriques, els seus homes van descubrir Montjuic i en la de 1929 el món va descubrir Buïgas. Des d'aquell día, les fonts que porten la seva firma es van estrendre per tot el món. Però ell no va tornar a ser gaire feliç. Altres projectes tan grans com aquell no van rebre el suport de les autoritats, centrals o municipals: La Nau Lluminosa, una Exposició museu de Tots els Temps i el Teatre Integral, amb escenari d'aigua, llum i música. Els drets per fer l'obra la van adquirir el germans Ribas, però quant es va incendiar la Scala també va començar a morir el projecte per manca de diners. Va pasar els últims anys de la seva vida a Cerdanyola del Vallès, on va morir i està enterrat. A la làpida del nínxol en el qual reposa, va fer posar aquesta frase seva: "¡Oh Dios! Haz de mi vida una obra de arte como el equilibrio entre la justicia y la bondad. ¡Oh Dios! y también una existencia plena de creatividad". Carles Buïgas.
Ja a Barcelona es va posar a treballar a la que seria la futura Exposició. S'havia especialitzat en enginyería elèctrica i va entrar a la comissió del ram. Va fer primer de topòfraf, més tard d'ajudant i també d'arquitecte-jardiner. Però l'any 1921 ja era cap de les instal·lacions electromecàniques. Va ser amb aquesta època que va tenir la idea de les fonts lluminoses. El 1922 comenzà a disenyar el seu primer proyecte de fonts i saltants d'aigua lluminosos. Les seves primeres obres foren al Palau Reial de Pedralbes. Eugeni d'Ors definiría el seu treball com a un nou estil d'art, l'art de l'agiuallum.
El exit de l'Exposició de 1888 havia deixat molt bones espectatives i hi había una gran il·lusió de tornar-ne a fer una altra, aquesta dedicada a les Indústries Elèctriques que, en aquell temp, eren la gran novetat.Un altre aspecte que afavoria el fet de donar-hi una empenta era la tasca de rehabilitar la muntaya de MontjuÏc, que ja s'habia iniciat.
L'any 1920 aquesta regeneració encara estava massa enderrerida i,om va haver de ser instal·lada la Primera Fira Oficial de Mostres, va ser als terrens de l'exposició anterior, la de 1888, prollongats fins al Saló de Sant Joan.
Gràcies a la bona predisposició i als diners que va aportar el General Primo de Rivera per tirar endavant el projecte, Carles Buïgas i el seu equip van començar a treballar día i nit sense parar, modificant constanment els plànols cada dia una mica, a mesura que el realitzava.
El maig de 1929, en plena eufòria ciutadana, es va inaugurar l'Exposició Internacional de Barcelona i l'esclat de llum i aigua que havia dissenyat en Carles Buïgas. L'exposició havia estat el resultat del compromís entre els projectes sectorials realitzats pels arquitectes Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Enric Sagnier i l'enjardinament del recinte concebut com a parc urbá per Rubio i Tudurí i la supervisió de Forestier.
De la sorpresa es va passar a l'aplaudiment i a la lloança. Les més de 80 fonts i cascades que treien aigua de tots colors van convertir Barcelona en la ciutat dels somnis. El president de la Diputació Provincial de Barcelona, Exclm. Sr. marquès de Castell-Florite, en el discurs que va fer en l'acte d'entrega de les medalles de la Província l'abril de 1961 (Revista de Sant Jordi, número 43; juliol de 1961), entre altres conceptes, va dir el siguent: " Va ser una Exposició que a l'extranger va començar sent l'Exposició d'Industries Elèctriques i va acabar esdevenint l'Exposició de les Fonts de l'inginyer Buïgas... Aquestes fonts maravellosas i lluminoses de l'Enginyer Buïgas van causar ser la sensació al món i van contribuir a enaltir i valorar aquesta Exposició, en què Espanya había posat la seva esperança".
Si a l'Exposició de 1888 Barcelona es va descubrir a si mateixa en la de les Industries Elèctriques, els seus homes van descubrir Montjuic i en la de 1929 el món va descubrir Buïgas. Des d'aquell día, les fonts que porten la seva firma es van estrendre per tot el món. Però ell no va tornar a ser gaire feliç. Altres projectes tan grans com aquell no van rebre el suport de les autoritats, centrals o municipals: La Nau Lluminosa, una Exposició museu de Tots els Temps i el Teatre Integral, amb escenari d'aigua, llum i música. Els drets per fer l'obra la van adquirir el germans Ribas, però quant es va incendiar la Scala també va començar a morir el projecte per manca de diners. Va pasar els últims anys de la seva vida a Cerdanyola del Vallès, on va morir i està enterrat. A la làpida del nínxol en el qual reposa, va fer posar aquesta frase seva: "¡Oh Dios! Haz de mi vida una obra de arte como el equilibrio entre la justicia y la bondad. ¡Oh Dios! y también una existencia plena de creatividad". Carles Buïgas.
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
No hay comentarios:
Publicar un comentario