EDIFICIS AMB SENSUALITAT

El proppassat mes d’agost donàvem noticia de que l’edifici de l’hotel Porta Fira, dissenyat pel famós arquitecte japonès Toyo Hito i construït al cor de la plaça de Europa, havia estat designat com “el millor gratacel del mon”. La ressenya havia aparegut a “LA VANGUARDIA” del dia 27 de juliol d’aquest any. 

Diumenge últim, 11 de desembre del 2011, al numero 1.837 de la revista “EL PAÍS SEMANAL”, entre les pàgines 12 a 15, es publicaven fotos de Hèctor Guerra Hernández, guanyador del “Concurs Internacional Univers en Espanyol” organitzat per la publicació esmentada. Dins de la sèrie fotogràfica de l’autor premiat, titulada “Entre núvols”, apareixien dues instantànies de dos edificis de la plaça Europa, ambdues en blanc i negre: Una, titulada “Egg” (Ou) es un buit  per on es veu la torre quadrada de Toyo Hito a la Fira de l’Hospitalet; l’altre, batejada com “Lady in red” (Dona en vermell), es una perspectiva des d’avall de l’immoble on s’allotja l’aital hotel Porta Fira.

El reportatge periodístic que acompanya a l’article du per nom “Edificis plens de sensualitat” perquè una component del Jurat que va atorgar el premi al fotògraf opina que les fotos del guanyador “no resulten fredes, sinó sensuals. En totes s’insinuen formes masculines i femenines”.

Estem d’acord amb la definició: Durant els anys de la dècada dels 70 en que vaig estudiar Arquitectura Tècnica, vaig recollir i col·leccionar infinitat de fotografies d’edificis singulars d’arreu el mon i vaig acabar comprenent la bellesa d’aquestes construccions que serveixen, fonamentalment,  perquè els humans desenvolupem les nostres vides dintre d’elles, a recer de les inclemències meteorològiques. Si aquests edificis, a mes de servir de cau per a la raça humana, es converteixen en objectes encisadors, en obres d’art, compliran, a banda de les funcions purament pràctiques abans indicades amb un dels ideals de l’home sensitiu: viure envoltats de bellesa.   

Adornem els dos retrats de l’Hèctor Guerra amb dues instantànies sortides de la nostre càmera i preses la tarda del deu d’octubre d’enguany, aquestes, però, en color. No son obres d’art, però donen una visió mes realista de com son els edificis motiu d’aquesta entrada que, semblen ser, acabaran convertint-se en icones arquitectònics de la nostra Ciutat, de la plaça Europa i, per extensió de la nostra barriada de Santa Eulàlia.  

Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ Ħ

ELS DOCUMENTS DEL CEL'H (XI)

 

L’HOSPITALET O SANTS: BORDETA O SANTA EULÀLIA?

 

Previsor, com sempre, En Manuel Dominguez ens va enviar el passat 16 de novembre la entrega del Centre d’Estudis de l’Hospitalet corresponent al mes de desembre de 2011. En aquesta ocasió no cal, per part de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, posar cap ressenya d’indroducció al document, pux que el President del CEL’H explica, a l’inici del text, l’argument del mateix. Eus-lo aquí: 

El document d’aquest mes tracta d’un tema que ja hem abordat amb anterioritat: el naixement del barri com a conseqüència del creixement de Sants, en concret de la Bordeta, i els molts més estrets vincles amb aquesta població veïna que amb el nucli central del municipi al qual pertanyien, l’Hospitalet.

http://provenzana.blogspot.com/2011_10_01_archive.html

http://provenzana.blogspot.com/2011/04/en-aquesta-ocasio-reproduim-una-carta.html

Tanmateix, el seu interès justifica que tornem a parlar-ne. El document es troba a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, al Lligall 1185, i és l’inici d’un extens expedient que té l’explícit títol: “Segregación de parte del término municipal del Hospitalet y su agregación á Sans, reclamada por varios vecinos”. El document diu el següent:

“Escmo Sor. Los que suscriben, vecinos del pueblo de Hospitalet respetuosos a VE esponen: Que como la mayoría de vecinos tienen el honor de acudir á VE demandando sean segregados de dicho pueblo y agregados al de Sans.

Que son mayoría podrá VE convencerse si se digna cotejar el numero de vecinos que resultan de la adjunta lista con el de las firmas puestas al pié de la presente.

La segregación no perjudica en ningun concepto los intereses del municipio de Hospitalet (…). Por otra parte dentro del perímetro objeto de la segregación que luego se deslindará, no se sabe existan ninguna clase de bienes comunales, usos ni servidumbres públicas (…).

Desde luego llama la atención que las dos barriadas llamadas S. Eulalia y Coll-blanch al paso que distan muy pocos metros del caserío de Sans estan al contrario á la distancia de miles del de Hospitalet lo que da por resultado estar los vecinos de las espresadas barriadas siempre enterados de lo de Sans mientras ignoran lo de Hospitalet lo cual numerosas veces se ha traducido en haber vencido ó caducado los terminos para las reclamaciones, pagos de contribuciones y ejercicios de derechos á causa de la distancia sobradamente dificiles.

Ademas la deslindada demarcacion forma toda hoy dia parte de la parroquia de Sans asi que existiendo el registro eclesiástico en dicha parroquia, el civil les obliga á tener que pasar á Hospitalet. (…)

Hospitalet 4 de junio 1872”

Amb la petició hi havia una llista dels 108 veïns (caps de familia) dels dos barris i una altra llista de 85 d’aquests veïns que recolzaven la demanda (dels quals 46 no sabien escriure).

Fins l’abril del 1874 no es va produir cap reacció per part de les institucions superiors, i es posen en contacte amb l’Ajuntament hospitalenc per tal que els informi d’aquesta petició. Hem de recordar que no només han passat gairebé dos anys sinó que ha hagut un gran canvi polític: el 1872 hi havia un règim democràtic mentre que el 1874 governen els més conservadors, arran d’un cop militar. La resposta del consistori local, del maig del 1874, fou molt contrària a la segregació: en primer lloc, reconeixia que 85 famílies eren la majoria de les 134 que vivien en aquelles “barriadas”, tot i que de les 85 signatures algunes no corresponien a caps de família, per la qual cosa potser la petició no era legítima; afirmava que d’aquesta part del terme procedia un terç dels ingressos fiscals, especialment “por los establecimientos industriales que allí hay”; finalment afegia que seria molt dolorós desprende’s de “la ermita bizantina”.

Des de la Diputació de Barcelona es demanà un padró dels veïns de Collblanc i Santa Eulàlia a l’Ajuntament de l’Hospitalet l’agost del 1874, el gener del 1877 i el novembre del 1879. En cap cas la institució local va respondre a aquestes demandes, utilitzant la tàctica de fer l’orni. I va anar bé, perquè finalment la Comissió de Governació de la Diputació va tancar l’expedient argumentant que ni l’Ajuntament de l’Hospitalet enviava el que l’havien demant, ni els peticionaris havien reclamat.

Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

===============================================

ARXIU HISTÒRIC SANTA EULÀLIA PROVENÇANA

El document que ens ha lliurat el professor Domínguez aclareix un dels moments crucials de la història de Santa Eulàlia en el que respecte a la seva ubicació territorial administrativa: aquell en que es va decidir si el barri continuava sent de l’Hospitalet o passava a formar part de Sants.

Aquest tema, però, no es va desenvolupar tan sols en un únic episodi, sinó que durant molt de temps van anar succeínt-se diversos capítols on els sentiments dels habitants de la demarcació es materialitzaven en brots de protesta en els que es qüestionaven la seva pertinença municipal. Però aquestes reivindicacions no tenien sempre el mateix sentit, sinó que els veïns de la contrada expressaven en alguns moments el desig de ser de Sans i en altres de ser hospitalencs, sol·licitat en ocasions la segregació i en d’altres la re-anexio a l’Hospitalet.

Si haguessin prosperat les peticions dels partidaris de la segregació, haurien estat durant molt pocs temps ciutadans de la Bordeta de Sants, ja que dins del context d’unes fronteres municipals canviants en tot el Barcelonès haurien passant a ser barcelonins de ple dret a l’esdevenir, l’any 1897, la complerta anexió de Sants per part de Barcelona.

Des de l’Arxiu Provençana ens hem permés la llibertat de fer un resum de les informacions trobades al respecte per a fer mes fàcil als nostres lectors l’enteniment dels diferents moments històrics que van succeir al segle XIX de la en relació a aquest assumpte. Aquesta es la recenció:

“En algun moment de la dècada de 1830 (pot ser al 1838), Sants s'anexionà una llança del terme de l'Hospitalet, de la zona de la Bordeta, desplaçant la frontera vers el sud, situant-la a la Riera Blanca, on avui encara resta.

Efectivament, així va ser: Mitjans segle XIX el barri va perdre una part del seu territori (1). El límit anterior estava situat en la part oriental del terme, a la Riera Escuder i el que avui és el carrer de Parcerises (un dels límits de Can Batlló). Els límits van quedar configurats com en l'actualitat, és a dir, amb el límit a la Riera Blanca. La Riera Blanca delimitava el terme amb Sarrià i, més avall, amb Sants, fins a la carretera de la Bordeta. A partir d'aquí el terme es desplaçava una mica cap a llevant i seguia els curs d'un afluent de la Riera Blanca: l'anomenada Riera de la Carnisseria (que correspon a l'actual carrer de Parcerises) fins a trobar el llit de la riera mare, que continuava fent de termaner fins al mar. El 1848, essent batlle de l’Hospitalet En Josep Codina, els veïns de la part baixa de la Bordeta, agregats a Sants, varen sol•licitar tornar a ser  de l'Hospitalet per contribuir ací i ser d'aquesta parròquia (2).”

“Al 1874, Collblanc i Santa Eulàlia tenien 484 habitants, el 15% dels hospitalencs. Collblanc es trobava a 2.700 metres del nucli central del poble, pels camins de l'època, i Santa Eulàlia a 2.250 metres. Ambdós barris, però, estaven units a les cases i als carrers de Sants; eren, en realitat, una prolongació santsenca que havia traspassat la frontera administrativa, que no tenien res a veure amb aquell llunya poble.

Per aixó, no resulta gens d'estranya la petició, al març-abril de 1874, de la majoria (85 caps de família de Collblanc i Santa Eulàlia, 3/4 del total) dels veïns de la zona de segregar-se de l'Hospitalet i unir-se al proper poble de Sants, “por hallarse contiguas al mismo y muy distantes de la cabeza de su actual capitalidad”. Aquesta petició (3) estava sustentada per les dificultats administratives creades per la llunyania que els separava de l'Ajuntament i el mal estat dels camins, sent el de Sants a tan curta distancia. El resultat de la petició fou un llarg expedient, però l'intent no va reeixir: fou prematur. L'Ajuntament hospitalenc reconeixia que els segregacionistes eren majoria, però va bloquejar el procés perquè d'aquests barris procedia 1/3 de les recaptacions municipals (4).”

(1)  “Rutes urbanes. Com es fa una ciutat?”. Joan Casas. Pàg. 19.

(2) BIM. núm. 83-84. 3er. i 4art. trim. 1974.

(3) “Cuando Collblanc era un arrabal”. Inocencio Salmerón Vargas. I. “Progrés”. Núm. 56. març de 1988.

(4) “El inicio de la suburbialización de l'Hospitalet”. Manuel Domínguez. “Progrés”. núm. 82. Febrer 1992. Pàg. 5.

===============================================

VOLEN TANCAR LA TELEVISIÓ DE L’HOSPITALET

TVL’H: Qui perd els seus referents, acaba perdent la seva identitat

L’Ajuntament de L’Hospitalet ha decidit tancar la Televisió de L’Hospitalet. De res no ha servit el suport de més de 3000 persones i d’una setantena d’entitats, que des del primer dia han coincidit amb els treballadors en la necessitat de mantenir el mitjà, públic i de qualitat, que des de fa onze anys ha treballat al servei de la ciutat de L’Hospitalet.

Personalment podem dir que, des de dos entitats de la ciutat, hem tingut últimament molts contactes amb el treballadors i treballadores de la nostra televisió amb motiu de dues reivindicacions promogudes per elles i en ambdues ocasions els equips de tècnics que han cobert les informacions al respecte ho han fet amb professionalitat, seriositat i laboriositat, respectant en tot moment la independència informativa, la independencia democràtica i la imparcialitat més escrupolosa.    

Des de aquest bloc de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia ─la barriada on s’assenten els estudis on treballen─, i com a mostra de solidaritat amb els treballadors de “les nostres radio i televisió” adjuntem (amb unes petites correccions per a fer la informació mes planera als nostres possibles lectors) una article aparegut ahir a

Es diu:

AMB AIXÒ, SOM MENYS

Editorial

dimarts, 29 de novembre de 2011 09:59

El govern municipal, format per PSC i ICV-EUiA, va dictaminar ahir la defunció de dos mitjans de comunicació públics tant arrelats a la ciutat com la televisió i la ràdio. Aquesta decisió, segons les raons donades per l'alcaldessa, es pren per la seva inviabilitat i el seu excessiu cost. Es silencien, per tant, mitjans de comunicació que, durant la seva existència, han donat veu a les entitats de la ciutat, a la ciutadania i han divulgat activitats, mobilitzacions, accions, petites coses que passaven a la nostra ciutat i que ens permetien enfortir els lligams entre la ciutadania i la seva ciutat.

Tal com deia ahir el Col·legi de Periodistes, cada vegada que tanquem un mitjà de comunicació estem silenciant una part de la nostra societat. I això constitueix un atac a la qualitat democràtica i la cohesió social. Perquè els mitjans de comunicació són instruments de cohesió. I en el cas dels mitjans públics, a més, tenen una funció social de reflectir la pluralitat que a partir d'ara es farà més difícil a la ciutat.

No obstant, l'alcaldessa va fer ahir un exercici de demagògia difícilment superable justificant el tancament per poder seguir donant serveis de teleassistència a la gent gran. Evidentment, hi ha molts serveis que cal garantir i, en època de crisi, cal ser molt rigorosos en la despesa pública. Però hi havia alternatives per assegurar la viabilitat dels mitjans que el govern municipal s'ha negat a atendre. No fa tants anys, des del govern municipal es presumia de superàvits econòmics exercici rere exercici. O aquests superàvits eren ficticis, deguts a baixos índexs d'execució pressupostària, o la gestió des de llavors ha estat nefasta.

Enviem un missatge de solidaritat als treballadors que deixaran d'exercir la seva professió amb aquest tancament. Ells han fet possible que els mitjans de comunicació de l'Hospitalet hagin esdevingut un referent arreu per la seva bona tasca i la seva professionalitat. Com a bons professionals, estem segurs que tiraran endavant. Però la pèrdua per a la ciutat ja serà irreparable. Amb aquesta decisió, som menys. Som menys com a societat. Som menys com a democràcia. Som menys com a ciutat.

****************************************************

LA MARATÓ 2011 A SANTA EULÀLIA

UNA FESTA SOLIDÀRIA!

 “La Marató de TV3” és un projecte solidari impulsat per Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3  amb l'objectiu d’obtenir recursos econòmics per a la recerca i la investigació científica de diferents malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva.

“La Marató de TV3” estarà dedicada aquest any, en el seu 20è aniversari, a la regeneració i el trasplantament d'òrgans i teixits.

Per finançar la campanya de sensibilització i difusió de “La Marató de TV3”, la Fundació du a terme la captació de recursos econòmics mitjançant el patrocini d'empreses i entitats col·laboradores.

A l’àmbit de la nostre barriada es la “FUNDACIÓ SANTA EULÀLIA” l’entitat que realitza la organització de la Jornada de recolzament a “La Marató de TV3” celebrant actes els propers dies 16 i 17 (divendres i dissabte, respectivament) del mes de desembre de 2011.

Per a que esteu informats de les activitats que es durant a terme aquets dos dies, os adjuntem el programa elaborat per “LA FUNDACIÓ” a fi de despertar la solidaritat envers aquesta iniciativa entre el veïns del Districte.

Acudiu i col·laboreu!

1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1+1=Solidaritat!

LA CASA MES ANTIGA DE SANTA EULÀLIA?

Acostumem a fer, sovint i periòdicament, passejades fotogràfiques arreu de la nostra barriada de Provençana per a retratar els canvis subtils que, quasi imperceptiblement, es van produint dia a dia al nostre entorn i que fan evolucionar constantment el marc físic que serveix de teló de fons de l’escenari on es ha tocat desenvolupar les nostres vides.

Normalment, no ens adonem d’aquets canvis (a vegades minúsculs i inadvertibles), fins que mirem alguna instantània de temps enrere o algú ─o nosaltres mateixos─ fa esment d’un tema d’algun lloc que ens indueix a reflexionar sobre com era aquell indret concret a la Santa Eulàlia d’abans.  

A aquestes sortides específiques mencionades, sempre intentem captar, mitjançant l’ull de la nostra càmera, detalls particulars que normalment passen desapercebuts, dirigint la lent de la màquina a llocs insospitats, i actuant, no com quan caminem pels nostres carrers de forma ordinària a fer les nostres tasques quotidianes, sinó llambregant a llocs on no posem el nostre esguard habitualment.   

L’últim diumenge del setembre passat, aprofitant que era un festiu radiant i assolellat varen dedicar-nos a fotografiar el sector mes antic del carrer de la “Mitja Galta”, aquell tros del barri comprés entre la Riera Blanca y la Baixada del Metro. Aquest recorregut ho haurem fet centenars de vegades a les nostres vides, però sempre ens podem dur sorpreses com la que ens va deparar les variacions hagudes a l’hora de fer la comparació entre fotografies de la casa que exposem a aquesta entrada del bloc, presses a dues dates diferents amb una diferencia entre elles de encara no tres anys.

Hem buscat al nostre arxiu fotos de aquest tram del carrer de Santa Eulàlia i, de moment (mai plou quan un vol), nomes hem trobat aquestes dues instantànies de la mateixa casa presses el dia 4 de gener del 2009 i la diferencia existent al mateix edifici entre les dues dates es substancial.

La nova fisonomia es deurà, sens dubte, a una recent rehabilitació efectuada a l’habitatge amb sentint històric, a la qual s’han respectat els trets fonamentals de l’estatge, ennoblint ─si es pot aplicar aquest objectiu a un immoble tan humil─ el seu aspecte (llàstima dels llampants anuncis de la botigueta de fruites i verdures de la dreta) i adornant-lo amb les dues plaques que indiquen el numeral del carrer (44) i una data (1835) que suposem serà la de bastiment de l’obra.   

De ser certa aquesta dada de 1835 (conjecturem que els restauradors s’han recolzat en documents fidedignes) es podria dir ─amb prevencions─ que es tracta, potser, de la casa veïnal mes antiga de Santa Eulàlia. No assegurem res, però ens agradaria rebre aportacions sobre aquesta possibilitat. Mentre tant, seria bonic poder parlar de la caseta motiu d’aquesta entrada com l’avia de “la corrua d'edificacions” que es van bastir a aquella contrada, deixant de banda a l’ermita (a l’extrem oposat del carrer) i a la masia de Can Bitllera (La casa Escorsa), una vegada desapareguda “La bordeta d’en Vidal” (“L’hostal de la Bordeta” o “Cal Ramonet”), ambdues properes a la petita protagonista d’aquesta crònica.  

L'UNIVERS TRINXET

A començaments del proppassat mes de setembre, el Museu de L’Hospitalet va fer arribar puntualment a les meves mans l’exemplar del Programa d’activitats corresponent a l’últim trimestre (setembre-desembre) de l’any 2011.

A una pàgina de l’esmentat programa s’anunciava la celebració d’un cicle de conferències  a desenvolupar durant aquest mes de novembre mitjançant les quals es donaria difusió als treballs que havien guanyat a l’edició de l’any 2010 de les beques L’Hospitalet convocades pel Museu i l’Arxiu de L’Hospitalet. Les Beques estan destinades a la recerca científica en l’àmbit del patrimoni històric.

Són dues beques dotades amb 6.000 euros cadascuna, dirigides a joves llicenciats universitaris, que tenen com a objectiu potenciar l’ investigació científica als diversos àmbits vinculats al patrimoni històric de la nostra ciutat.

L’any passat, l’Ajuntament va convocar les Beques L’Hospitalet 2010 de recerca en l’àmbit de Patrimoni Cultural, sota la direcció del Museu d’Història i l’Arxiu Municipal de L’Hospitalet, i amb la col•laboració del Centre d’Estudis de L’Hospitalet. La convocatòria de les Beques L’Hospitalet va rebre set candidatures sobre les quals va tenir que decidir el jurat de selecció.

El jurat de selecció de les Beques L’Hospitalet 2010 va resoldre, un cop analitzades les set candidatures presentades, i d’acord amb els mèrits i criteris establerts a les bases, concedir una de  les beques/premis al treball de recerca “Can Trinxet: Producció i treball en un fàbrica tèxtil hospitalenca a partir de les fonts documentals” presentat per Judith Barnés Martín, llicenciada en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra.

La justificació de la concessió del premi deia que “Coincidint amb la posada en marxa en el 2011 del projecte de l’escola de Música-Centro de les Arts a Can Trinxet, es pretén aprofundir sobre el mon de la producció i del treball en aquesta fàbrica emblemàtica de Santa Eulàlia a partir del fons documental de Can Trinxet que conserva l’Arxiu (a partir dels anys 40), i que ja hi es   en fase de tractament. L’objectiu es explotar científicament un fons propi de l’Arxiu, prèviament tractat. La beca ha d’incloure un estudio global previ, no un estudio arquitectònic, sinó "humà", des de la creació de la fàbrica (Unión Industrial Algodonera) en 1905, passant per l’etapa daurada (en que Can Trinxet arribà a tenir 1.200 treballadors als anys 20-30), i passat per la seva crisi i tancament, ja abans de la Guerra civil. Però el gruix de l’estudi, a partir de les fonts documentals i testimonis orals disponibles a l’ Arxiu, es centrarà a l’etapa del franquisme.” 

 

La setmana passada, el senyor Luis V. Bagán Nebot, va presentar a Facebook una tarja dissenyada per ell mateix amb la qual recordava la celebració, el dia 17/11/2011 de la primera de les dues conferències donades per les guanyadores de les esmentades beques, la referida al treball sobre la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, ubicada a la barriada de Santa Eulàlia.

També el Centre d'Estudis de l'Hospitalet es feia ressò a la xarxa social de la convocatòria de l’acta, adjuntant la famosa foto aèria de les naus de la fabrica i el següent text:    

“El proper dijous, a l'edifici l'Harmonia (Pl. Josep Bordonau), a les 19:00, es farà la conferència "Can Trinxet: producció i treball en una fàbrica tèxtil hospitalenca a partir de les fonts documentals". La farà Judith Barnés Martín, que va guanyar una de les beques del museu de l'any passat. Val a dir, que aquesta empresa fou un dels gegants cotoners de Catalunya i la fàbrica més gran de l'Hospitalet entre les dècades de 1910 i 1950.”

El dia de ahir, 17/11/2011 es va dur a terme a les instal·lacions de L’Harmonia – Espai d’art la conferència “CAN TRINXET: PRODUCCIÓ I TREBALL EN UNA FÀBRICA HOSPITALENCA A PARTIR DE LES FONTS DOCUMENTALS” exposada per la guanyadora d’un del premis Na Judith Barnés Martín.

La srta. Judith Barnés, domiciliada a Barcelona, es llicenciada en Humanitats per la UPF, i va obtenir el Premi Extraordinari de Fi d’Estudis de la UPF en el 2008 i el Tercer Premi Nacional Fi de Carrera d’Educació Universitària en Humanitats del Ministeri d’Educació 2008.

L’acte, que va començar puntualment, va ser presentat pel senyor En Josep Maria Solies que va explicar el sentit de les beques L’Hospitalet, introduint a continuació a la conferenciant, que va passar a desenvolupar, durant una hora, davant del públic assistent el resultat de la seva recerca.



Acompanyant-se d’un equip de projecció, la dissertadora va començar dient que el seu estudi s’endinsava en el mon de la producció i del treball de la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, ubicada a Santa Eulàlia, a partir dels fons documental que conserva l’Arxiu de la ciutat de la esmentada industria, centrant-se bàsicament el treball en l’època del període franquista.

Relatà la metodologia emprada a l’hora de estructurar la seva recerca, dedicant la primera part de la seva xerrada a descriure la història de la empresa Trinxet durant les seves diferents etapes i presentant als assistents al personatge cabdal de la companyia, l’Avel.li  Trinxet, parlant sobre la seva vida, la seva casa i la seva fàbrica. Respecte a aquesta última va narrar com es va anar construint el complex fabril, com es va realitzar la annexió de Can Gras i quins varen ser els arquitectes que construïren les naus de la factoria.

La part mes ample de la seva exposició va ser la relacionada amb la gestió dels recursos humans i la relació entre els obrers i la direcció durant el període de la dictadura franquista. A més de la documentació estudiada ─molts dels “papers” pertanyents a aquest fon els varen poder veure a la pantalla─, Judith Barnés ha utilitzat el contacte directe amb persones que havien treballat a la fàbrica i que li han revelat les seves vivències.

Moltes anècdotes humanes de les vides dels obrers de Trinxet (les dones eren l’element laboral mes nombrós, malgrat que a llocs de treball poc qualificats) van anar desgranant-se durant la exposició, no només dintre de l’horari laboral, sinó fora d’ell, en les relacions entre els propis treballadors, les seves famílies i les seves imbricacions en la vida col·lectiva del barri.

Acabada la dissertació, es va obrir un torn de paraula on varis dels assistents van fer algunes preguntes i algunes aportacions sobre aspectes concrets del treball.

Qui això escriu li va demanar a la autora de l’estudi i al senyor Solies si podria ser factible repetir la conferència als locals del Centre Cultural Santa Eulàlia, doncs seria interessant exposar al mateix barri la historia d’una empresa que va ser, en alguns moments de la seva existència el principal foc generador de llocs de treball de la barriada de Provençana.

Copies de l’Estudi es troben dipositats al Museu i a l’Arxiu de la Ciutat, en disposició de ser consultades pels ciutadans interessats en el tema.

PER UNA SANITAT PÚBLICA...,

NO ALS RETALLS!

MANIFESTACIÓ CONVOCADA PER LA

“AGRUPACIÓ VEÏNAL CINC CARRERS DE SANTA EULÀLIA”

EN OPOSICIÓ A LA SUPRESSIÓ DELS METGES ESPECIALISTES

ALS CAP’S DEL BARRI.

(10/11/2011)