FONERIA ESCORSA (II)

 

 

El passat 31 de març d’enguany vàrem obrir una entrada on iniciaven un recull històric-divulgatiu de la FONERIA ESCORÇA. Motius d’ordre tècnic van impedir penjar la segona part d’aquesta recensió, que posen avui al vostre abast després d’haver superat els entrebancs operatius esmentats.

A l’iniciar la segona part de la descripció historiada d’aquesta empresa, recordarem que l’home que la va fundar va ser En Dionís Escorsa i Cruells (Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 1840-Barcelona, 1900), el qual, l’any 1876 establí -al barri de Sant Antoni de Barcelona-, juntament amb Josep Plana i Anguera i Sebastià Agustí i Vilardebò, una foneria de ferro que esdevingué la segona foneria d'acer mòlt de l'Estat espanyol i que el 1920 es transformà en les importants «Foneries Escorsa, SA», amb fàbrica a la barriada de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. L'empresa, que ocupà fins 200 obrers, fallí i tancà el 1966.

En morir Dionís Escorsa i Cruells, se’n vàrem fer càrrec de l’empresa, amb el nou nom de «Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita»,  els seus dos fills Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880–1946) Escorsa i Soria. El tercer dels seus fills, l’Alexandre Escorsa i Sòria (1878-1947), es va separar de la societat i fundà, amb Leonard Leprevost, l'HAMSA i altres empreses.

La societat comanditaria es una societat de tipus personalista que es caracteritza per la coexistència de socis col·lectius, que responen il·limitadament dels deures social i participen a la gestió de la societat, i socis comanditaris que no participen a la gestió i la responsabilitat dels quals es limita al capital aportat o compromès amb la comandita.

Anunci del taller de foneria «Hijos de Dionisio Escorsa, S. en C.»  (1903)

 

 

La primera referencia que hem trobat de l’empresa després de la desaparició del patriarca es del 30 de desembre del 1902, i ja comença a denominar-se la companyia com a «Hijos de Dionisio Escorsa» que acudeix a inicis de l’any 1903 davant l’Ajuntament per a sol·licitar permís per a  instal·lar dos electro-motors als baixos de la casa núm. 16 de la Carretera de la Creu Coberta.

 

L’octubre de 1904 es va celebrar la Exposició de Mineria i Treballs Hidràulics en les sales del palau de l’Industria, convenientment guarnides per a la solemnitat, que va ser inaugurada oficialment pel ministre de Agricultura senyor Allendesalazar. Els diaris citaren especialment les notables instal•lacions de «Hijos de Dionisio Escorsa» que van presentar un variat assortiment de peces d’acer modelades.

Quan al gener de 1911, la «Agrupación de industrias Siderúrgicas y Metalúrgicas del Fomento del Trabajo Nacional» va celebrar eleccions, a la directiva de l’entitat va ocupar un lloc com a Vocal en Joan Escorsa i Sòria, càrrec al qual va romandre després de les eleccions de l’any 1912.

A inicis segle XX, Sant Antoni s'havia configurat com un barri de classe mitjana, alhora menestral i obrera, amb fàbriques noves i importants , com ara la Hispano Suïssa, la foneria Dionís Escorsa, la fàbrica de filats Societat Pérez, etc.... 

Al 1913, una comissió de veïns del passeig de la Creu Coberta, davant la Casa Escarza (Escorsa, suposem), van anar a veure al batlle barceloní per a queixar-se de l’abandonament en que es tenia a l’esmentat vial, que feia que els dies de pluja fos un lloc intransitable. No eren prou aquests problemes que, a sobre, varen ser traslladats al passeig els Encants que, fins aleshores, havien estat ubicats al carrer Sepulveda. Una comissió de propietaris (entre els quals figurava «Hijos de Dionisio Escorsa») i veïns del passeig de la Creu Coberta entenien que era de justícia el sanejament de l’esmentat carrer de Sepulveda, però no entenien el perquè aquest prejudicis havien de traslladar-se al Passeig, tant digne d’atenció com aquell “perjudicando así la salud del vecindario de dicho paseo y los intereses de los propietarios, que han de ver desalojados los pisos de sus casas por los inquilinos que no han de soportar tan molesto y perjudicial vecino. La misma justicia que impuso la desaparición de los Encantes de la calle de Sepúlveda, impone su desaparición del paseo de la Cruz Cubierta, en beneficio de la salud pública y de los intereses particulares, amenazados por modo extraordinario”.

Hi havia una altra Comissió, la que es titulava de “Vecinos de la Cruz Cubierta”, que desitjava que el Encants continuessin en aquell vial, però per als anteriors, aquesta nova comissió “no ostenta más representación que la de los vendedores de dichos puestos y la de dos ó tres industriales que, para lucro da sus intereses, les importa un comino la salud del vecindario y la urbanización de dicha vía, por lo cual, los abajo firmados llevan tantos sacrificios hechos moral y materialmente”.

Deien que la comissió invitaria oportunament á les autoritats locals, premsa i al poble de Barcelona, a una visita corporativa per a que “se hagan cargo de la justicia de sus peticiones y al propio tiempo mostrarles que esta desgraciada barriada, no teniendo bastante con las plagas del Depósito de Letrinas, Patio del Alcalde, del carbonero, del andaluz, «dels gitanos», «plassa deis Mistos», Asilo Rocafort, solares llenos de inmundicias, nos han colgado el «regalo» de los Encantes, convirtiendo á tan importante vía en un constante foco de infección y un verdadero peligro para la salud del vecindario”.

Tots aquests problemes es produïen deguts a l’inexorable creixement de la zona urbana de Barcelona, on també començaven a folgar les industries, que a l’intentar créixer, no ho podien fer en un entorn cada vegada mes dedicat a l’habitatge residencial. Això va obligar als Escorsa a plantejar-se la possibilitat de traslladar la fàbrica als afores de la ciutat.

La companyia estava estenent els seus contractes per tota Espanya -sabem, per exemple, que l’any 1915 proveïa d’acer a la «Compañía Madrileña de Urbanización» que estava construint "La Ciudad Lineal" de la capital-, el que va fer imprescindible, per atendre totes les comandes, la immediata construcció d’unes noves instal·lacions per a la foneria i els directius es van posar a la feina.

Mentrestant la vida industrial de l’empresa seguia desenvolupant-se a la vella foneria de l’eixample de Sant Antoni i d’aquella època hem trobat als diaris petites ressenyes sobre l’industria motiu del nostre interès, veient per exemple, que a l’octubre de 1913, era presentat davant d’un Tribunal Industrial un avantjudici per accident de treball de l’obrer Miguel Carrasco en contra del patró Dionisi Escorsa, suposem que com a representat de la companyia, i que mitjans novembre del mateix any es celebrava un judici davant d’altre Tribunal Industrial per reclamació de salaris de l’obrer Federico Subirachs contra «Hijos de Dionisio Escorsa», sent Jurats per part dels patrons els senyors Pallejá, Cali i Gimbernat i pels obrers, els senyors Martí, Llóreos y Matamala.                                     

En novembre de 1913, la junta local de Reformes Socials (*), en sessió presidida per en José Nolla Badía, va prendre els acords -a mes del d’aprovar i remetre al Institut de Reformes Socials els interrogatoris diligenciats de les vagues d’obrers de diverses fàbriques catalanes (entre les quals es trobava la eulalienca “de hilados torcidos de cáñamo y yute de los señores Caralt y compañía”)- que s’arxivessin als efectes de llei els reglaments particulars de treball de mes de quaranta foneries de ferro, comptant-se entre d’elles la dels senyors fill de Dionís Escorsa.

El juliol de l’any 1914 a les Juntes Generals de les cinc agrupacions de Foment del Treball Nacional, del qual era ja vicepresident En Joan Escorsa i Soria, aquest va ser anomenat president de l’Agrupació primera, la de les industries siderúrgiques. 

El 28 de juliol de 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, una contesa bèl·lica que va involucrar a totes les grans potencies del mon, que es van alinear en dos bàndols enfrontats: per un costat, els anomenats «aliats» de la Triple Entesa: França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia de la Triple Entesa, i, per l’altre, les «Potències Centrals» de la Triple Aliança: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària.

Preocupats els industrials catalans per l’estancament dels negocis internacionals i l’augment dels preus de les matèries primeres a causa de l’anomenada Gran Guerra, el 21 de setembre del 1914, una comissió de la Junta Directiva de la Societat de Industrials Mecànics i Metal·laris visità al governador civil per a entregar a l’aital autoritat un escrit, signat per Joan Escorsa, com a vicepresident de la Societat,  que deia el següent:

«Excelentísimo señor: Desde que se inició en el pasado mes de agosto la profunda anormalidad creada por el conflicto europeo, los industriales metalúrgicos españoles han venido sosteniendo el propósito unánime de mantener abiertos sus talleres y de seguir ocupando en ellos á sus operarios, tan numerosos en esta especialidad industrial, que sólo en la provincia de Barcelona exceden de doce mil.

No es jactancia afirmar que la realización de este propósito supone por parte de los industriales metalúrgicos verdaderos y cuantiosos sacrificios, pues la paralización de las transacciones que habrían de dar salida á sus productos ha llegado á ser poco menos que absoluta como consecuencia del desconcierto y de la confusión en que han caído las operaciones de crédito, cuya normalidad es indispensable para, la buena marcha de la producción industrial.

Pero esta causa de perturbación., de la cual al fin y al cabo son victimas en estos momentos todas las industrias españolas, no impediría por sí sola que algunas de las industrias metalúrgicas continuasen trabajando en medio de la presente crisis económica, ya que nó para vender inmediatamente sus productos, por lo menos para almacenarlos  «ni espera de mejores días, si no hubiese venido á agravar la actual situación una circunstancia que de un modo directo afecta á la producción de maquinaria nacional y á casi todas las demás ramas delicadas á la transformación de los metales.

Nos referimos al aumento de los precios de algunas primeras materias. Entre ellas, especialmente, los hierros comerciales que produce la siderurgia nacional y que son materia prima indispensable para los talleres de construcción de maquinaria y de metalurgia en general, han aumentado como mínimum en treinta pesetas por tonelada desde principios del pasado agosto, sin croe nada Justifique tal aumento, pues ni se ha encarecido la mano de obra, ni ha aumentado el precio de los carbones ni del mineral que utilizan, las fábricas siderúrgicas.

Por esto pueden fácilmente los poderes públicos normalizar los precios de los hierros que produce la siderurgia nacional, bien rebajando y aún suprimiendo los, derechos arancelarios que gravan a los procedentes del extranjero, bien gravando con derechos arancelarios y aún prohibiendo temporalmente en absoluto la exportación de estos productos siderúrgicos que necesita como primera materia la metalúrgica nacional.

Lo mismo  ocurre con los otros metales, y hasta con las maderas que emplean los talleres de construcción de maquinaria.

Estos aumentos de precios, que en estos momentos han contribuido ya como causa principal á reducir el trabajo en gran número de talleres, motivarían en fecha muy próxima una paralización poco menos que absoluta de las industrias metalúrgicas nacionales y un cierre general de sus talleres. Por este motivó es de urgente necesidad que los poderes públicos intervengan en la cuestión, á fin de procurar la inmediata normalización de los precios de las primeras materias indicadas.

Y la Sociedad de Industriales Mecánicos y Metalarios acude á V. E. en suplica de que se sirva elevar al gobierno que tan dignamente representa, la petición contenida en el presente escrito.

Dios guarde á V. E. muchos años.

Barcelona 21 de septiembre de 1914.

El vicepresidente: Juan Escorsa.»

 Ja s’ha dit uns paràgrafs enrere que la foneria dels Escorsa cercava un nou emplaçament per a edificar la seva futura factoria, on poguessin ampliar les seves estructures i fabricar mes quantitat de producte i amb mes qualitat a un preu idoni, cosa que no podrien fer, si restaven constrenyis a les velles instal·lacions de Sant Antoni.

Un fragment del mapa “L’Hospitalet Deltaic” (1927), on hem ressenyat en vermell l’espai ocupat per l’empresa.

Cercaven un indret idoni, i el lloc escollit va ser, finalment, al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet, al nº 2 del carrer de Santa Eulàlia, cantonada amb la Riera Blanca, on hi van trobar una localització excel•lent. A prop del Port de Barcelona –infraestructura  bàsica per el transport del metall- i al costat de la gran urbs, l’Hospitalet a mes oferia quantitat de mà d’obra.

L’any 1916 van fer la compra de l’antiga masia vuitcentista de can Bitllera i les terres de l’entorn, per a construir-hi la nova foneria que, en els anys vint, es va convertir en un conjunt industrial de gran centralitat. La casa fou ocupada per les oficines, la sala d’actes i la biblioteca i, en dos annexos, s’hi van ubicar el laboratori –on abans hi havia la capella- i la casa dels masovers. Les naus de foneria i les dependències de serveis les vigilaven els porters.

La masia Escorsa, Can Bitllera, es troba a la carretera de Santa Eulàlia cantonada amb riera Blanca. Es tracta d’una característica casa senyorívola d'estructura neoclàssica possiblement dels volts de 1840, historicista, amb cos central d’acroteri esglaonada sobre cornisa decorada amb dentell, cossos flanquejats i a mb un rellotge de sol a la façana. La torratxa sembla de volts del 1860. Entre els eulaliencs rep, el nom de “Masia Escorsa” perquè va ser un dels edificis de la Foneria Escorsa. Restaurada, amb les parets de color ocre fosc, va servir ­als anys vuitanta­ de seu de ASPANISSES (Associació de Pares de Nens amb Minusvàlues) i , avui dia, serveix de centre social de la Casa Galega Font Trobada.

L’antiga masia vuitcentista de can Bitllera i les terres de l’entorn es van convertir, en les anys vint, en un conjunt industrial de gran centralitat. La casa fou ocupada per les oficines, la sala d’actes i la biblioteca i, en dos annexos, s’hi van ubicar el laboratori –on abans hi havia la capella- i la casa dels masovers. Les naus de foneria i les dependències de serveis les vigilaven els porters.



   

Secció de Santa Eulàlia d’un mapa de 1929

 



A la fotografia apareix Josefina Valimaña i Tudó (filla dels porters) al costat de la font de ferro colat que hi havia a dins de les Foneries Escorsa. Josefina es va criar a la fàbrica i d’adulta va treballar a les oficines des de l’acabament de la Guerra Civil fins que l’empresa tancà les seves portes, el 1966.



Aquestes fotos (al igual que moltes dades de text) han estat agafades del llibre de Na Mireia Mascarell i Llosa titil·lat “L’abans. L’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1890-1965.” El Papiol: Efadós, 2003. S’aprecien alguns dels edificis principal del conjunt industrial. Fotografia presa a la segona meitat de la dècada dels anys deu. 

 







   

Primer dinar de germanor dels treballadors de l’Escorsa, el 18 de juliol de 1939. Es veuen, entre d’altres a Pere Màrtir Escorsa i el seu fill Dionís.



 A la pàgina 4 de “La Vanguardia” del dimecres 16 de gener del 1916 es diu que la casa «Hijos de Dionisio Escorsa», que des de l’any 1914 venia augmentant periòdicament el salari del seus obrers, havia notificat als mateixos que malgrat l’augment verificat a finals del passat desembre, establia transitòria y momentàniament el de dos reals diaris per a tots els seus operaris, sense que, pel redactat de la noticia puguem esbrinar si la mida presa suposava un augment de sou o una minvant-se del mateix.

Anunci de l'empresa «Fundición de Hierro y Aceros Moldeados de Fundiciones Escorsa S.A.»  Tallers de construcció cerrajería artística i d’obres. Fàbriques en Barcelona i Hospitalet. Telèfon 516-H (de l’Hospitalet). Oficines en el carrer Santa Eulàlia, 2 de l’Hospitalet de Llobregat des de l’1 de juliol de 1922.

Segons diu la Gran Enciclopèdia Catalana, l’any 1920, la casa «Hijos de Dionisio Escorsa» es transformà en les «Foneries Escorsa S. A.», amb seu a l’Hospitalet de Llobregat. Per altra banda, el mateix any el tercer germà Escorsa, Alexandre, demanava permís a l’Ajuntament de Barcelona per a instal.ar un ascensor accionat per un electromotor, a un edifici del carrer Rosselló 210, el que indica que la seva activitat industrial era aliena a la dels seus germans.

Alexandre Escorsa i Soria

Per contra, el 24 de maig del 1922 trobem a Joan Escorsa com a president de la rebatejada empresa.

 

Com veiem per l’anunci aparegut a “La Varguardia” el diumenge, 2 de juliol de 1922, les «Foneries Escorsa S.A.», que aleshores tenien el domicili social al nº 13 del Passeig de la Creu Coberta, anunciava que des de començaments de mes havia instal·lat la Direcció Tècnica i l’Oficina Administrativa  a la “grandiosa fábrica de Hospitalet de Llobregat” del carrer Santa Eulàlia nº 2, explicant que la factoria estava al final de la línia del tramvia nº 52 (Rambles-Arenes-Bordeta).

«Foneries Escorsa, S.A.», disposava de tres forns elèctrics i tallers de foneria i construcció, on podien treballar anualment unes 3.000 tones de metall fos, i donava treball a uns 217 treballadors, sent la seva especialitat les foneries grises, nodular i perlítica.

Però també a les noves instal·lacions es produïen accidents de treball com veien al judici celebrat l’onze de juliol del 1922 al qual l’obrer Tomàs Andres es querellava  contra el patró de  «Foneries Escorsa, S. A.» i la  Mutua de Metalaris.

Al diari “ABC” de Madrid del 14 de Febrer de 1924, en un article sobre la construcció del Palau Reial de Pedralbes incloïa la següent informació: 

“La Sociedad Anónima Fundiciones Escorsa, dedicada desde hace muchos años a la fundición de hierro y aceros moldeados, ha ejecutado en el Palacio Real de Barcelona las tres rejas de las puertas de entrada, trabajo de cerrajería artística que llama la atención de cuantos lo admiran.

Reproducimos una de dichas cancelas, por cuyo grabado puede apreciarse el mérito artístico de esta labor, que coloca en muy elevado lugar los talleres Escorsa, pues siendo su trabajo especial la fundición de hierro y aceros en moldes, se ha salido de sus cotidianas tareas y a construido tres verjas que son admirables.

Nosotros, para dar impresiones de estos talleres, visitamos la fábrica de Hospitalet de Llobregat, donde presenciamos cuantas operaciones realizan para la fundición, contando con espaciosas naves, material moderno, centrales de electricidad y cerca de ¿1.000? obreros. Las Fundiciones Escorsa honran a la industria española”.  (Exageraven una mica)

El dissabte 24 de maig de 1924, apareixia a la pàgina 3 un anunci de FUNDICIÓN ESCORSA S. A. mitjançant el qual:

De acuerdo con los estatutos se convoca a junta general ordinaria de señores accionistas que tendrá lugar en el domicilio social el día 10 de junio próximo, a las cinco de la tarde. El depósito de acciones podrá efectuarse hasta el día 5 de junio en las oficinas de la Sociedad.

No sabem el perquè de la qüestió,  però hem observat que des de aquests anys, la porta de la fàbrica Escorsa a Santa Eulàlia de Provençana de l’Hospitalet va ser el lloc escollit per a les sortides i arribades de carreres ciclistes, molt en voga aquells anys. Es cert que prop del lloc existien dues entitats ciclistes amb molts aficionats a l’esport de la bicicleta i que la factoria es trobava tot just a la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet, motius que podrien coadjuvar a que el lloc esdevingués idoni per a la celebració de les esmentades curses.

A la pàgina 15 de l’ABC de Madrid del dia 10 de març del 1926 apareixia un Decret del Ministeri d’Hisenda qualificant les accions de la “Sociedad de Trabajo Fundiciones Escorsa” als efectes de l’impost d’utilitats 

En la pàgina 15 de l’ABC de Madrid del dia 10 de març del 1926 apareixia un Decret del Ministeri d’Hisenda qualificant les accions de la “Sociedad de Trabajo Fundiciones Escorsa” als efectes de l’impost d’utilitats. 

El dimarts 17 de maig del 1927 el Consell d’Administració de  «Fundiciones Escorsa Sociedad Anónima», presidit per En Joan Escorsa convocava als seus accionistes a una Junta General Ordinària per a sotmetre a deliberació els comptes i el balanç de l’any 1926

El 9 de març de 1928 llegim la noticia de que continuaven els preparatius per a la celebració del Congrés de la Foneria, certamen de caràcter internacional, que havia d’inaugurar-se el dia 11 de abril. La presidència del Consell de ministres va publicar una reial ordre autoritzant als centres i tallers de l’Estat per poder participar al Congrés i a l’Exposició, reconeixent el beneficio que havia de reportar a un sector tan important de la industria nacional. Moltes fàbriques estrangeres i nacionals relacionades amb el sector preparaven les seves participacions amb instal·lacions a les que ensenyarien els seus productes, entre les quals es podia trobar a les Foneries Escorsa.

 

L’Escorsa també va participar a l’Exposició Internacional de l’any 1929 i, ambdues –l’empresa i l’Exposició- van col•laborar, sense cap mena de dubte, al benestar i prosperitat de la població de tot aquell entorn, que a partir dels anys vint i trenta presentà un aspecte de gran vitalisme industrial. La foneria va arribar a concentrar fins a dos-cents treballadors, la majoria dels quals eren veïns dels barris de Santa Eulàlia i de la Torrassa.

L’inici dels anys trenta sembla que van ser un bon període pel negoci del Escorsa, presidit pel germà gran, En Joan Escorsa i Soria, que va morir l’any 1944 amb 71 anys i sense fills.

Trobem dos anuncis a “La Vanguardia” (13 de maig de 1930 i 26 d’abril de 1932) en que el Consell d’Administració de «Fundiciones Escorsa Sociedad Anónima», en compliment del preceptuat als Estatuts, convoca als accionistes a Junta General ordinària a celebrar en el domicilio social i un ‘altre al mateix diari per a celebrar Junta General Extraordinària a la qual es pren l’acord d’augmentar el Capital Social. A tots ells, apareix Joan Escorsa com a President del Consell d’Administració.

Tallers de Santa Eulalia de les cotxeres del Ferrocarril Metropolità de Barcelona (Transversal) al 1933. La fàbrica que apareix a l’esquerra son les instal•lacions de «Foneries Escorsa», que arribà a ser la segona empresa metal•lúrgica, en importància, a l’estat espanyol. Veiem un rètol que diu “aceros electricos moldeados” i un’altre, mes petit, amb “Fundiciones Escorsa, S.A. Pi Margall, 2”. Amb l’arribada de la República, la carretera de Santa Eulàlia va canviar el seu nom per el de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901) que fou el segon president de la Primera República Espanyola l'any 1873. El seu mandat va durar només trenta-vuit dies.

Però el canvi de règim polític després de les eleccions del 14 d’abril del 1931 va afectar a l’estructura industrial catalana i es va produir una crisi a la metal·lúrgica. Veiem com relatava “La Vanguardia” del dimecres 1 de febrer de 1933 la reclamació de una comissió d’obrers metal·lúrgics (entre els que es trobaven representants de «Foneries Escorsa») davant l’Alcalde de Barcelona:

La comisión de obreros metalúrgicos integrada por representantes de La Maquinista Terrestre y Marítima, Hijo de Miguel Mateu, Material para Ferrocarriles y Construcciones, S. A., Fundición Escorsa, Industrias Mecánicas y otros, que desde tiempo, vienen solicitando de las autoridades locales y de Madrid que resuelvan la intensísima, crisis y difícil situación que vienen sosteniendo los obreros de esta industria por no trabajar la semana entera, y por el constante peligro de verse despedidos por falta de trabajo, visitaron ayer, acompañados del diputado señor Riera y Puntí, al alcalde, doctor Aguadé, para entregarle un resumen de trabajos que están pendientes de adjudicación de los concursos celebrados en el año 1929 y en los que las casas allí representadas presentaron las ofertas más ventajosas. Además rogaron al doctor Aguadé qué interese del ministro que todos los trabajos se verifiquen previo concurso y no por adjudicación directa.

Los obreros de la «Material» le pidieron que aprovechando su anunciado viaje a Madrid se interesase cerca del ministro de obras públicas para que sea cursado en firme el pedido de 70 vagones para la Compañía del Ferrocarril del Oeste, al objeto de poder empezar a trabajar. Habiéndole indicado dicha comisión al doctor Aguadé que hoy se reunía el Consejo de la Compañía del Oeste, ha telefoneado seguidamente a Madrid, interesándose para que se curse rápidamente a «Material» la carta encargando la construcción de los 70 vagones.

 

No hem trobat informació de quina va ser la trajectòria de la companyia durant la resta de l’etapa republicana, ni com va sobreviure al terrible període de la guerra civil (però si sabem que la foneria fabricada per la Casa Escorsa durant els anys de l’aïllament d’Espanya reemplaçà en usos variats l’acer que no es tenia), essent la primera ressenya que descobrim a la fase de la dictadura es al diari “La Vanguardia”, ja “Española” del dimecres 28 de juny de 1939, segons la qual la “Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil número 2” indica, entre d’altres, a “Fundiciones Escorsa, S. A., de Barcelona, que pueden pasar a recoger por estas oficinas, de cinco a seis de la tarde, la autorización de créditos desbloqueados”.

Al març del 43, la Junta Provincial de Preus comunicava que, en virtut de l’expedient incoat per “Fundiciones Escorsa, S. A”,  la Secretaria General Técnica del Ministeri d’Industria i Comerç, havia fixat els preus aprovats, per a la foneria perlítica, obtinguda en forn elèctric bàsic.

El mes d’abril de 1945, es convocava als accionistes de la Societat per a una junta general ordinari a fi de tractar els assumptes al que es referia l’article 18 dels Estatuts Socials. La importància per a nosaltres d’aquesta convocatòria es que es feia ja des de l’Hospitalet de Llobregat i que l’adreça del local social ja era la del carrer Santa Eulàlia nº 2, i que, a mes la Junta celebrada el 13 d’abril va estar presidida per Pedro Mártir Escorsa, doncs En Joan Escorsa i Soria va morir, com havien dit línies enrere, l’any 1944.

Pedro Mártir Escorsa Soria va traspassar el 3 setembre de 1946, a l’edat de 66 anys i a Junta d’accionistes del 5 de maig de 1949 (a la qual es va tractar sobre l’aprovació dels Balanços de 1947 i 1948 i la Distribució de Resultats) el convocant va ser Dionisio Escorsa (intendent Mercàntil), fill de Pedro Mártir, que signava com a president del Consell d’Administració.

També tenim noticia d’altre Junta General Ordinària de socis celebrada a l’Hospitalet (Carrer Santa Eulàlia, 2), presidida per Dionisio Escorsa el 27 d’abril del 1951 per aprovar el balanç de 1950 i la distribució de resultats.

Hi ha referencies de que Dionisio Escorsa Civis va participar amb la seva ploma en llibres i comunicacions tècniques referides a la foneria, ja que el trobem con autor d’escrits com “Influencia de las mazarotas en el costo del metal de una pieza moldeada”, Autor: Dionisio Escorsa Civis, Instituto del Hierro y del Acero (Madrid). Publicat: 1959. Núm. de pàgines: 7 pàgines, o “Cálculo de costas en fundición”, Autor: Dionisio Escorsa Civis, Gremio de Fundidores de Hierro Seminarios Técnico-Económicos. Publicat: 1960, Núm. de pàgines: 46 pàgines.

 

Com veiem a aquest retall de “L.V”, dimarts, 14 junyo 1960, En Dioniso Escorsa era, aleshores, el president del Gremi de Fonedors. Recollim, integres, a continuació dues noticies en les que es fa palès els importants càrrecs que va ocupar durant els primers anys de la dècada del seixanta:

“L.V” jueves, 20 octubre 1960, página 21

Nuevo presidente del Comité Europeo de Asociaciones de Fundición En la sede social del Gremio de Fundidores de Barcelona se ha celebrado una rueda de prensa para informar sobre los más interesantes detalles relacionados con la reunión del Comité Europeo de Asociaciones de Fundición, celebrada en Viena últimamente. En ella se acordó conceder la presidencia del expresado Comité Europeo al presidente del Gremio de Fundidores de nuestra ciudad, don Dionisio Escorsa Civis, quien ostentó la presidencia de la delegación española.

Entre otros asuntos de interés, fueron expuestos a los informadores interesantes problemas que afectan a la expresada industria, tanto de hierro como de metales no férricos, con el fin de equilibrar las condiciones de producción y venta entre los diversos países de Europa, en especial entre los del Mercado Común y los de la Zona de Libre Cambio. El señor Escorsa Civis manifestó que uno de los proyectos que están en estudio es el de organizar dos reuniones europeas, que se celebrarán la primera el mes de abril y la segunda en otoño de 1961, en nuestra ciudad.

“L.V” sábado, 22 abril 1961, página 21

EL COMITÉ EUROPEO DE ASOCIACIONES DE LA FUNDICION

El pleno del Comité Europeo de Asociaciones de Fundición, del que es presidente el del Gremio de Fundidores dé Hierro dé Barcelona, don Dionisio Escorsa Civis, iniciará sus tareas en el salón de actos de la Cámara Oficial de Comercio y Navegación el próximo martes.

Concurrirán a esta importante asamblea, además de los titulares de las diversas delegaciones, en número superior de cincuenta, el presidente del Comité Internacional de Asociaciones Técnicas de Fundición y subdirector del. Instituto del Hierro y del Acero, señor Sans Darnís; el secretario general, doctor Muller, y los señores Vuilleumier y Andrés Jiménez, en representación todos ellos del indicado organismo técnico. También es esperada la participación de un representante de la Asociación Portuguesa de Fundidores, destacado especialmente por está para asistir en calidad de observador a la referida reunión plenaria.

Serán estudiados cuantos problemas afectan a la industria de la fundición en el plano europeo, con vistas a lograr una estrecha colaboración y cooperación supranacional ante las perspectivas que ofrece la integración económica, las cuestiones arancelarias, internacionalización de marcas de. calidad, formación de mano de obra especializada, productividad, condiciones generales de venta, concurrencia con otras industrias y demás cuestiones que afectan de un modo vital a los intereses comunes de la industria básica de fundición.

Incloem cinc anuncis de les «Foneries Escorsa» de sol·licituds de nou personal durant l’any 1963 i començaments del 1964 per a treballar a la planta de Santa Eulàlia, 2, a les quals l’empresa no només demanava treballadors de taller sinó també administratius. Potser, es va tractar del darrer “cant del cigne” de la companyia (“amb el diari del dilluns tothom encerta els resultats del diumenge"), ja que la factoria tancaria les seves portes l’any 1966, sense que hagin pogut aconseguir dades per a saber els motius de la desaparició de la fàbrica.

L’any 53, al projectar-se un nou Pla Comarcal els terrenys ocupats per «Foneries Escorsa» van qualificar-se (contemplant la realitat de l’existència de la fàbrica) com a zona industrial. Mes tard, en el 1966, es varen canviar la qualificació dels terrenys i passaren de zona industrial a eixample intensiu. Aquest disseny era semblant, amb certes petites diferencies, al de l’eixample barcelonès.

L’última referència datada que fa esment sobre l’existència com a tal empresa de la companyia que hem intentat “historià-biografiar” es la noticia apareguda al diari “ABC” de Madrid el 10 de maig del 1966 a la que explicava que el 22 d’abril d’aquell any, entre les empreses amb convenis col•lectius “con acuerdo” pendents de resolució remesos a la Delegació Provincial de Treball pel Departament de Convenis de l’Organització Sindical de Barcelona es trobava «Fundiciones Escorsa, S.A.», el Conveni de la qual afectava exactament a 155 treballadors.

No em pogut conèixer les causes de l’enfonsament de la companyia, però sabem que l’empresa va tancar les seves portes en l’any 1966, en un moment de davallada general de l’industria metal•lúrgica.

Als seus terrenys es va aixecar el complex urbanístic “Santa Eulàlia-2” que va ser començat a ser venut l’any 1974, les vicissituds del qual ja em explicat en altra entrada. L’únic testimoni que resta d’allò que va ser una de les mes importants industries de la barriada de Santa Eulàlia de Provençana es la masia Escorsa, que preserva i senyala amb el seu emplaçament el records de tota una època.

 

En record de tots aquells treballadors que van laborar a les diferents èpoques de les «FONERIES ESCORSA» deixem al final d’aquesta entrada, com a testimoni per a tots ells, la següent fotografia a la que apareixen dos fonedors treballant al seu ofici.

              ***************  LA COMISSIÓ DE REFORMES SOCIALS  *************** 



Inauguració a Cadis el 29 de novembre de 1909 del monument a Segismundo Moret y Prendergast (Cadis, 1838-Madrid, 1913) Economista, jurista i polític espanyol. 

(*) La Comissió de Reformes Socials va ser un òrgan governamental del segle XIX a Espanya, que va servir per a la proposició de lleis i d’altres dictàmens de caràcter legislatiu en defensa de la classe treballadora.

El darrer terç del segle XIX permet constatar l'aparició d'una legislació protectora de la classe treballadora, conseqüència de la nova intervenció de l'Estat en l'anomenada "qüestió social". Factor desencadenant de la "humanitària" solució arbitrada pels poders públics és el llastimós estat i condició a què havia arribat la classe treballadora com a resultat de la institucional explotació que el maquinisme i els postulats del liberalisme doctrinari permetien al capitalista.

Igual que un altre tipus de corrents, fora ideològica, política o religiosa, a Espanya aquestes lleis “protectores” de la classe treballadora arribaven amb "retard". Així quan ja en altres països s'havien establerts comissions o grups des dels governs per a satisfer demandes creixents de la insatisfeta classe treballadora, a Espanya es venien a formar aquest tipus d'òrgans.

L'Estat decideix intervenir per mitjà de lleis tutelars dels treballadors a fi d'esmenar la superioritat patronal en l'establiment i regulació de les condicions de treball. Es tractarà, inicialment, d'un conjunt heterogeni i inconnex de disposicions que tenen per objecte la regulació d'aspectes parcials de la prestació del treball per subjectes especialment mancats de protecció (nens, dones, invàlids del treball, immigrants...).

Al desembre de 1883 va néixer doncs, de la mà i l’impuls de Segismundo Moret, quan va ser Ministre de la Governació, la Comissió de Reformes Socials.

Encara que la Comissió treballava des de la seva creació com un cercador i impulsor de les necessitats de la classe obrera o treballadora, creant dictàmens del que havia de reformar-se, no va ser fins al segle XX, quan alguns d’aquells varen prendre cos. Entre ells, cal esmentar el dictamen a favor del descans dominical i per tant la llei del descans dominical.

Malgrat l'existència d'una normativa anterior (les lleis de 1873 i de 1878), la promulgació el 1900 de dos importants manifestacions legislatives com van ser la llei d'accidents de treball de 30 de gener de 1900  i la llei reguladora del treball de dones i nens de 13 de març del mateix any -les dues lleis més rellevants promulgades a Espanya en l’àmbit del dret laboral-, foren els precedents immediats per la consolidació històrica del dret obrer.

L’activitat de la Comissió de Reformes Socials va finalitzar l’any 1919, quan es va reconvertir, amb més competències, en Institut de Reformes Socials, germen del futur Ministeri de Treball d'Espanya.

Es van crear i organitzar les Juntes Locals y Provincials de Reformes Socials, les quals persistiren al convertir-se la Comissió en el Institut de Reformes Socials (I.R.S.). Aquelles col•laboraren amb el I.R.S. als seus respectius àmbits territorials, fonamentalment en l’estudi dels problemes concernents al treball i la seva relació amb el capital, organització de la inspecció laboral (el cos d’inspectors de treball no fou creat fins l’any 1906), elaboració d’estadístiques i assessorament a la Administració en matèria legislativa. Com a la resta d’Espanya, la presencia obrera en aquestes entitats fou  preponderantment socialista.

Les Juntes locals i provincials de Reformes Socials, a las que la llei de 1900 atribuïa funcions de vigilància en el compliment de la mateixa, no sortiren en moltes vegades de la provisionalitat, el marasme i els interessos creats, regides por la connivència entre patrons i autoritats locals. Durant anys, les memòries de la Inspecció de Treball es lamentaren repetidament del "lamentable abandó" de les seves funciones, por part de las Juntes.
 

La Junta local de Barcelona fou una de las mes problemàtiques, arribant l’Institut de Reformes Socials a proposar  la seva dissolució al desembre de 1911. En el medi obrer el rebuig de la Junta era quelcom generalitzat, como es va posar de manifest amb ocasió de la vaga del tèxtil, en 1913.