Fidel com sempre amb els
seus compromisos, el Sr. President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet ens
envia la seva entrega mensual amb històries relacionades amb Santa Eulàlia. Com
ell diu, a rel de la publicació al Facebook de la fotografia de Pérez de Rozas,
es va obrir un interesant debat ─encapçalat per l’amic Luis V. Bagan─ per tal
de descobrir l’emplaçament real de la caseta del Burot (Fielato) situada a la
intersecció entre el barri i Barcelona. Però deixem que sigui el professor
Manuel Domínguez qui ens expliqui tot el relacionat amb el tema que ens
proposa.
El document d’aquest mes és una fotografia. Una fotografia que era coneguda, que ja havíem utilitzat en les nostres publicacions, però que no havíem localitzat amb exactitud. Fa uns dies la vam penjar en la nostra pàgina de facebook, tot demanant ajuda, i de seguida la fantàstica col·laboració dels amics del Celh va permetre situar-la en la cruïlla de la carretera de Santa Eulàlia amb la Riera Blanca, sobretot comparant-la amb una altra de posterior. Veiem les dues fotos antigues, de 1933 i de 1962:
La imatge que
volem comentar, la primera, mostra les restes d’una barricada d’una revolta de
caire anarquista que es va produir el desembre de 1933 i que va tenir el focus
principal a la nostra ciutat. En concret, com veurem, va començar a Santa
Eulàlia, que també va ser un dels principals escenaris dels fets. Sempre s’ha
identificat l’anarquisme més aviat amb la Torrassa, però Santa Eulàlia va tenir
la mateixa relació amb aquesta ideologia revolucionària que la barriada veïna.
Començarem
reproduint un fragment del llibre de Joan Camós L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, editat l’any
1986, de les pàgines 76 a 78 :
Però el que caracteritza aquest any fou
l'acció directa desencadenada contra els patrons i els representants del poder;
en general, es tractava de petards, anomenats "bombes", pots de
metralla o botelles inflamables. Les forces d'ordre localitzaren més de
tres-centes "bombes" o petards. De fet, es feien esclatar a les
portes dels propietaris o a les finestres de les fàbriques; en cap cas no
provocaren víctimes mortals; sí, però, alguns ferits i desperfectes a les
parets i maquinaria. Una relació de les "bombes" que esclataren ens
pot donar idea d'aquesta conflictivitat:
23 d'abril, a la bòbila de Bertran i Artal
6 de maig, a casa de Joan Coca, secretari
de l'Ajuntament
19 de maig, a la fàbrica de serrar marbre
de Farnzi i Cia.
22 de juny, a casa de F. Llopart, cap del
P. Republicà Radical.
23 de juny, a la fabrica Caralt i Pérez
6 de juliol, a la claveguera del carrer
Pujos
23 de juliol, a la indústria ceràmica de
Fco. Goyta
4 d'agost, a la
indústria ceràmica de Cosme Toda
11 de setembre, a la fàbrica Caralt i
Pérez.
(Font: comunicats de la Guàrdia Urbana, arxivats
al M.H.M.)
El dissabte dia 9, la gent es refugia als camps, i la ciutat al llarg del dia estigué en calma. Aquell dia hi hagué 17 detencions, i al vespre el moviment revolucionari s'anà concentrant a Collblanc-la Torrassa. Aquesta situació revolucionària durà fins al dia 12; encara el dilluns 11, en algunes empreses com Caralt i Pérez, els treballadors es declararen en vaga revolucionaria i continuaren els enfrontaments als burots de la carretera de Collblanc.
Finalment, la nit del dimarts 12, els focus
de Montjuïc i del Tibidabo foren utilitzats per les forces d'ordre per il·luminar
la ciutat -especialment la Torrassa- i evitar que la insurrecció pogués
continuar. El dia 14 s'ocupa militarment la ciutat i s'escorcollaren tots els sospitosos,
cases, camps i clavegueres buscant armes, bombes i explosius. Hi intervingueren
100 guàrdies civils de cavalleria, 50 d'infanteria, 200 guàrdies d'assalt, 50 guàrdies
de seguretat a cavall, 110 agents del cos de vigilants, 70 alumnes, 3 matrones
i un nombre indeterminat de cotxes. A la batuda del dia 14, la policia detingué
cinc persones al barri del Centre. A Santa Eulalia, nou, i sis a Collblanc-la Torrassa
("Las Noticias", 14 de
desembre de 1933). Calculem que les detencions practicades a l'Hospitalet
durant aquests dies sobrepassaren el centenar.
Les conseqüències d'aquests fets de
desembre de 1933 foren immediates: les eleccions municipals, que havien de
celebrar-se el 17 de desembre de 1933, foren ajornades fins al 14 de gener de
1934. El 7 de febrer de 1934 es creava la Delegació d'Ordre Públic de
l'Hospitalet. El local del Sindicat Únic, c. Baró de Malda, 11 (aleshores F.
Macià), fou clausurat per ordre governativa durant 26 mesos. L'escola Ferrer i
Guardia, al mateix edifici del Sindicat Únic, i dirigida primer per Joan Roigé
i aleshores per J. Xena, fou clausurada fins al 28 d'agost de 1934.”
Al relat de Joan
Camós, afegirem algunes dades. Per començar, recordarem que el dia 8 de
desembre, portaven 20 dies de vaga els transports públics, i que dos dies abans
de l’esclat revolucionari, el Governador Civil havia ordenat el tancament dels
locals de la CNT. A l’Hospitalet es van tancar només dos locals (un de sindical,
la seu central al carrer Francesc Macià, que com hem vist més tard serà
clausurat per una llarga temporada, i un ateneu, al carrer Progrés; La
Vanguardia, 7 de desembre) perquè la resta ja havien estat tancats pels
mateixos cenetistes, en previsió de la repressió que els cauria amb tota seguretat.
La versió de La
Vanguardia del 10 de desembre és força interessant i molt relacionada amb la
imatge que hem publicat a l’inici (un advertiment previ, el carrer Pi i Margall
és l’actual carrer Santa Eulàlia):
“Los primeros chispazos
de la intentona anarcosindicalista se iniciaron en Hospitalet a las doce y
media de la noche, por un disparo de arma de fuego que puso en alarma a los
serenos nocturnos, los cuales comenzaron a tocar los pitos, haciendo que la
guardia civil se movilizara. Al peco rato comenzó un nutrido tiroteo que partía
de unos grupos apostados en la plaza de la República y en las calles del
Centro, Iglesia y rambla de Justo Oliveras, intensificándose la lucha entre los
revoltosos y la fuerza pública, y no terminando hasta muy avanzadas horas de la
mañana.
Entre tanto fueron solicitados refuerzos a Barcelona, sí bien los
guardias que mandaron hubieron de quedar en la barriada de Santa Eulalia, donde
los revoltosos habían hecho estallar una bomba en la fábrica de cáñamo de los
señores Caralt y Pérez, de la calle de la Aprestadora Española; otra en un
transformador eléctrico de la calle de Pi y Margall, en la fábrica de los
señores Trinxet y Gras, y otra en un depósito de gasolina instalado frente al
bar Ramonet de la misma calle, esquina a la Riera Blanca, amén de los intentos
de incendio de los establecimientos Bar Carbó y Bar Tófol de dicha calle de Pi
y Margall, en donde gracias a la copiosa lluvia que caía en aquellos momentos,
no llegó a prender fuego, si bien se quemaron el toldo y parte de las puertas
del primer establecimiento, y las puertas del segundo. También fueron quemadas
16 barracas del mercado provisional que existe en dicha barriada.
El grupo de revoltosos, que se componía de más de
trescientos, en su mayoría jóvenes de quince a dieciocho años y algunas
mujeres, fue engrosando debido a que obligaron a seguirles a todos los
concurrentes de los bares que hallaron abiertos y a los pasajeros de un autobús
de la Compañía Oliveras, que por ser día festivo prestaba servicio extraordinario,
así como también a los pasajeros de algunos taxis, obligándoles a prestar ayuda
en los trabajos de levantar una barricada frente a la Riera Blanca.
También ese grupo se apoderó de la tenencia de alcaldía del distrito
tercero, en donde desarmaron al guardia urbano Antonio Calvet Bas que se
hallaba de guardia y al alguacil, Pedro Coronelías Inglés, y tras hacerse
dueños del local izaron la bandera rojo-negra en el balcón del edificio, a los
gritos de ¡Viva la F. A. I.! y ¡Viva el comunismo libertario!. (…)
En Santa Eulalia, además de haber desarmado al guardia urbano antes
citado y al alguacil, fueron a casa de otro guardia que vive en dicha barriada,
le hicieron levantar de la cama y después de apoderarse de su pistola le
hicieron seguir, junto con su hijo, muchacho de catorce años, para engrosar el
grupo y obligarles a arrancar adoquines para la barricada. Hay que lamentar la
muerte del jefe de recaudadores de consumos del fielato de la Bordeta, (…)”
El dia 12, referint-se als esdeveniments del diumenge 10, s’afirma a La Vanguardia:
Esperem que aquests textos
hagin servit per contextualitzar la imatge amb la que començàvem, i que tothom
hagi pogut fer-se una idea dels fets que van envoltar la barricada, les restes
de la qual van atreure l’atenció d’un fotògraf tan important com Carles Pérez
de Rozas.
.jpg)
.jpg)
Els “fielato” -“Burot” a Catalunya (dit així, segurament,
per una deformació del francès "Bureau" que significa agencia, oficina
o despatx)- era el nom popular que rebien les casetes de cobrament dels arbitris
i taxes municipals sobre el tràfic de mercaderies -fonamentalment queviures- entre
ajuntaments. S’instal•laven a tots el vials d’entrada de les principals ciutats
i, sovint, consistien en un local petit i poc agradable o tenien l'aspecte
d'unes simples taquilles o cabines, habitualment de fusta. Encara que el seu nom
oficial era el de “estació sanitària” -perquè a banda de la seva funció recaptatòria
servien per a exercir un cert control sanitari sobre els aliments que entraven
a les ciutats-, se’ls anomenava amb el terme “fielats” com a una derivació procedent
del fidel o balança que s’utilitzava per al pesatge. La feina de controlador corria a càrrec
d’un funcionari municipal. La importància dels burots per a les arques
municipals era molt important, ja que, ens alguns casos podien suposar fins el
70% del pressupost de les ciutats.
Històricament i des de l’edat
mitjana, aquests controls es remunten als antics drets de portes de l'època de
les muralles que tenien que pagar els transeünts per entrar a la ciutat pels
portals. Aquest sistema de recaptació d'impostos, que avui pot semblar anacrònic,
era exercit per uns funcionaris anomenats “panots” que controlaven que ningú
entrés aliments a la ciutat sense pagar taxes.
Les casetes dels burots eren parada
obligada dels qui portaven queviures, als quals, prèvia comprovació de les articles
que duien, se’ls hi cobrava un cànon municipal. La majoria de la gent complia
normalment amb el pagament d’aquest requisit tributari, no saben si pels
mitjans coercitius de l’autoritat o per bona fe i honradesa, però hi havia
persones que intentaven fer cas omís d’aquesta obligació i, amb sistemes i
amagatalls inversemblants, encobrien part dels gèneres que duien per a no pagar
gabella.
La feina dels panots, al haver de fer obrir cistells i
senalles per a vigilar que ningú no passes res d’amagatotis, no era molt agraïda
i rebia poques simpaties. Però sobretot, els seu treball es feia violent i creava
situacions compromeses quan havien d’escorcollar a les dones pera que no portessin
provisions amagades entre les seves robes. Per això, l’Ajuntament de Barcelona va
contractar a Madrona, una veïna del carrer d'Allada, va ser la primera “panota”.
Passa per ser també la primera funcionària municipal i, després d'ella, les “panotes”
van passar a ser “madrones”.
Al desembre de l’any 1962 -quan ja es veia que aquesta
manera de recaptar gravàmens era l’exponent d’un sistema tributari obsolet-, una
vegada va ser aprovada la llei de reforma de les hisendes locals, fou suprimida
la llei que obligava a aquest impost i les casetes de burots van anar
desapareixent paulatinament, unes enderrocades per qüestions urbanístiques, i
d’altres per la inexorable acció del pas del temps.
A la barriada de Santa Eulàlia de l’Hospitalet, hi havia
dues casetes de burots, totes dues a la Riera Blanca, una de la que ja es parla
a l’escrit del Centre d’Estudis i la altre, a la intersecció de la Riera amb el
carrer de Corts, tot just al costat de la caserna de Lepant.
Al bloc “BARCELOFÍLIA”, a l’entrada del dia 19 de febrer
de 2011, sota la fotografia de 1956 de l’Arxiu
Municipal de Sants-Montjuïc expliquen que al carrer Constitució, tocant a Riera
Blanca, just al límit municipal entre Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat,
hi havia una d'aquestes populars oficines municipals situada als baixos d'una
casa de començaments del segle XIX. Un cartell de considerables dimensions,
pintat sobre la mitgera de l'edifici, advertia amb una fletxa de la presència
del “fielato”. Diuen que a la Riera Blanca la continuïtat de les trames urbanes
de les dues ciutats facilitava el trànsit de mercaderies que sovint es
realitzava de finestra a finestra, d'un cantó a l'altre del carrer per tal
d'escapolir-se del burot.
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario