¡Benvinguda!
Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.
Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!
Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!
viernes, 26 de diciembre de 2014
viernes, 12 de diciembre de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH. DESEMBRE 2014
El document de desembre
de 2014 és un fragment d’El Llibre Blanc
de l’Ensenyament a l’’Hospitalet que va escriure en Jaume Botey i que fou
editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet l’any 1984.
Jaume Botey, un
dels fundadors del Centre d’Estudis i membre de la junta directiva actual,
havia estat regidor d’Ensenyament en el primer ajuntament democràtic, entre els
anys 1979 i 1983. Procedia del moviment veïnal de Can Serra i era professor en
l’Institut Torras i Bàges quan fou inclòs en la llista electoral del PSUC.
El Llibre Blanc… era un exemple d’això que ara
anomenaríem “transparència”. Un informe on es detallava quina era la situació
escolar de la ciutat, amb els detalls de les aules, alumnat, inversions, dades
de fracàs escolar, etc.
Les pàgines que
reproduïm són les referents a les escoles d’EGB de Santa Eulàlia que també
acollien l’anomenada Preescolar. EGB, pels més joves, volia dir Ensenyament
General Bàsic, i es feia entre els 6 i els 14. L’etapa Preescolar anava dels 4
als 6 anys Aleshores l’EGB era l’únic ensenyament obligatori, i, per tant, el
que l’Estat havia de garantir. Tanmateix, s’intentava que l’oferta de
Preescolar també satisfés la demanda existent.
Ras i curt; la
situació que es va trobar l’Ajuntament de 1979 era força deficitària, i la seva
millora un dels seus objectius principals.
Com veureu,
també hi ha dades demogràfiques molt interessants del barri, com ara una
pirámide d’edats que reflecteix l’episodi immigratori recent. Com sempre,
esperem que sigui del vostre interés.
lunes, 24 de noviembre de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH. NOVEMBRE 2014
El document de noviembre és, com el del mes passat, referent al moviment obrer. Es tracta d’unes memòries que ens ha cedit al Centre d’Estudis la Sra. Marisol Marín, en les que descriu les mobilitzacions obreres en l’empresa INDO entre 1969 i 1972. El primer que caldria aclarir és que INDO era més aviat un grup d’empreses, com les que apareixen al text, MAGSA, SACO o una que portava el nom del grup, INDO.
A la documentació, esmenta un primer
intent, fracassat, de mobilització en octubre de 1969. Les accions que van
reeixir van començar en 1971, i que van fer vers 1976 i 1977 d’INDO un referent
en la lluita obrera, especialmente en relació a la igualació entre homes i
dones. La major part de la mà d’obra del grup era femenina, i la consigna “a
igual feina, igual salari” va arrelar amb força en la majoria de dones i alguns
homes de l’empresa. Malauradament, d’altres homes es situaven en els costats
del passadís que hi havia a l’interior de la fàbrica i insultaven i intimidaven
a les seves companyes que lluitaven com obreres i com dones.
En concret, el text que reproduïm és
la descripció de la primera assemblea que incia el llarg cicle de lluita que
culminà amb les sentències de 1977, en les que es confirmava la igualtat entre
els gèneres i d’altres conquestes socials. L’espurna que provocà la
convocatòria de l’assemblea és la dimissió dels representants dels/les
treballadors/es de MAGSA, els anomenats aleshores enllaços sindicals. L’any
1971 es van produir eleccions sindicals i sembla que el procès electoral en
aquesta empresa va ser problemàtic. El fet important és que la reacció
d’alguns/es treballadors/es és la convocatòria d’una assemblea per escollir
unes comissions de representants amb uns mandats, i amb la voluntat de continuar
organitzats/des de forma assambleària.
El text és el següent:
“20-9-71 Asamblea en el comedor para tratar de problemas
que afectan a los trabajadores. Se reúnen como unos 200, la mayoría de MAGSA,
algunos de SACO y una minoría de INDO. MAGSA ante las elecciones se negó a
participar y habiendo dimitido los que tenían que continuar, había el problema
de quienes serían los que representarían a MAGSA, y como se pondrían en
contacto con la empresa para dialogar de los problemas existentes. Se acordó que
las cosas se decidieran en asamblea y que allí mismo se nombrara una comisión
que representaría a MAGSA ante la empresa. En el transcurso de la asamblea se
concretaron los siguientes puntos:
1º Aumento de 500 pts. Igual para todos
2º Jornada laboral de 44 horas sin recuperar
3º Abolir los grupos 4º y 5º estableciendo como mínimo el 6
4º A igualdad de grupo y trabajo, igualdad de salario para
hombres y mujeres
5º Revisión del sistema de primas
6º Toamr contacto, por parte de la gente de SACO allí existente,
con los jurados y enlaces que les representen para que hagan suyas también
estas peticiones, e invitarlos a la asamblea del miércoles, para que estén
presentes y expongan su parecer.
La asamblea a pesar de la mucha gente se desarrolla con plena
normalidad, pidiendo la palabra y esperando turno para hablar; solo un pequeño
incidente entre dos personas que se discutieron por problemas personales, y que
la misma gente rechazó. Salieron tres personas para pedir permiso a la empresa
para la próxima asamblea, así como seis para confessionar la carta. Al terminar
se dejan las sillas donde estaban y se ordena el comedor”
Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
lunes, 3 de noviembre de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH. OCTUBRE 2014
El document d’aquest mes és una carta del Governador de la província a l’alcalde de l’Hospitalet que es conserva a l’Arxiu de l’Hospitalet, a la caixa “Correspondència 1854”
El text, és el següent:
"A la
mayor urgencia se servirá V. informarme acerca de la conducta y antecedentes de
Baudilio Poch vecino de ese pueblo y habitante en la calle de Santa Eulalia,
contra quien se sigue causa por la Comisión Militar de esta plaza, como otro de
los promovedores del desorden ocurrido en las fábricas España Industrial y de
los señores Guell, Ramis y Compañía.
5 de abril de
1854.”
Com es pot veure, es tracta d’una
demanda d’informació d’un veí de Santa Eulàlia, detingut i al que se li està
aplicant la jurisdicció militar. L’acusació és promoure el “desordre”
esdevingut en dues fabriques de Sants, les conegudes com el “Vapor Vell”
(Güell, Ramis i Cia, actualment la biblioteca del barri) i el “Vapor Nou” (La
España Industrial, actualment un parc).
"VAPOR VELL" (GÜELL, RAMIS I CIA)
"VAPOR NOU" (LA ESPAÑA INDUSTRIAL)
Aquest desordre va ser en realitat una
vaga, que es va estendre a finals de març des d’aquestes dues fabriques a totes
les del sector tèxtil de gairebé tota Catalunya. Autors com Balcells la
qualifiquen de la primera vaga general del ram
Vegeu també la tesi de Joan
Fuster
http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/7474/tjfI.pdf.pdf;jsessionid=6EE26A99C0E3C3E442D0E925AEEB0EDF.tdx2?sequence=1 (pàgines 392- 398)
En resum, Boi Poch, habitant del
carrer Santa Eulàlia, fou detingut per promure una vaga obrera a Sants.
Recordem que aleshores Santa Eulàlia era un carrer de Sants que havia travessat
la frontera amb l’Hospitalet. Els obrers demanaven un increment del sou (o una
reducció del tamany de les peces de tela que havien d’entregar), en un context
de pujada dels preus, a més de mostrar-se contraris a la introducció d’unes
noves màquines, les “selfactines” (derivades de l’anglès self-acting), que com el seu nom indica ja s’ho feien elles soles i
necessitaven menys mà d’obra, fent pujar l’atur.
També generava molt malestar la
repressió de les primeres associacions obreres i la substitució dels
treballadors associats per d’altres que no ho eren. Precisament, la primera
vaga obrera de Santa Eulàlia i l’Hospitalet, l’octubre de 1953 fou per aquests
motius. Fou el fet que vam tractar en el primer Documents del Celh
Avui hem conegut el nom d’un
il·lustre avantpassat del barri, gràcies al qual, i a molts d’altres, avui
gaudim d’un cert nivel de benestar. Sabrem conservar-ho?
Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
martes, 28 de octubre de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH. SETEMBRE 2014
El document de setembre de 2014 és dels primers anys del segle passat, de 1903. Una breu noticia publicada a la premsa, que més aviat es tracta d’un article d’opinió.
La notícia es trova a la página 2 de La Vanguardia del 10 de juliol de 1903
i, com totes les edicions d’aquest diari, la podem consultar en línia:
Hem de recordar dues coses:
- L’any 1897 Barcelona s’havia
annexionat alguns dels municipis que la envoltaven, entre els que hi eren Sants
i Les Corts. L’any 1903 s’estava gestionant l’annexió d’Horta, que es faria
efectiva l’any següent. Sarrià es va mantener independent fins l’any 1921. Per
cert, l’any anterior a l’annexió de Sarrià, l’Hospitalet també va patir
l’expansionisme barceloní, i va perdre les 900 ha de la Marina que tocaven al
mar.
- Per entrar productes en un municipi
s’havien de pagar un impostos, els anomenat “consums”, que es feien efectius en
unes garites situades en les vies d’accès, anomenades “burots”. Com us podeu
imaginar, tothom s’empescava les mil i una per no pagar-los, i fer una mena de
contraban, el que a l’article anomena “matute”.
Doncs bé, a l’article hi ha un parell
de fets que ens criden l’atenció.
L’annexió de Sants per part de
Barcelona, ha generat un gran creixement en el barri conegut com “mitja Galta”,
que és Santa Eulàlia. Les raons d’aquesta onada constructiva s’ha de cercar,
segons l’articulista a les facilitats que ofereix l’indret per al “matute”.
Tanta gent es dedicava a això?
La segona qüestió és la proposta que
fa el periodista: posar la nova frontera entre Barcelona i l’Hospitalet des de
Can Rigalt i baixant pel Torrent Gornal, és a dir, una ampliació de les
annexions que s’estaven fent en aquells moments. El centralisme barceloní només
tenia una manera de solucionar els seus problemes.
El document diu:
“La agregación á esta ciudad del término municipal
de Horta y de la barriada de Vallcarca, que según dijimos contribuirá a obviar
los obstáculos que impedían terminar algunas de las secciones del Acueducto
Alto de Moncada situadas en aquél y para cuya construcción habíase de recabar
la autorización del ministro de Obras públicas, desde el punto de vista fiscal,
que es uno de los que se invocaron en el expediente al efecto instruido, nada
resuelve.
Antes por el contrario, si en la actualidad se hace
difícil la vigilancia de la línea para impedir el matute, cuando la agregación
de San Juan de Horta y Vallcarca sea un hecho, lo será más todavía, debido á la
situación topográfica de Sarriá, parte de cuyo término municipal invade los de San
Gervasio y Las Corts.
Sin prejuzgar las razones que los vecinos de Sarriá
tienen para oponerse á que dicha población sea agregada á Barcelona, es innegable
que en tanto que dicha agregación no se efectúe, la vigilancia de aquella parte
de la línea fiscal será por demás deficiente y el matute seguirá haciéndose por
aquel punto en grande y en pequeña escala.
La prueba más elocuente de lo dicho es el rápido crecimiento
de la barriada llamada de «Mitja Galta», situada en el término de Hospitalet y lindante
con el de Barcelona, en la cual desde la agregación de Sans y demás pueblos de las
afueras, se han edificado unas 60 casas á favor de las facilidades que la situación
topográfica de ella ofrece para el matute.
La agregación de Sarriá y la rectificación del término
de Hospitalet, tomando de él una faja de unos doscientos á trescientos metros permitiría
establecer una línea recta, por el torrente Gornal «Can Rigalt» y «Torre de Marina»
hasta el «Coll de Finestrells», que sin aumentar
el personal del resguardo que presta servicio de vigilancia en aquella parte haría imposible
por ella el matute.
Actualmente, y en mayor escala cuando el término de
San Juan de Horta forme parte del de Barcelona, Sarria y Hospitalet seguirán
siendo dos focos de matute, como lo fue el famoso “Ninot” antes de la
agregación de los pueblos de la afueras.”
miércoles, 9 de julio de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH. JULIOL 2014
El document del mes de juny és una
carta, una fotocòpia de la qual conservem al nostre Centre de Documentació. Es
tracta d’una carta que l’empresa Trinxet envià a l’Ajuntament el gener de 1950.
Com ja s’ha comentat molt sovint, Trinxet va ser la fàbrica més gran de
l’Hospitalet entre les dècades de 1910 i 1960. Era de filats i teixits de cotó,
i la seva història ja ha estat tractada en diverses ocasions en aquest mateix
bloc:
No reproduïm el text perquè es pot
llegir perfectament. Només comentarem el contingut. Fa referència a la “fam de
cotó” que va patir la majoria de la indústria tèxtil espanyola en aquells anys.
Bé, de fet, era una fam de gairebé totes les matèries primeres, provocada per
la política económica portada a terme pel règim franquista en els seus primers
vint anys: l’autarquia.
Resumint-la molt, podem dir que
l’autarquia és la política econòmica que persegueix l’autosuficiència. La seva
adopció va ser la conseqüència econòmica de l’ultranacionalisme franquista.
Fins i tot, podem afirmar que responia a una de les poques idees pròpies que
tenia el mateix Franco. En conclusió, Franco i els seus, a més de criminals,
eren imbècils.
Si voleu saber més sobre l’autarquia
i les terribles conseqüències que va tenir sobre la población del país…
martes, 3 de junio de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH. JUNY 2014
L'HOSPITALET ANY 1732
El document que publiquem en aquesta
ocasió és un fragment del Dietari de
l’Antich Consell Barceloní, corresponent al diumenge, 13 d’agost de 1542.
El podem trobar a la pàgina 561 del primer volum de la gran obra Els pagesos de Provençana, escrita per
Jaume Codina, i editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i
l’Ajuntament de l’Hospitalet l’any 1987.
De fet, és un document que es
refereix a un episodi ocorregut en un lloc indeterminat, entre lo Hospitalet e Prohensana. Tanmateix, ens ha semblat que té
prou interès com per reproduir-lo, encara que no tinguem la total certesa que
va passar en l’espai de l’actual barri. En qualsevol cas, en el segle XVI, el
territori de Provençana era molt més gran que el que avui considerem com barri
de Santa Eulàlia.
Situem-nos. En 1542 va començar la
quarta guerra entre França i Espanya, o, si voleu, entre els reis Francesc I i
Carles I. Un exèrcit francès atacà Perpinyà (aleshores la segona ciutat
catalana per quantitat de població) i el rei espanyol va enviar un altre per
respondre’l. L’exèrcit del rei Carles va arribar a Barcelona i rodalies al
llarg del mes d’agost i a l’Hospitalet el va tocar allotjar una bandera de 350
homes.
Recordem que els exèrcits en aquells
anys eren majoritàriament de mercenaris, i el manteniment dels quals corria a
càrrec de les poblacions, amigues o enemigues, on eren a cada moment. Si eren
en terres enemigues, prenien per la força el que volien, si eren en terres
amigues, com era el cas que ens ocupa, els pobles els havien d’allotjar i ocupar-se
del manteniment de soldats i oficials.
El problema dels allotjaments de
tropes “amigues” era molt greu. De vegades, sovint, el comportament dels
soldats en territori propi no era gaire diferent del que tenien en terres de
l’enemic. De fet, com que l’Imperi de Carles era tan gran, els soldats podien
ser de llocs molt diversos, i de catalans, n’hi havia molt pocs. Per tant,
aquells soldats de ben segur que no sentien aquelles terres -on hi eren l’estiu
del 1542- com a pròpies, i es notava en el seu comportament.
Recordem, finalment, que la revolta
dels segadors de l‘any 1640, que donà lloc a la primera guerra de separació de
Catalunya, esclatà en bona mesura com una protesta contra els allotjaments.
El document diu:
“En aquest dia en lo camí real és
entre lo Hospitalet e Prohensana se seguí un insurt, ço és que una bandera de
soldats qui venia de Castella per anar a Perpinyà hagueren encontra ab lo
magnífic mossèn Miquellot Xivaller donzell, qui anava a la torra de Miquel
Puigmary ab alguns altros armats ab archabussos e après de haver concorregudes
certes rahons entre lo capità y alpheris de dita bandera ab lo dit Xivaller
pagaren per ell e mataren al dit Xivaller y a Sebastià Fontanals y dos o tres
altros qui anaven ab dit Xivaller. Anima forum requiescant in pace. E lo mateix
die en la vesprada lo senyor governador per evitar mayor scàndol féu fer crida
per tota la Ciutat que ningu gosàs exir de aquella ab armes sots pena de la
vida.”
Per d’altres documents que Codina
també utilitzà, sabem que el grup atacat era de divuit o vint homes procedents
de Barcelona, que va tenir la mala sort d’ensopegar al camí de l’Hospitalet (a
prop de l’església de Santa Eulàlia?, més aviat cap a la Fabregada?) amb un
grup de soldats que els van atacar i van matar a quatre d’ells. A partir
d’aquell moment, la soldadesca va començar a empaitar a tothom que van veure
fins el poble de l’Hospitalet.
El governador va haver d’intervenir
de la forma contundent que hem vist, especialment perquè un dels morts, en
Miquel Xivaller, era cavaller, és a dir, de la noblesa. I va aconseguir que els
soldats tornessin la major part de les coses que havien robat, especialment al
cadàvers.
Ben mirat, el document d’aquest mes
té força semblances amb el document del mes passat: soldats del país que maten
civils de l’Hospitalet o Barcelona. Uns quatre-cents anys de diferència, i la
història es repeteix.
martes, 20 de mayo de 2014
jueves, 8 de mayo de 2014
ELS DOCUMENTS DEL CELH - MAIG 2014
El document que aportem aquest mes és
especialment dur i doloròs, però més necessari que mai. Ens mostren com les
forces militars franquistes que ocupaven l’Hospitalet des del gener del 1939
van fer una tasca repressiva cruel i poc coneguda. Com veurem, es dedicaven a
sortir per la nit, fent “patrullas o
razias” i detenien a qui els semblava i després els assassinaven amb el
vell mètode de la “llei de fugues”.
Hem trobat una fotocòpia del document
entre la documentació que va obtenir Carles Santacana per fer el seu llibre Victoriosos i derrotats. El franquisme a
l’Hospitalet 1939-1951, editat l’any 1994 per Publicacions de l’Abadia de
Montserrat. Tot sembla indicar que era una carta rebuda per l’Ajuntament i que
la va obtenir a l’Arxiu local. Tanmateix, no fa cap esment d’aquest episodi en
la seva obra.
Prenem el compromís de continuar la
recerca d’aquest fet, i d’intentar confirmar-ho. La vida de deu homes, cinc de
Santa Eulàlia i cinc de Collblanc-Torrassa, s’ho val. I potser no foren els
únics.
"Jefatura
Superior de Policía de Barcelona y su Provincia.
Comisaría de
Hospitalet.
Cúmpleme manifestar a V. E., que de investigaciones
practicadas por los agentes de esta Plantilla a las órdenes del que tiene el
honor de suscribir, en la noche última y obedeciendo órdenes del Iltmo. Señor
Comandante Militar de esta Plaza, los soldados de nuestro invicto Caudillo
pertenecientes a la bandera de Oviedo nº 1, practicando servicio de patrullas y
razias contra la gente maleante, al pasar en la barriada de Santa Eulalia,
detuvieron a varios individuos y al tratar de conducirlos a la Comandancia de
esta Ciudad, cinco de ellos pretendieron darse a la fuga, haciendo dicha
fuerza, fuego contra ellos, resultando los cinco muertos, fuerzas de la misma
bandera y prestando los mismos servicios detuvieron en la Torrasa a varios
individuos y al intentar huir también cinco de ellos la fuerza citada disparó
contra ellos también matándolos, cuyos cadáveres se encuentran en el Depósito
Judicial del Cementerio de esta Ciudad.
Dios guarde a V.
E. muchos años
Hospitalet 6 de
mayo de 1939.
Año de la Victoria
El Inspector
Jefe
Manuel Porch (?)
Excmo. Señor Alcalde de esta Ciudad
Los hechos
ocurrieron en la madrugada de hoy."
miércoles, 23 de abril de 2014
CASA PAIRAL "CAN COLOM"
Torre de la Bordeta (1913). Josep
Salvany i Blanch.
Fons fotogràfic,
Biblioteca de Catalunya.
Vista general de l’ edifici (Abril 1996) A l’esquerra els
arcs apuntalats.
Can
Colom és una masia protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Antiga casa senyorívola (“El Far”. 7
febrer 1997. Foto) construïda entre els
segles XVIII i XIX, aquesta masia d'estil neogòtic està situada al carrer Martí
Codolar, 2-4 (Aprestadora, 2; Riera Blanca, 204 b), davant l’església de Sant Isidre Llaurador, a
la banda occidental del barri de Santa Eulàlia de Provençana, tot just a tocar
la Riera Blanca, carrer frontera entre l’Hospitalet i Barcelona.
A mes
del seu nom oficial, ha estat anomenada popularment amb altres apel·latius, com
“Torre de la Bordeta” (1913), el “Palau de Cultura” i la “Casona dels Arcs”.
Protegida
pel “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet (Tex
refós 2001)”, malgrat el seu estat força deteriorat a tombants segle XXI,
aquesta antiga casa pairal representava una tipologia que calia preservar i
protegir en l’esmentat catàleg del patrimoni arquitectònic de l'Hospitalet,
requerint per això un pla d’actuació urgent.
L’edifici
original de la masia és una construcció típica de les zones agrícoles on vivien
els pagesos de l'època. Constava de tres cossos (cossies de 3-4 m) i planta
quadrada amb teulada a doble vessant, amb nau posterior (celler) i pati cobert
per un terrat sostingut amb pilastres de fosa i il•luminació zenital en la
meitat de l'edifici. A mes de tenir les estàncies pròpies d’una masia pairal
clàssica, posteriorment, se li van afegir dos cossos laterals, un per fer una
capella (a la dreta) i un altre per fer un porxo porticat (a l’esquerra), tots
dos elements d’inspiració neogòtic-eclèctic amb falses pilastres.
Dibuix a mà alçada de la planta baixa i el primer pis.
PEPPA Fitxa núm. 56
La
seva façana era revocada i tenia característiques interiors originals (bigues, voltes,
etc.). La seva estructura era de parets de 50 centímetres d’ample, coberta a
dos aigües. La torre hi era asimètricament col·locada. Disposava d’un pati amb entrada
pel carrer de l’Aprestadora, tancat per una porta de foneria entre on pilars amb
adorns ceràmics.
Del
parc que l'envoltava -arbrat interior i diverses figueres- i que arribava fins
al carrer Buenos Aires (com es pot confirmar en veure el planell de
l’Hospitalet Deltaic de 1927), només n'ha quedat el testimoni de les palmeres
que hi ha a frec de la masia, i algun altre arbre.
Construïda
com a segona residència de la família Colom, que ja en tenia d’altres en
diversos indrets de Catalunya i que residia habitualment a Barcelona.
Segons
l’historiador pratenc, Jaume Codina, aquesta branca dels Colom hospitalencs que
varen fer construir la masia a Provençana al traslladar-se a la nostra ciutat
pels volts del final segle XVIII, pertanyen a la saga dels Colom santboians,
una de les columnes familiars que varen conformar el primer nucli social de
Sant Boi del Llobregat i que ha tingut una presència constant al llarg de la
seva història, segons es dedueix del recull d’una relació seriada dels
contractes matrimonials en que surten membres d’aquesta família Colom per donar
constància absoluta d’aquesta presència continuada en aquesta vila.
Aquests
Colom varen emparentar amb els Martí-Codolar (propietaris de la coneguda Granja
Vella, una finca residencial i agrícola del districte Horta-Guinardó de Barcelona)
i, pot ser per això, que l’Ajuntament de l’Hospitalet poses aquest nom al
carrer on està residenciada la masia.
L'any
1828 la Granja Vella va passar a ser propietat d'Isidre Inglada i Marquès, que
portà la finca al seu esplendor i la transformà en un lloc aristocràtic. L'any
1852, quan Joaquim Martí i Codolar es va convertit en hereu de la finca, va
construir-hi els jardins i la gran bassa quadrada. L'any 1865 mor Martí i la
seva dona i fill Lluís Martí-Codolar construeixen pavellons i jardins i creen
el primer zoo de Barcelona, que l'any 1892 compra l'ajuntament, amb el que
s'inicia el zoo barceloní.
Fa
uns anys, quan el Sr. Ferran Liesa Esteban va ser Director de l’Aula de Cultura
de Santa Eulàlia, va entrevistar-se amb una senyora descendent de la família i
ella va oferir entregar al consistori peces de l’aixovar (fotos, monedes,
pendons, etc.) de la masia en qüestió a canvi de que es poses al carrer el nom
del seu pare.
A
l’esmentat edifici, ubicat aleshores en el nº 2 del carrer de la Aprestadora,
fou instal•lat en març de 1924 un col·legi amb l’ampul·lós nom de “Palacio de
Cultura” que va funcionar allà fins que vuit anys després (1932), també en
març, fou traslladat al nº 86 de la barcelonina Travessera de Dalt (front a San
Josep de la Muntanya), canviant posteriorment, varies vegades, d’ubicació dins
la Ciutat Comtal.
Els directors eren els senyors Enric Eras Puig (1886-1941),
professor i Leopoldo Lomba Álvarez, advocat, cap local de la “Unión Patriótica”
del districte de Hospitalet del Llobregat i regidor tinent d’alcalde de
l’Ajuntament.
Posteriorment,
amb el trasllat del Palau de Cultura, les instal·lacions van ser arrendades a
una família que la va ocupar per a utilitzar-les amb diversos usos industrials,
inclús una fusteria (la planta baixa s'havia convertit en taller i la capella
neogòtica en magatzem). El magatzem de fusta tenia l'entrada per la Riera
Blanca i estava just al costat de la paret que rodejava aquesta casa. Al
començar el carrer Aprestadora hi havia una petita porta per la qual, algunes
vegades, sortia o entrava una senyora gran, segurament Na Mercè Albiach (96
anys en 2011), l’última dona que va viure a l’edifici.
Vista general de l’edifici (Abril 1996) – PEPPA Fitxa
núm. 56
Ben
entrats els anys noranta, quan ja presentava un avançat estat de deteriorament,
la masia va d’haver estat apuntalada en diversos llocs, per exemple en el arcs.
Protegida, com s’ha dit, pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l'Hospitalet, Can Colom va passar a tenir, en l’any 1997, la consideració d’equipament municipal com a compensació en el PERI de Martí-Codolar en una negociació amb la aleshores propietària dels solars, una empresa privada. La masia hauria d’haver estat rehabilitada per l'Ajuntament dintre del PERI esmentat, però el dia 5 de juny de 2003 l’Ajuntament va signar un acord amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat (que aportaria un màxim d’un milió d’euros) per tal de que fos restaurada dins de les actuacions previstes al projecte de la Ciutat de la Justícia -al terrenys que ocupava l’antiga caserna de Lepant-, però les obres no es van iniciar fins 5 anys més tard, quan la Ciutat Judicial ja estava en funcionament.
Can
Colom va ser objecte d’una rehabilitació integral. La primera actuació va ser
duta a terme l’any 2000, quan es van desmuntar les columnes i es van
salvaguardar a l’interior de la masia. En 2008 es van iniciar definitivament els
treballs integrals de recuperació. Van consistir en la reestructuració de
l’edifici (no mes es van conservar l’estructura i els murs exteriors) i el condicionament
interior, enderrocant totes les parets internes i construint-ne unes de noves
per adaptar els espais a les noves normes urbanístiques. Posteriorment,
es va urbanitzar i enjardinat l’entorn de la masia, recuperant-se 6.000 metres
quadrats d’espais verds. La superfície de la masia es de 975 metres quadrats,
construïts en una planta baixa, tres pisos i un terrat, amb una superfície útil
total, tot plegat, de 750 metres quadrats.
El
pressupost total de la intervenció va superar els 3,3 milions d’euros. La
responsable del projecte de rehabilitació de Can Colom (2010) ha estat l’arquitecta
barcelonina Meritxell Inaraja i Genís.
A
mitjans de 2010 es varen finalitzar les obres i actualment es la seu del
Programa Municipal per a la Dona, acollint el Centre d’Atenció a la Dona (CAID).
A la planta baixa s’ha habilitat un vestíbul on es munten exposicions, el fons
de documentació obert a tota la ciutadania i una sala d’actes per a 30 persones
a l’antiga capella. A la primera planta hi ha despatxos per a l’atenció
assistencial, i a la segona planta, dues sales diàfanes per fer tallers i
formació.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)