L'INICI DE L’EXPANSIÓ DEL BARRI DE SANTA EULÀLIA A FINALS SEGLE XIX

 

Santa Eulàlia fou el barri de l'Hospitalet que més va créixer a la segona meitat del segle XX. Indústries i habitatges no cessaren d'augmentar. Però seria un error pensar que la majoria dels habitants del sector eren obrers industrials. Les xifres facilitades per Joaquin Recaño a partir dels padrons i els censos, indiquen que la població activa del sector secundari rondà el 20%. No s'ha d'oblidar que des de 1819, el Canal de la Infanta permet el regadiu de la Marina hospitalenca i que, per tant, les terres de Santa Eulàlia son molt productives. El capitalisme no es manifesta només a la indústria.

 

Un dels primers fenòmens immigratoris a l'Hospitalet i Santa Eulàlia es va produir a mitjans del segle passat amb l'arribada de la revolució industrial a Catalunya, que d'una població agrícola va passar a una d'industrial per la instal·lació de fàbriques del tèxtil, metal·lúrgia, químiques, provocant un augment de treballadors i la vinguda dels primers immigrants.

 

A Santa Eulàlia [1], pels volts del 1870, varen venir unes famílies del nord d'Itàlia, principalment de les regions del Piamont i la Llombardia, gent que ja tenia experiència en les indústries abans esmentades. La seva ocupació no va ocasionar cap trauma, tenint present que el nombre de habitants del barri era petit, els nouvinguts van assumir els costums, la llengua i la manera de viure del país amb una integració plena. Tan és així, que els fills varen tenir una actuació destacada, algun d'ells en el camp industrial, cultural, social i esportiu, com els Frangioni, Cesena, Tibaldi [2] i altres com recordaran els mes antics del barri.

 

El poble de Santa Eulàlia ha tingut sempre una actuació integradora des de aquests italians vinguts al 1870 i al llarg del segle XX te unes dimensions espectaculars, primer amb la immigració dels anys 20 de Múrcia i Almeria, a partir de 1950 d'Andalusia i d'altres regions d'Espanya, actualment la del continent africà. La immigració es un problema de convivència i comprensió i l'immigrant s'ha d'integrar.

 

Un d'aquest descendents italians es el que ha fet l'escultura que tenim a la Plaça dels Avis. L'artista, escultor i professor de l'Escola Massana es l’Hèctor Cesena, resident al barri. Aquesta àvia, que encara trobaríem en algun poble rural de Catalunya, voltada d'arbres, eucaliptus i altres plantes, abrigada amb una manta, un mocador al cap i les mans juntes en una actitud de meditació i de pregaria i de protecció als que venim al Casal.



Can Batlló vist desde la Bordeta



La part més oriental del terme de l'Hospitalet, el barri de Santa Eulàlia, comença a adquirir alguns dels trets que el personalitzaran. Hi ha, en primer lloc, la continuació del caseriu de la Bordeta, el gruix del qual pertany al terme de Sants i rep una forta empenta en el darrer quart de segle, sobretot a partir de la instal·lació (1880) a Sant Medir de la fàbrica de Can Batlló. Sabem que durant el segle XIX la demarcació del terme no coincidia amb la Riera Blanca i que, per tant, una bona part de la Bordeta era administrativament hospitalenca. Però també es forma, com hem vist, un segon nucli: un veritable raval industrial creix a la Carretera del Mig, als volts de l'antic Prat dels Maons. L'arrenglerament de cases que continua el de la Bordeta, per evitar un allargassament excessiu, busca la manera d'eixamplar-se.

 

Tanmateix, almenys en un primer moment, no ho fa cap a migdia sinó que evita ocupar els fèrtils conreus de la Marina i s’instal·la en l'estreta franja que queda entre la carretera i la doble barrera del Canal i del ferrocarril. Així observem que la divisió en seccions censals de 1887 parla del “eixampla de Santa Eulàlia”, referint-se a la petita trama formada pels carrers de Maluquer, Salvador i el denominat “passatge A”. Aquesta trama vuitcentista encara es conserva força intacta, com podem veure si passegem pel carrer del Cavall Bernat.

 

L'abril de 1877 el mestre d'obres Melcior Martí va rebre l'encàrrec de projectar la urbanització [3] de la propietat de Alodia Salvador Colloso, esposa de Josep Maluquer de Tirell, conegut polític i jurisconsult lleidatà. Començava la construcció de l’eixampla [4] de Santa Eulàlia on hi havia, llavors, uns 520 habitants (sense comptar el poblament dispers de les cases de pagès), distribuïts 346 a la Carretera, 53 a la Riera Blanca i 121 al que ja s’anomena carrer de l'Aprestadora; es a dir el tram del camí de la Barca del Prat més pròxim a la Riera Blanca.

 

Els terrenys de “doña” Alodia a Santa Eulàlia eren coneguts com “el criadero de sanguijuelas” o “debajor de la Torrassa”, i limitaven, a ponent, amb la propietat de José Colom al límit del qual s'obriria el carrer Salvador. A l'est, una fillola procedent del Canal de l'Infanta, separava la seva propietat amb la del Sr. Monter en el límit de la qual es traçaria el passatge A, actual avinguda del Metro; al sud creuava la carretera de Barcelona al Garrofer i al nord, tancant el perímetre, una franja de vinya propietat del Canal de l'Infanta. En l'extrem nord del passatge A, sortia un camí que travessava la via fèrria, conduint a les terres superiors de la Torrassa.

 

A la memòria presentada conjuntament amb el projecte urbanístic, Melcior Martí dedicava encesos elogis a L'Hospitalet, en la convicció de que la nostra vila es trobava en la necessitat d'eixamplar-se, el que obligava a prendre terreny a l'agricultura; el traçat del Canal de la Infanta creava uns saltants d'aigua que proporcionava força motriu a indústries de recent instal·lació a Santa Eulàlia dedicades a filats, teixits, tintoreries i adoberia, el que permetria tenir ocupats a molts obrers. El continu creixement de la indústria anava acompanyat d'un progressiu augment de construccions, particularment a la província de Barcelona

 

L'idea del projecte consistia en obrir tres carrers en sentit transversal, des de la carretera a l'extrem nord de la finca; aquestes vies s’anomenarien Salvador, Maluquer i passatge A, utilitzant els cognoms de la propietària i el seu marit per a retolar les dues primeres. Al tercer carrer, el passatge A, la fillola que baixava l'impedia un traçat rectilini, però el major obstacle era el propietari del costat que no volia cedir 12 pams, tot esperant que es declares d'utilitat pública per treure major profit.

 

De bon començament, el projecte urbanístic estava orientat a parcel·lar la finca, per a que una part de la mateixa fora edificada i destinar la resta de l'hort, jardí o pati, del que sortiria un conjunt harmònic, on poguessin coexistir l'econòmic i l'artístic presidits per la higiene. El carrer Isaac Peral i el Passatge núm. 2, que flanquejaven el carrer Maluquer i que sortien del carrer Cavall Bernat, com aquest mateix, en el projecte original eren passos particulars exclusius de veïns i propietaris, per a que tingueren accés als horts dels habitatges que allí se anaven a aixecar.

 

El Sr. Melcior Martí explicava en la seva memòria que l'amplada dels carrers estava en proporció a la seva longitud i l'altura dels edificis, pel que considerava suficients unes voravies de 84 cm., que estarien obligats a construir els propietaris i 5,12 metres per a el pas de carruatges.

 

 

 

 

El mestre d'obres tingué molt a conta les pendents, afavorides per la suau inclinació del terreny, iniciant als passatges intermedis els punts d'inici dels declivis, que es dirigien por dos costats al carrer Maluquer i per un al carrer Salvador. El passatge A havia de rebre per Cavall Bernat el pendent de la inclinació, però en l'actualitat el punt alt està a l'avinguda del Metro i el baix a Maluquer, evitant-se amb el traçat original, que als períodes de pluja corres major caudal d'aigua, afavorint el pas de transeünts i cavalleries.

 

 

 

Passadís de cases al carrer Cavall Bernat, núm. 24-26 (Foto de 1997)

També es projectà un pont a la entrada del carrer Maluquer, amb l'idea de no interrompre el curs de les aigua pluvials que escorrien per la cuneta; al carrer Salvador i al passatge A ja els havien per ser antics camins d'accés a les propietats agrícoles. De la parcel·lació dels terrenys de Doña Alodia s'obtingueren 86 solars, aprovant-se el projecte d'urbanització a la sessió del consistori el 18 de juliol de 1877, presidit per l'alcalde accidental Fortunato Prats i Carbó, ja que el seu germà Jaume, alcalde constitucional, gaudia d'una llicencia de tres mesos per a restablir la seva delicada salut.

 

 

 

L'ajuntament donà, així mateix, la seva conformitat als noms dels carrers, autoritzant a la seva propietària per a que ella mateixa designes el nom del passatge A. En aquest passatge, convertit actualment en avinguda del Metro, la línia recta de la façana es trenca a l'altura del carrer de Cavall Bernat, forçada per la fillola, el desplaçament de la qual no es pogué realitzar per que el propietari veí no consenti en cedir uns pams de terreny.

 

[1] Vicenç Maberto. Butlletí de l'Associació de Persones Majors. núm. 17. gener del 1994.

Segons el Sr. Vicenç Maberto, amb qui varen parlar el dia 13 de febrer de 1994, el seu avi va venir de un poble del Piamont (regió de Sussa) nomenat Giagliona. De primer varen viure a Sant Martí de Provençals, i posteriorment a Santa Eulàlia al carrer A (avui Cavall Bernat). Posteriorment, i donat que deien que aquestes cases haurien de ser enderrocades, el seu pare va comprar un solar al carrer Comerç on va edificar una casa on encara avui viu ell. El seu pare va treballar a la indústria de refractaris Pau Cucurny (Santa Eulàlia, 6) fins que la fabrica va ser traslladada a Montmeló, moment en que va anar a treballar a La Farga. Allà també treballaven, de fonedors, dos germans Cesena. Els Frangioni eren tres germans i un d'ells va jugar a l'equip del Santa Eulàlia als anys 20. El camp de futbol estava per sota del carrer Aprestadora, entre els carrers Comerç i Prat de la Manta. Als seus voltants es varen edificar un munt de barraques, on vivien gent emigrada de Almeria, que després van anar a viure a la Torrassa.

[2] A la sol•licitud dirigida el 10 d’octubre de 1940 al Governador Civil de Barcelona per a tornar a reorganitzar el “Club de Pilota de l’Hospitalet”, trobem com a signant a un Agustí Tibaldi Maretti, carreter veí del carrer Enric Morera.

[3] Inocencio Salmerón. “Progrés”. núm. 43. desembre 1986. pàg. 8 i 9.  Don Inocencio Salmerón va ser membre de la Junta de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia durant el període 19997-1998 i autor col·laborador d’articles apareguts a la revista de l’entitat “FITXES”

[4] “Rutes urbanes, Com es fa una ciutat?”. Joan Cases.