LA CASA MES ANTIGA DE SANTA EULÀLIA?

Acostumem a fer, sovint i periòdicament, passejades fotogràfiques arreu de la nostra barriada de Provençana per a retratar els canvis subtils que, quasi imperceptiblement, es van produint dia a dia al nostre entorn i que fan evolucionar constantment el marc físic que serveix de teló de fons de l’escenari on es ha tocat desenvolupar les nostres vides.

Normalment, no ens adonem d’aquets canvis (a vegades minúsculs i inadvertibles), fins que mirem alguna instantània de temps enrere o algú ─o nosaltres mateixos─ fa esment d’un tema d’algun lloc que ens indueix a reflexionar sobre com era aquell indret concret a la Santa Eulàlia d’abans.  

A aquestes sortides específiques mencionades, sempre intentem captar, mitjançant l’ull de la nostra càmera, detalls particulars que normalment passen desapercebuts, dirigint la lent de la màquina a llocs insospitats, i actuant, no com quan caminem pels nostres carrers de forma ordinària a fer les nostres tasques quotidianes, sinó llambregant a llocs on no posem el nostre esguard habitualment.   

L’últim diumenge del setembre passat, aprofitant que era un festiu radiant i assolellat varen dedicar-nos a fotografiar el sector mes antic del carrer de la “Mitja Galta”, aquell tros del barri comprés entre la Riera Blanca y la Baixada del Metro. Aquest recorregut ho haurem fet centenars de vegades a les nostres vides, però sempre ens podem dur sorpreses com la que ens va deparar les variacions hagudes a l’hora de fer la comparació entre fotografies de la casa que exposem a aquesta entrada del bloc, presses a dues dates diferents amb una diferencia entre elles de encara no tres anys.

Hem buscat al nostre arxiu fotos de aquest tram del carrer de Santa Eulàlia i, de moment (mai plou quan un vol), nomes hem trobat aquestes dues instantànies de la mateixa casa presses el dia 4 de gener del 2009 i la diferencia existent al mateix edifici entre les dues dates es substancial.

La nova fisonomia es deurà, sens dubte, a una recent rehabilitació efectuada a l’habitatge amb sentint històric, a la qual s’han respectat els trets fonamentals de l’estatge, ennoblint ─si es pot aplicar aquest objectiu a un immoble tan humil─ el seu aspecte (llàstima dels llampants anuncis de la botigueta de fruites i verdures de la dreta) i adornant-lo amb les dues plaques que indiquen el numeral del carrer (44) i una data (1835) que suposem serà la de bastiment de l’obra.   

De ser certa aquesta dada de 1835 (conjecturem que els restauradors s’han recolzat en documents fidedignes) es podria dir ─amb prevencions─ que es tracta, potser, de la casa veïnal mes antiga de Santa Eulàlia. No assegurem res, però ens agradaria rebre aportacions sobre aquesta possibilitat. Mentre tant, seria bonic poder parlar de la caseta motiu d’aquesta entrada com l’avia de “la corrua d'edificacions” que es van bastir a aquella contrada, deixant de banda a l’ermita (a l’extrem oposat del carrer) i a la masia de Can Bitllera (La casa Escorsa), una vegada desapareguda “La bordeta d’en Vidal” (“L’hostal de la Bordeta” o “Cal Ramonet”), ambdues properes a la petita protagonista d’aquesta crònica.