ARA VA DE BO?

El sentit del pas del temps en l’àmbit de la política, la Municipal, la Autonòmica i l'Estatal (i en els polítics de tot arreu) es curiosíssim. Es laxa i oblidadís a l’hora de complir els seus compromisos electorals amb els ciutadans, però eficient i ràpid al moment de cobrar als seus administrats els impostos i arbitris... I els seus emoluments!.

Aquesta es la paret que dona al carrer Amadeu Torner d’un sinistre i bell barracot que fou, fins fa un temps i des de molts anys abans, la seu d’una empresa dedicada al bricolatge i que resta abandonat des de fa mes de deu anys per a els disgust dels habitants de la zona.

A les fotos, veiem un cartell anunciador de l’Ajuntament i la Generalitat i un altre d’una empresa d’enderrocs. Que significa tots això?

Mentre existí instal·lació, el bricolatge era un comerç pròsper que feia un bon servei al barri, car funcionava com un supermercat al por menor en el que el mateix públic es servia els productes que necessitava per a fer petits treballs de manteniments a casa ─assessorats pels professionals que duien el negoci─ i per a fer-se petits o mitjans mobles casolans. També disposaven de tot un assortit d’estris i paraments de la llar que solucionaven alguns problemes diaris als “manetes”.

Aquest casalot estava dintre de l’espai de la illa anomenada popularment “Bacovin” i quan es va recuperar la resta del terreny per l’Ajuntament, aquesta edificació (afectada en part per la projectada ampliació de la amplada del carrer Amadeu Torners) impedia la realització de equipaments públics que necessitava el sector.

Durant molt de temps, l’Ajuntament no responia a les peticions dels veïns i de la Junta de l’Agrupació Veïnal Cinca Carrers de Santa Eulàlia per a que es decidís a desnonar el bricolatge i construís un edifici polivalent en el que es instal•lessin una guarderia infantil, un centre de dia per a la gent gran, una petita biblioteca i un local per a la Associació Veïnal. Una delegació de l’Agrupació va demanar una entrevista al Conseller de Benestar Social (1988-1999), En Antoni Comas i Baldellou, i el Conseller va dir que no hi havia cap inconvenient en fer d’instal·lació (de forma modesta) sempre que l’Ajuntament de l’Hospitalet possés a disposició de la Generalitat l’esmentat solar, sense càrregues. No va haver-hi resposta per part del Consistori hospitalenc i ni tan sols es va acceptar la proposició de l’Associació de Veïns de enderrocar l’edifici i ampliar el pàrquing existent al seu voltant.  

Finalment, fa pot ser deu anys, MAFEBRIC, que així es deia la tenda va abandonar el local que utilitzava al carrer Aprestadora 130 i es va traslladar a un altre lloc del barri de Santa Eulàlia.

Abans de la campanya de les eleccions municipals a l'Hospitalet de Llobregat de l’any 2007, al costat de l’edifici en qüestió van aparèixer dos cartells que deien  que allà hi hauria una residencia per a la gent gran. No era el que demanaven els veïns que volien una infraestructura polivalent, però al menys s’evitaria el deteriorament de la zona, puig que el casalot abandonat era un focus de immundícies i animalots, murals pels dibuixos del graffiters i cau de gent de mala nota que ho aprofitava com a amagatall. Al seu voltant, els cotxes aparcats del veïnatge patien robatoris i incendis per molt que la guàrdia urbana vigiles de tant en tant la contrada.

Que suposava la nova residencia? La privatització d’un espai públic a mans d’una empresa ja coneguda al barri pel seu elitisme. Desapareixien les places de pàrquing el que feia que les avantatges pels residents de la urbanització fossin minses, tret de la suposada neteja rere la finalització de les obres.

Es van posar ròtols d’una empresa d’enderrocs amb la qual cosa es podia intuir la propera desaparició de l’obsolet casalot.

Però, sembla ser que amb l’arribada de la crisi, l’empresa que havia de fer l’edifici per a explotar el negoci va voler renegociar les condicions contractuals amb l’Ajuntament, cosa que el Consistori va rebutjar.

Han passat cinc anys de tot això y malgrat les denuncies hagudes a les instàncies municipals (si no es feia res, al menys que es traguessin els cartells anunciadors que incitaven a l’engany) i la remodelació del carrer Amadeu Torner la situació continuava igual, fins que aquests dies han aparegut anuncis d’una nona empresa enderrocadora, que a lo millor vol dir... que ara va de bo!.

Però la pregunta continua en peu: Quan anirà a terra el lleig casalot? Que es farà al seu lloc? Quina informació ha arribat al veïnatge. Preguntes... Preguntes... Preguntes... 

Una última dada contrastable. Les mobilitzacions veïnals per el que llavors es deia, “PERI Bacovín” van començar l’any 1974, fa 38 anys!   

{{{{{{{{{{{{{{{*}}}}}}}}}}}}}}}

HAN FET EL CIM!

Han fet el cim!. Des de divendres passat han començat a desmuntar la grua mes alta emprada en la construcció del “Hotel Catalonia Plaza Europa”. He buscat a internet i he trobat moltes dades, amb algunes de les quals faig un resum:  

De próxima apertura, el hotel Catalonia Fira ocupa un imponente espectacular edificio/torre diseñada por Jean Nouvel y Ribas & Ribas, situado en la neurálgica plaza Europa, junto a la Fira Barcelona Gran Vía.

El hotel, que tiene previsto abrir sus puertas durante el segundo trimestre de 2012, cuenta con 357 habitaciones, 11 salones para eventos con capacidad superior a 1.000 personas, restaurante panorámico, bar terraza-mirador con piscina exterior, zona de fitness con piscina interior climatizada, solarium y 140 plazas de parking.

Hoteles Catalonia ha firmado un acuerdo de colaboración con la cadena estadounidense Marriott International para incorporar el hotel Catalonia Fira, que abrirá sus puertas este año en Barcelona, al porfolio de la marca americana.

Uno de los elementos más destacados del nuevo edificio es precisamente su altura, ya que dispondrá de 24 plantas y 110 metros de altura. Contará con 357 habitaciones, 6 suites, 11 salones para convenciones, un restaurante panorámico, dos bares, una zona deportiva y piscina cubierta, piscina exterior climatizada y solárium en la planta 24, además de 140 plazas de aparcamiento. En la zona más alta del edificio, en la planta 24, se plantarán palmeras que emergerán de las terrazas de las suites, de la sala del gimnasio y de la piscina.

El hotel está formado por una doble torre de 110 metros de altura, de color blanco y negro, de cuyo interior emerge un jardín de palmeras. Los dos volúmenes de la torre se comunican con dos galerías exteriores, que también acogen en su interior un paisaje vertical.

A media altura del edificio, el jardín penetra en el edificio y se convierte en un invernadero y filtro solar. Detrás de la vegetación se ubicará el restaurante, que tendrá vistas panorámicas a la plaza de Europa y a la Fira de Barcelona.

Las fachadas que dan al este, al sur y al oeste (es decir a la plaza Europa y a la Granvia) serán luminosas, blancas y deslumbrantes. En cambio, la fachada norte, la que da al barrio de Santa Eulalia, será de color negra y estará serigrafiada con motivos vegetales en el vidrio.

1/4/2012

====================O====================

ELS DOCUMENTS DEL CELH (ABRIL 2012)



Els dos pisos situats sobre la farmàcia del carrer de la Aprestadora, nº 69, eren els espais dedicats a l’atenció primària sanitària pública als anys esmentats a l’article per a tots els veïns de Santa Eulàlia.

 

Comença el mes d’abril i rebem puntualment l’aportació mensual del Professor Domínguez, aquesta vegada oferint-nos una reflexió entorn als perills de poder tornar enrere en certs drets universals aconseguits gràcies a la implantació de l’Estat del Benestar qual es l’assistència sanitària.

El document que us oferim avui és un article de la revista «En equipo» de l’Associació de Veïns del barri, que aleshores es deia oficialment “Asociación de Vecinos Sector Provenzana”. Es troba a les pàgines 2 i 3 del número 6, del maig del 1974, i pensem que està molt d’actualitat:

“Seguridad Social (III)

Siguiendo con este tema: cada día nos damos cuenta de la muchas anomalidades (sic) existentes, de lo mal atendidos que estamos.

Decíamos en nuestro boletín anterior que según datos de la Organización Mundial de la Salud (OMS) se necesitan diez camas por cada 1000 habitantes, y que según datos oficiales, en España no llegamos a 4 por mil. Añadamos a éllo lo mal organizada que está la Seguridad Social.

Veamos como ejemplo que no es único, que se repite cada día, el siguiente caso: Una señora residente en la calle Gasómetro hacía tiempo que se encontraba mal y, a fuerza de esperar a que hubiese cama, llegó lo que tenía que llegar. En estado de gravedad tuvo que ser ingresada de urgencias. El proceso fue el siguiente: Fue llevada a la Residencia del Valle Hebrón y sin atenderla fue trasladada a la Residencia de Bellvitge (Hospitalet), pues, según dijeron, era donde correspondía. Al fin pudo ser internada.

Con diagnóstico de gravedad, según primeras impresiones, debía ser intervenida y curada de varias dolencias, estómago, inflamación de hígado e intervención en la matriz.

Después de 15 días de hospitalización la mandan a casa sin estar totalmente restablecida.

Se le dio como única solución el que, con un tratamiento y reposo adecuado, sanaría. Pero, ¿qué reposo puede tener una madre de familia en casa, con trabajo y con problemas?.

De ahí nuestra insistencia en que deberían haber camas suficientes para no obligar a los enfermos a padecer hasta ser internados de Urgencia y, por otra parte, no se debería permitir que personas con determinadas enfermedades y de cierta gravedad tengan que estar en sus casas sin la higiene ni condiciones necesarias, conviviendo con mayores y pequeños, teniendo, además, que soportar tantos problemas como se plantean en los hogares, en especial de familias de obreros.

HAY QUE CONSEGUIR UNA SEGURIDAD SOCIAL AL SERVICIO TOTAL DEL PUEBLO, GENERAL, COMPLETA, GRATUITA, CENTROS ASISTENCIALES SUFICIENTES I DIGNOS.”

En aquest text veiem, en primer lloc la denúncia de la manca d’assistència sanitària que es patia en aquells anys. El règim franquista, globalment, no cobria les necessitats socials del país, però especialment en llocs com l’Hospitalet les mancances en els serveis més bàsics eren enormes.

També veiem com les associacions de veïns lluitaren en aquest front de forma constant, conscients de la seva importància. En tots els barris, fou un dels temes que va generar més mobilitzacions.

Però hem dit que trobem el text molt d’actualitat. En aquesta època, la nostra, de retallades de l’Estat del Benestar, l’assistència sanitària és un dels sectors que més les pateix. La contestació popular intenta aturar-les, i cada dimecres l’Associació de Veïns del barri convoca una manifestació amb el mateix objectiu que el text de fa gairebé 40 anys: uns serveis mèdics de proximitat i de qualitat. Si la salut és un dret, cal trobar els recursos necessaris per a mantenir l’assistència sanitària universal. Els rics s’han cansat de pagar-nos els metges als pobres?

No volem dir que estem com el 1974, entre d’altres coses perquè la capacitat productiva i la riquesa global són molt superiors ara. Però sí que els serveis públics són conquestes aconseguides amb moltes i dures lluites i que els podem perdre. No estem com el 1974, però podem arribar a estar-ne si no participem majoritàriament en les mobilitzacions.

Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Propaganda franquista sobre l’assegurança sanitària (abans de 1948) 

La residència sanitària de la Vall d’Hebron als anys 60. A aquelles dates portava el nom del dictador.

La residència sanitària de Bellevitge, a poc de ser enllestida. Li van posar el nom de “Príncipes de España”

**********(+)**********

FONERIA ESCORSA (I)

A l’entrada que vàrem incloure a aquest bloc el divendres 3 de juny de 2011 titulat SANTA EULÀLIA─2: "UN NOU CONCEPTE DE ZONA URBANA", s’explicava, sota la iniciativa del professor Manuel Domínguez, l’episodi d’una reivindicació veïnal contra l’excés constructiu que es pretenia dur a terme sobre uns terrenys situats a un lloc simbòlic de la nostra barriada que, antany, veren estar ocupats per l’industria «Escorsa» ─anomenada erròniament a vegades Escorza i d’altres, mes recentment, catalanitzant el nom, Escorça─, coneguda popularment com a “la foneria”, que fou enderrocada, com moltes mes fàbriques d’aquella època, per tal de construir-hi nous habitatges.

Les següents línies han estat confeccionades per a explicar amb voluntat divulgativa ─i a grans trets─ l’historia de la susdita empresa en suport digital i servint-nos (entre d’altres) d’algunes dades obtingudes del llibre de L’Abans de Na Mireia Mascarell i Llosa de L’Abans, “L’Hospitalet de Llobregat, Recull Gràfic 1890-1963” on dedica un article complert a la recuperació de la memòria històrica de l’esmentada companyia.

Tot just a l’entrada de l’Hospitalet, venint de Barcelona pel carrer Constitució, al número 2 del carrer de Santa Eulàlia (batejat posteriorment com a Pi i Margall, 2) fent cantonada amb la Riera Blanca, on donava una de les seves façanes, i existí, des de l’any 1916 fins a 1966 (En 1960 ja no apareixia en el llistat d’Industrias de L'Hospitalet), una foneria anomenada «Foneria Escorsa, S.A.», que tenia tres forns elèctrics i tallers de foneria i construcció, on podien treballar anualment unes 3.000 tones de metall fos. Tenia una plantilla de 217 treballadors i la seva especialitat eren les foneries grises, nodular i perlítica, arribant a ser la segona empresa metal·lúrgica, en importància, d’Espanya.

En Dionís Escorsa i Cruells (fill de Josep Escorsa i Cirero i de Teresa Cruells i Corderes), l’industrial fundador de la firma ─la trajectòria de la qual intentem rememorar─, va néixer en 1840 a Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, i morí a Barcelona l’any de 1900, sent l’iniciador d’una saga familiar en el mon de l’industria del metall.

Suposem que Dionís Escorsa va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove. Va ser tècnic del taller de la foneria Plana, Codina i Bertran, on la unió de serraller i fonedor era habitual en els inicis de la industrialització. El serraller o manyà és l’artista tradicional que treballa el ferro de manera artesanal i construeix, claus, panys, baranes, picadors de porta i tota mena de peces de ferro forjat de petita mida. El fonedor fa l’aportació industrial en forma d’unes màquines i d’unes tècniques que permeten incrementar la producció i entrar al rengle de les grans peces d’emmotllament.

L’any 1849, el Ministre d’hisenda espanyol, Laureà Figueroa, es feia ressò de la instal•lació de les primeres foneries a Catalunya:

“Bajo la denominación exótica de funderías, establecióse en 1833 esta industria que exige los más elevados conocimientos del ingeniero y llama en derredor suyo al carpintero, al fundidor y al cerrajero, para dar al [hierro] todas la formas imaginables".

Creiem que amb vint-i-set anys ja regentava un establiment dedicat a aquest menesters fins que l’any 1877 el va traspassar a En Pere Màrtir Sancristòfol, un serraller que havia treballat durant deu anys a l’empresa d’Escorsa, i que va especialitzar-se en forja decorativa, dirigint un taller metal•lúrgic obert al número 8 del carrer Montesión (ara Montsió), al barri Gòtic. A aquella adreça, l’any 1878 treballava el gravador de medalles commemoratives L. Torrent.

L’any anterior, es a dir, el 1876, Dionís Escorsa va fundar, en societat amb Josep Plana i Anguera i Sebastià Agustí i Vilardebó (o Viladarbó), una foneria de ferro que, a la llarga, esdevingué la segona foneria d'acer mòlt de l'Estats espanyol. Aquesta nova fàbrica es va establir a Barcelona, al passeig de la Creu Coberta, a la zona del Eixample de Sant Antoni. Creiem que el lloc esmentat era un solar del que avui es l’avinguda Mistral i aventurem que la fàbrica va situar-se a una de les cantonades del carrer Calabria amb aquesta avinguda. Des de que fou urbanitzada, aquesta via ha canviat de nom en 8 ocasions: “Milans del Bosch, Paseo de la Cruz Cubierta, Carretera de Madrid, Carretera Real, Carretera Antigua de la Cruz Cubierta, Camino del Portal San Antonio de la Cruz Cubierta, Camino antiguo de San Antonio y Avenida Mistral”.

Aquesta contrada era, mitjans segle XIX, una zona situava extramurs la Ciutat Comtal, a les rodalies del portal de Sant Antoni, que ocupava, després de l’enderrocament de les muralles de Barcelona, els solars propietats de l’Estat, des d’on sortia l’anomenada carretera de la Creu Coberta, que es dirigia cap a la creu de terme arran de la qual arrencava el camí de Madrid (actual carrer de la Creu Coberta). Abans del projecte d’Eixample, era un terreny rural travessat per l’esmentat camí de la Creu Coberta, que des de començament del segle XIX tenia forma de passeig arbrat. Diversos projectes per a l’Eixample, com els de Josep Fontserè i Francesc Soler i Glòria, consideraren la major part d’aquest terreny fora muralles com a espai idoni per a activitats portuàries o de emmagatzematge, mentre que d’altres, com els d’Ildefons Cerdà i Antoni Rovira i Trias, el definiren com a residencial. Tanmateix, a partir de 1859, Cerdà establí en l’espai més proper a la Creu Coberta, entre els carrers de Llançà, d’Entença, el Paral•lel i la Gran Via, una gran illa que podria ser dedicada a «emplazamientos que pueden destinarse para edificios del Estado y establecimientos industriales».

Comprat en part per la “Sociedad Fomento del Ensanche”, aquest espai esdevindria finalment un conjunt d’illes separades amb una ocupació industrial molt intensa: fàbrica de puntes de París d’A. Olivella el 1880, quadres de la Societat Catalana de Tramvies el 1876 i fàbrica de bàscules i arques Pibernat el 1895.

El mateix succeí amb l’illa destinada a església, que, travessada més endavant per l’avinguda de Mistral, des de 1877 donà pas a un espai industrial on se situà la foneria Plana, Agustí i Escorsa.

Escorsa va ser nomenat director tècnic de l’empresa. Els seus coneixements tècnics de fonedor van encaixar a la perfecció amb els des altres socis. Agustí, per exemple, venia del camp de la serralleria i el seu treball artesanal en ferro va ser cabdal per a l’entrada en la producció industrial amb gran peces d’emmotllament.

Em trobat dues ressenyes de l’any 1882 (24 de març i 26 de novembre) a les quals la companyia rep, via marítima, paquets de filferros de destinacions europees. A la segon d’aquestes entrades, el diari escriu que l’empresa es diu Ponsa, Agustí y Escorsa, però estimem que es deu a un error tipogràfic, ja que el primer anunci es diu Plana, Agustí y Escorsa.

Lliste foneries (c. 1881)

Al setembre de 1884 la foneria Plana, Agustí y Escorsa fou contractada per a fer el reixat que circumdaria el monument commemoratiu que havia d’aixecar-se a Vilanova i la Geltrú a Francesc Gumà i Ferran, fundador del Banc de Vilanova, amb motiu de la inauguració dels Ferrocarrils directes de Madrid a Zaragoza i Barcelona. Obra de Ramon Padró Pedret aixecat a la plaça de l’Estació, amb motiu de la inauguració de la línia. Aquest monument es el primer de seu gènere a Espanya que commemora la inauguració d’un ferrocarril.

A un almanac barceloní de l’any 1885 apareixien anuncis d’empreses existents al 1884, entre les que trobem aquest:

“Fundicion de hierro y fábrica de clavazón de Plana, Agustí y Escorsa.

Fábrica: Carretera de la Cruz Cubierta, 15. Depósito y Dirección: calles del Carmen, 42, y Dou, 1. BARCELONA.

Esta casa montada como las primeras de su clase en España, se halla en el caso de poder servir en sus diferentes ramos, con prontitud, economía y perfección, cualquier encargo por importante que sea.

En el ramo de fundición, á más de construir piezas desde las más pequeñas hasta el peso de 8,000 kilogramos, tiene un surtido perenne de Cajas para pozo, Candelabros, Repisas para faroles, Pies para mesas de café, Estufas, Llamadores para puertas, objetos para maquinaria, de adorno y utilidad para obras en toda su extensión.

También se hallará un buen surtido de Cocinas Económicas cuya construcción es la más moderna de cuantas se hacen en el día, tanto por la economía de combustible, como por su elegancia, siendo los precios los mas limitados, y lo afirma las muchas que tiene colocadas en conventos, casas de beneficencia y particulares.

En la Clavazón* se hallara una abundante existencia de Puntas de París**, Tachuelas, Robione, Estaquillas, Fitas (ó dos puntas), etc., tanto por paquetes de peso como por millares, siendo las expediciones efectuabas en breve tiempo”.

*Clavazón f. Conjunto de clavos, particularmente los que hay en alguna obra o se tienen preparados para utilizarlos en algo.

**Las puntas.-En la primera década del siglo XVII, los trilleros se servían en principio de unas puntas que procedían de París, por cuya razón conservaron la denominación de "puntas de París".

El 30 de juny del 1886 sortia a la premsa la noticia de que, amb motiu de la reconstrucció del poble de Jatar ─ localitat granadina destruïda totalment per un terratrèmol la nit del 25 de desembre de 1884 on van morir 800 persones─ mercès a les aportacions rebudes des de pràcticament tota Espanya, “la fábrica de puntas de París y fundición de hierro de los señores Agustí y Escorsa de la calle del Carmen, número 42, ha regalado 63 llamadores de puerta, para otras tantas casas, y tres de gran tamaño para los edificios públicos, perfectamente embalados y colocados en dos cajas”. Podem observar que el senyor Josep Plana i Anguera ja no figura, al menys amb el nom, com a soci de la firma.

A una següent informació del mateix periòdic del sis d’agost de 1892, constatem que aleshores tampoc no es fa esment del senyor Sebastià Agustí, pel que deduïm que En Dionís Escorsa es va quedar tot sol com a únic propietari de la foneria.

La noticia deia el següent: “Trabajando en la fundición de don Dionisio Escorsa, situada en la carretera de Hostafranchs, esquina á la calle de Calabria, á un operario se le cayó un hierro encima, produciéndole una ligera luxación escapulo-humeral y una herida de pronostico reservado en el pómulo derecho”.

Com veiem, la informació es de tot punt intranscendent, però es indica que la ubicació de la factoria es la carretera de Hostafranchs, cantonada carrer de Calabria i no la carretera de la “Cruz Cubierta”, 15.

Observem amb el anunci per paraules del 1883 que el Dipòsit i la Direcció de la companyia hi son als carres del Carmen, 42, i Dou, 1, i la Fàbrica a la Carretera de la “Cruz Cubierta”, 15; al dibuix anunci i a la noticia de l’accident de l’operari els tallers, la foneria, es situa al carrer Hostafranchs (nº 15 diu el dibuix, cantonada Calabria, diu la ressenya) i el dibuix anunci situa al dipòsit a la mateixa adreça que l’anunci escrit.

Entenem, no obstant, que la foneria no va canviar d’emplaçament, sinó que, una vegada mes, l’Avinguda Mistral (antic camí de Sants i que enllaçava amb el carrer del Carmen de la ciutat emmurallada), va canviar de nom, fins que finalment li van atorgar l’actual en homenatge a En Frederic Mistral (Malhana, Provença 1830 - íd. 1914), l’escriptor en llengua occitana guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1904.

Com hem dit abans, a finals de segle Dionís Escorsa quedà sol com a únic propietari de l’empresa. En aquesta època, la seva producció es concentrava en la fabricació de cuines econòmiques, columnes de ferro colat per a la construcció, baranes, fanals, etc. De fet, Escorsa fou un dels primers proveïdors en la construcció de l’eixample barceloní.

El dissabte 7 de Julio de 1900, va morir Dionís Escorsa i Cruells, assistint al sepeli del industrial una nombrosa comitiva d’amics del finat. Dionís Escorsa s'havia matrimoniat amb Na Francesca Sòria i Ustrell, i de l’enllaç havien nascut una filla, Teresa (Simón Cordomí) i tres fills, Alexandre (Concepción Benages), Joan, i Pere Màrtir (Enriqueta Civis).

Amb la mort del fundador, l’empresa va passar a mans dels seus fills Joan, Alexandre i Pere Màrtir, amb el nom de Fills de Dionís Escorsa, que van modernitzar les instal·lacions.

FONERIA ESCORSA (II)

FONERIA ESCORSA (III)

ELS DOCUMENTS DEL CELH (MARÇ 2012)

TEMPS DE CRISI

Campesinos catalanes (c.1890) (Archivo "La Alcarria Obrera")

Amb l’entrega corresponent a aquest mes de març del 2012, de la seva periòdica aportació divulgadora a aquest portal, el professor Domínguez fa un senzill però interesant homenatge a la pagesia hospitalenca de fa un segle, donant llum a un document elaborat per un sindicat camperol de  la ciutat en el que es reclamava la imbricació de les autoritats municipals en la solució dels efectes d’una profunda crisi a la agroindústria comarcal deguda a les inclemències de la natura i que afectava, “en la rica villa de Hospitalet”, a la classe treballadora menys afavorida: la dels obres agricultors.

                                        

En aquest temps pressents d’incerteses en que vivim, les condicions de treball i l’organització de les relacions laborals no son els mateixos que en 1913 però, amb les diferencies lògiques entre l’Hospitalet d’avui i el de fa tot justs noranta nou anys, pot establir-se una certa correlació de similitud entre la situació actual i el que ocorria als dies en que es situa la noticia: sempre paguen les conseqüències de les crisis ─ja estiguin ocasionades per catàstrofes naturals, productives o financeres─ els mes febles, la qual cosa posa en qüestió una vegada mes, si es que ja no s’havia fet prou evident en múltiples ocasions anteriors, la viabilitat del sistema econòmic al qual vivim.    

Per aquest bloc de l’Arxiu Històric de Santa Eulalia de Santa Eulàlia sempre es un honor poder servir d’humil aparador a les contribucions que el President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet te a be facilitar-nos, però quan els treballs tenen relació amb la història dels moviments emancipadors, ens sentim doblement orgullosos de poder servir d’eina per a fer ressò de la tasca del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la de En Manuel Domínguez.  

 

El document de març torna a ser un text referent a tota la població conservat a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, al lligal 1814. Afecta, evidentment, a Santa Eulàlia, però també al Centre i Sant Josep. Es tracta d’una carta, que la Sociedad Obrera de Agricultores de Hospitalet de Llobregat va enviar a l’Ajuntament el 13 de gener del 1913. El context del document és el d’una greu crisi agrària, que va començar, el 30 de setembre de l’any anterior, amb una de les periòdiques i catastròfiques inundacions provocades per la crescuda del riu, i continuada per un hivern molt rigorós, amb freqüents nevades i gelades.

El document diu així:

“Ya hace bastante tiempo que la clase jornalera de la agricultura de esta villa, esta pasando una crisis de trabajo insostenible. Desde el funesto desbordamiento ultimo del rio Llobregat, inundando los campos de este termino y arrasando las plantas que habian dado trabajo a la mayoria de ellos; perdidas por completo las cosechas de invierno, el primero en tocar los resultados ha sido el obrero agricultor; el que necesita el jornal diario para hacer frente a sus necesidades y llevar pan a sus hijos; el que no dispone de ahorros, porque su escaso jornal no se lo permite, y como trabajando lo necesita todo, se encuentra sin ninguna clase de provisiones para pasar los frios y desolados dias de invierno.

Este sistema de vivir muriéndose, no puede continuar sin exponernos a dos consecuencias; primera, que la anemia y demas enfermedades, protegidas por la miseria, hagan sus estragos en la clase obrera de esta villa, llevando desolacón y muerte, y segunda que esta se viera precisada ha (sic) efectuar actos de violencia que todos lamentariamos.

Para evitar que esto pase en la floreciente y rica villa de Hospitalet, la “Sociedad de Obreros Agricultores” de la misma se dirige a los dignos Concejales que componen esta corporación municipal confiando en su Humanidad y conciencia, para rogarles busquen una forma inmediata, consignando una cantidad suficiente a la magnitut (sic) del mal, que podria emplearse en trabajos publicos, facultando á esta sociedad para que destine a los obreros que crea con necesidad de ello.

Sociedad de Obreros Agricultores de Hospitalet.

La junta

Hospitalet 13 de Enero de 1913”

L’entitat que va enviar la carta s’havia fundat l’octubre de l’any anterior, 1912, encara que societats de camperols amb carácter sindical existien a l’Hospitalet com a mínim des del 1872, quan una d’aquestes es va incorporar a la secció espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors. Des d’aleshores, la repressió i dificultats de diversos tipus van provocar que l’associacionisme obrer i camperol travessés etapes de puixança i de problemes. Vers el 1910 s’inicia un cicle expansiu del moviment obrer i el camp no en fou aliè.

Com hem vist, la creació de la Sociedad va coincidir amb la greu situació del camp del Delta del Llobregat i van saber fer-li front. L’abril del 1913, es va fer el congrés fundacional de la Federació Nacional d’Obrers Agricultors d’Espanya a Còrdova, en el que es va aprovar el lema “la terra per a qui la treballa”. Els seus principis, per tant, eren revolucionaris. Entre les localitats adherides però que no van enviar delegats hi era l’Hospitalet. Amb tota seguretat l’adhesió va partir de la Sociedad de la que estem parlant.

Als següents congresos del sindicat ja hi van assistir amb regularitat delegats de l’Hospitalet o de la comarca de Barcelona que el representaven. Per exemple, al del maig del 1914, a València, hi va asistir en representació de la societat de l’Hospitalet, que deia tenir 115 afiliats, en Jaume Farrés. Finalment, la FNOA es va adherir a la CNT en 1918.

http://www.veuobrera.org/00finest/fna-1913.htm

Poc després d’escriure la carta, i suposem que superada la greu situació d’aquell hivern, el juny del 1913 els jornalers agrícoles del Barcelonés van fer una vaga durant més de dues setmanes. L’organització obrera va permetre la mobilització. Com veiem, aquesta Sociedad fou molt activa en aquells anys, ara fa una mica menys d’un segle.

Si analitzem en concret la carta, veiem una primera part en la que es descriu la situació dels jornalers, que eren gairebé la meitat del camperolat local. Una situació que era força precària, que depenia molt de la meteorología, l’evolució dels preus, etc. Els camperols sense terra podien caure fàcilment en la misèria.

http://www.celh.cat/zonaprivada/contenidos/PDF_EL_PASSAT_AGRARI_DE_L.pdf

La segona part, és la realment clau. “Este sistema de vivir muriendose no puede continuar sin esponernos (…) ha efectuar actos de violencia que todos lamentaríamos.” Aquesta és la frase central del text, que és clarament una amenaça a les autoritats locals. Finalment, suggereix com proporcionar feina als aturats. Bé, en una situació de crisi i atur com l’actual, crida l’atenció comprovar com els treballadors gestionaven aquestes situacions cent anys enrera. Primer, amb molta conciència de classe, després amb organització i finalment amb contundència.

Val a dir que l’Ajuntament es va reunir el 18 de gener i va accedir a les peticions, oferint feina als jornalers aturats “en cuanto lo permitan los fondos de que disponga el Municipio del presupuesto de este año” en la reparació de camins i sèquies.

Centre d’Estudis de l’Hospitalet.