FONERIA ESCORSA (I)

A l’entrada que vàrem incloure a aquest bloc el divendres 3 de juny de 2011 titulat SANTA EULÀLIA─2: "UN NOU CONCEPTE DE ZONA URBANA", s’explicava, sota la iniciativa del professor Manuel Domínguez, l’episodi d’una reivindicació veïnal contra l’excés constructiu que es pretenia dur a terme sobre uns terrenys situats a un lloc simbòlic de la nostra barriada que, antany, veren estar ocupats per l’industria «Escorsa» ─anomenada erròniament a vegades Escorza i d’altres, mes recentment, catalanitzant el nom, Escorça─, coneguda popularment com a “la foneria”, que fou enderrocada, com moltes mes fàbriques d’aquella època, per tal de construir-hi nous habitatges.

Les següents línies han estat confeccionades per a explicar amb voluntat divulgativa ─i a grans trets─ l’historia de la susdita empresa en suport digital i servint-nos (entre d’altres) d’algunes dades obtingudes del llibre de L’Abans de Na Mireia Mascarell i Llosa de L’Abans, “L’Hospitalet de Llobregat, Recull Gràfic 1890-1963” on dedica un article complert a la recuperació de la memòria històrica de l’esmentada companyia.

Tot just a l’entrada de l’Hospitalet, venint de Barcelona pel carrer Constitució, al número 2 del carrer de Santa Eulàlia (batejat posteriorment com a Pi i Margall, 2) fent cantonada amb la Riera Blanca, on donava una de les seves façanes, i existí, des de l’any 1916 fins a 1966 (En 1960 ja no apareixia en el llistat d’Industrias de L'Hospitalet), una foneria anomenada «Foneria Escorsa, S.A.», que tenia tres forns elèctrics i tallers de foneria i construcció, on podien treballar anualment unes 3.000 tones de metall fos. Tenia una plantilla de 217 treballadors i la seva especialitat eren les foneries grises, nodular i perlítica, arribant a ser la segona empresa metal·lúrgica, en importància, d’Espanya.

En Dionís Escorsa i Cruells (fill de Josep Escorsa i Cirero i de Teresa Cruells i Corderes), l’industrial fundador de la firma ─la trajectòria de la qual intentem rememorar─, va néixer en 1840 a Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, i morí a Barcelona l’any de 1900, sent l’iniciador d’una saga familiar en el mon de l’industria del metall.

Suposem que Dionís Escorsa va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove. Va ser tècnic del taller de la foneria Plana, Codina i Bertran, on la unió de serraller i fonedor era habitual en els inicis de la industrialització. El serraller o manyà és l’artista tradicional que treballa el ferro de manera artesanal i construeix, claus, panys, baranes, picadors de porta i tota mena de peces de ferro forjat de petita mida. El fonedor fa l’aportació industrial en forma d’unes màquines i d’unes tècniques que permeten incrementar la producció i entrar al rengle de les grans peces d’emmotllament.

L’any 1849, el Ministre d’hisenda espanyol, Laureà Figueroa, es feia ressò de la instal•lació de les primeres foneries a Catalunya:

“Bajo la denominación exótica de funderías, establecióse en 1833 esta industria que exige los más elevados conocimientos del ingeniero y llama en derredor suyo al carpintero, al fundidor y al cerrajero, para dar al [hierro] todas la formas imaginables".

Creiem que amb vint-i-set anys ja regentava un establiment dedicat a aquest menesters fins que l’any 1877 el va traspassar a En Pere Màrtir Sancristòfol, un serraller que havia treballat durant deu anys a l’empresa d’Escorsa, i que va especialitzar-se en forja decorativa, dirigint un taller metal•lúrgic obert al número 8 del carrer Montesión (ara Montsió), al barri Gòtic. A aquella adreça, l’any 1878 treballava el gravador de medalles commemoratives L. Torrent.

L’any anterior, es a dir, el 1876, Dionís Escorsa va fundar, en societat amb Josep Plana i Anguera i Sebastià Agustí i Vilardebó (o Viladarbó), una foneria de ferro que, a la llarga, esdevingué la segona foneria d'acer mòlt de l'Estats espanyol. Aquesta nova fàbrica es va establir a Barcelona, al passeig de la Creu Coberta, a la zona del Eixample de Sant Antoni. Creiem que el lloc esmentat era un solar del que avui es l’avinguda Mistral i aventurem que la fàbrica va situar-se a una de les cantonades del carrer Calabria amb aquesta avinguda. Des de que fou urbanitzada, aquesta via ha canviat de nom en 8 ocasions: “Milans del Bosch, Paseo de la Cruz Cubierta, Carretera de Madrid, Carretera Real, Carretera Antigua de la Cruz Cubierta, Camino del Portal San Antonio de la Cruz Cubierta, Camino antiguo de San Antonio y Avenida Mistral”.

Aquesta contrada era, mitjans segle XIX, una zona situava extramurs la Ciutat Comtal, a les rodalies del portal de Sant Antoni, que ocupava, després de l’enderrocament de les muralles de Barcelona, els solars propietats de l’Estat, des d’on sortia l’anomenada carretera de la Creu Coberta, que es dirigia cap a la creu de terme arran de la qual arrencava el camí de Madrid (actual carrer de la Creu Coberta). Abans del projecte d’Eixample, era un terreny rural travessat per l’esmentat camí de la Creu Coberta, que des de començament del segle XIX tenia forma de passeig arbrat. Diversos projectes per a l’Eixample, com els de Josep Fontserè i Francesc Soler i Glòria, consideraren la major part d’aquest terreny fora muralles com a espai idoni per a activitats portuàries o de emmagatzematge, mentre que d’altres, com els d’Ildefons Cerdà i Antoni Rovira i Trias, el definiren com a residencial. Tanmateix, a partir de 1859, Cerdà establí en l’espai més proper a la Creu Coberta, entre els carrers de Llançà, d’Entença, el Paral•lel i la Gran Via, una gran illa que podria ser dedicada a «emplazamientos que pueden destinarse para edificios del Estado y establecimientos industriales».

Comprat en part per la “Sociedad Fomento del Ensanche”, aquest espai esdevindria finalment un conjunt d’illes separades amb una ocupació industrial molt intensa: fàbrica de puntes de París d’A. Olivella el 1880, quadres de la Societat Catalana de Tramvies el 1876 i fàbrica de bàscules i arques Pibernat el 1895.

El mateix succeí amb l’illa destinada a església, que, travessada més endavant per l’avinguda de Mistral, des de 1877 donà pas a un espai industrial on se situà la foneria Plana, Agustí i Escorsa.

Escorsa va ser nomenat director tècnic de l’empresa. Els seus coneixements tècnics de fonedor van encaixar a la perfecció amb els des altres socis. Agustí, per exemple, venia del camp de la serralleria i el seu treball artesanal en ferro va ser cabdal per a l’entrada en la producció industrial amb gran peces d’emmotllament.

Em trobat dues ressenyes de l’any 1882 (24 de març i 26 de novembre) a les quals la companyia rep, via marítima, paquets de filferros de destinacions europees. A la segon d’aquestes entrades, el diari escriu que l’empresa es diu Ponsa, Agustí y Escorsa, però estimem que es deu a un error tipogràfic, ja que el primer anunci es diu Plana, Agustí y Escorsa.

Lliste foneries (c. 1881)

Al setembre de 1884 la foneria Plana, Agustí y Escorsa fou contractada per a fer el reixat que circumdaria el monument commemoratiu que havia d’aixecar-se a Vilanova i la Geltrú a Francesc Gumà i Ferran, fundador del Banc de Vilanova, amb motiu de la inauguració dels Ferrocarrils directes de Madrid a Zaragoza i Barcelona. Obra de Ramon Padró Pedret aixecat a la plaça de l’Estació, amb motiu de la inauguració de la línia. Aquest monument es el primer de seu gènere a Espanya que commemora la inauguració d’un ferrocarril.

A un almanac barceloní de l’any 1885 apareixien anuncis d’empreses existents al 1884, entre les que trobem aquest:

“Fundicion de hierro y fábrica de clavazón de Plana, Agustí y Escorsa.

Fábrica: Carretera de la Cruz Cubierta, 15. Depósito y Dirección: calles del Carmen, 42, y Dou, 1. BARCELONA.

Esta casa montada como las primeras de su clase en España, se halla en el caso de poder servir en sus diferentes ramos, con prontitud, economía y perfección, cualquier encargo por importante que sea.

En el ramo de fundición, á más de construir piezas desde las más pequeñas hasta el peso de 8,000 kilogramos, tiene un surtido perenne de Cajas para pozo, Candelabros, Repisas para faroles, Pies para mesas de café, Estufas, Llamadores para puertas, objetos para maquinaria, de adorno y utilidad para obras en toda su extensión.

También se hallará un buen surtido de Cocinas Económicas cuya construcción es la más moderna de cuantas se hacen en el día, tanto por la economía de combustible, como por su elegancia, siendo los precios los mas limitados, y lo afirma las muchas que tiene colocadas en conventos, casas de beneficencia y particulares.

En la Clavazón* se hallara una abundante existencia de Puntas de París**, Tachuelas, Robione, Estaquillas, Fitas (ó dos puntas), etc., tanto por paquetes de peso como por millares, siendo las expediciones efectuabas en breve tiempo”.

*Clavazón f. Conjunto de clavos, particularmente los que hay en alguna obra o se tienen preparados para utilizarlos en algo.

**Las puntas.-En la primera década del siglo XVII, los trilleros se servían en principio de unas puntas que procedían de París, por cuya razón conservaron la denominación de "puntas de París".

El 30 de juny del 1886 sortia a la premsa la noticia de que, amb motiu de la reconstrucció del poble de Jatar ─ localitat granadina destruïda totalment per un terratrèmol la nit del 25 de desembre de 1884 on van morir 800 persones─ mercès a les aportacions rebudes des de pràcticament tota Espanya, “la fábrica de puntas de París y fundición de hierro de los señores Agustí y Escorsa de la calle del Carmen, número 42, ha regalado 63 llamadores de puerta, para otras tantas casas, y tres de gran tamaño para los edificios públicos, perfectamente embalados y colocados en dos cajas”. Podem observar que el senyor Josep Plana i Anguera ja no figura, al menys amb el nom, com a soci de la firma.

A una següent informació del mateix periòdic del sis d’agost de 1892, constatem que aleshores tampoc no es fa esment del senyor Sebastià Agustí, pel que deduïm que En Dionís Escorsa es va quedar tot sol com a únic propietari de la foneria.

La noticia deia el següent: “Trabajando en la fundición de don Dionisio Escorsa, situada en la carretera de Hostafranchs, esquina á la calle de Calabria, á un operario se le cayó un hierro encima, produciéndole una ligera luxación escapulo-humeral y una herida de pronostico reservado en el pómulo derecho”.

Com veiem, la informació es de tot punt intranscendent, però es indica que la ubicació de la factoria es la carretera de Hostafranchs, cantonada carrer de Calabria i no la carretera de la “Cruz Cubierta”, 15.

Observem amb el anunci per paraules del 1883 que el Dipòsit i la Direcció de la companyia hi son als carres del Carmen, 42, i Dou, 1, i la Fàbrica a la Carretera de la “Cruz Cubierta”, 15; al dibuix anunci i a la noticia de l’accident de l’operari els tallers, la foneria, es situa al carrer Hostafranchs (nº 15 diu el dibuix, cantonada Calabria, diu la ressenya) i el dibuix anunci situa al dipòsit a la mateixa adreça que l’anunci escrit.

Entenem, no obstant, que la foneria no va canviar d’emplaçament, sinó que, una vegada mes, l’Avinguda Mistral (antic camí de Sants i que enllaçava amb el carrer del Carmen de la ciutat emmurallada), va canviar de nom, fins que finalment li van atorgar l’actual en homenatge a En Frederic Mistral (Malhana, Provença 1830 - íd. 1914), l’escriptor en llengua occitana guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1904.

Com hem dit abans, a finals de segle Dionís Escorsa quedà sol com a únic propietari de l’empresa. En aquesta època, la seva producció es concentrava en la fabricació de cuines econòmiques, columnes de ferro colat per a la construcció, baranes, fanals, etc. De fet, Escorsa fou un dels primers proveïdors en la construcció de l’eixample barceloní.

El dissabte 7 de Julio de 1900, va morir Dionís Escorsa i Cruells, assistint al sepeli del industrial una nombrosa comitiva d’amics del finat. Dionís Escorsa s'havia matrimoniat amb Na Francesca Sòria i Ustrell, i de l’enllaç havien nascut una filla, Teresa (Simón Cordomí) i tres fills, Alexandre (Concepción Benages), Joan, i Pere Màrtir (Enriqueta Civis).

Amb la mort del fundador, l’empresa va passar a mans dels seus fills Joan, Alexandre i Pere Màrtir, amb el nom de Fills de Dionís Escorsa, que van modernitzar les instal·lacions.