UN LITIGI ENTRE ECLESIÀSTICS QUE DURA CINC SEGLES

Per a il·lustrar l’entrada de l’1 de febrer passat a aquesta bitàcola i a la que el professor Domínguez ens oferia informació sobre dos  documents conservats en l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet i que havien estat recopilats pel Doctor En Manuel Grau Montserrat en l’article “Miscelanea hospitalense”, i reproduïts al núm. 74 del “Boletín de Información Municipal”, del 2n trimestre de 1972, varen recordar la deferència que el senyor Grau va tenir amb l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, de regalar a l’entitat un opuscle del segle XIX referit a la nostra església parroquial.

El breu follet en qüestió havia estat confeccionat amb aportacions d’escrits que havien conformat el sumari del litigi presentat davant el Tribunal Eclesiàstic de la Diòcesi de Barcelona durant prop de cinc segles per uns clergues que es disputaven unes prerrogatives relacionades amb els delmes[i] de la parròquia.

Els documents que conformaven el plec jurídic esmentat estaven escrits en tres idiomes diferents (llatí, català i castellà) i aquest inconvenient, el fet de que la matèria a la qual es referien fos de caire religiós (amb paraules de l’àmbit eclesiàstic) i que abastis un espai de temps tant dilatar, feia difícil entendre quin era el quid de la qüestió i la seva evolució a través del temps.

Varen anar lligant dades i ven aconseguir resseguir, en un ordre cronològic ascendent, els esdeveniments que en torn al cas van anar desenvolupant-se durant prop de cinc-cents anys, i encara que no vàrem conèixer com va finalitzar el desacord  a l’hora de l’assignació dels tributs parroquials, però varen aprendre algunes coses sobre la història de la parroquial de Provençana.

En febrer de l’any 1994 es va publicar a la revista “Progrés” un resum d’aquell treball[ii], que traduït al català es el que avui oferint als possibles lectors d’aquest bloc.       

Mapa del setge de Barcelona pels francesos del 1697.

El sector que veiem comprèn part de l’antic terme de Santa Eulàlia

El 27 de gener de l'any 1101 el Venerable Bisbe de Barcelona ­i Abat de Sant Cugat del Vallès­ Berenguer Bernat celebrà l'acte de consagració o dedicació de l'Església de Santa Eulàlia Provençana. No obstant, se sap que l'església estava ja erigida en parroquial des de el segle onzè i que, des de les hores, tenia senyalats els seus confins i venia percebent ─per títol de dotació─ els delmes i primícies dels fruïts resultants de les terres compreses en aital demarcació, sense conèixer “dependència ni subjecció a altra prebenda”.

El dia 1 d'octubre de 1324, Ponç, Bisbe de Barcelona, i el Capítol[iii] de la Catedral decidien augmentar el numero de dignitats de la Catedral i creaven tres Ardiaques als quals unien i incorporaven tres Esglésies Parroquials del Bisbat. Però considerant que les dignitats que ja existien de Ardiaca[iv], Degà[v] i Xantre (o Cabiscol[vi]) tenien poques rendes o rèdits i no podien còngruament[vii] sustentar-se, aplicaren també a aquestes altres dignitats i els hi afegiren altres Esglésies Parroquials.

A la Cabiscolia afegiren i incorporaren l'Església Parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, o del Hospitalet, amb la Capellania[viii] i tots els seus drets i pertinences, de sort que ­mancant el Rector que era d'ella en aquell temps­ percebés i tingués el Cabiscol tots els rèdits i rendes de aquella Església, reservant per el que fos després Vicari perpetu ­o regent de la cura d'ànimes­ la còngrua porció o part que s’estimés necessària per a la seva sustentació i demés càrrecs a que estava subjecte.

Sembla ser, que a l'hora de fer efectiva la unió de la Rectoria[ix] a la Cabiscolia no es varen observar certs requisits establerts al dret canònic sobre les unions accessòries: presentació; consentiment de les persones interessades (Patrons, Rectors, feligresos); haver subsistit por si mateix la capellania de l'Hospitalet des de la seva erecció, amb total independència de la Cabiscolia, etc.

Així mateix, el fet de que el Bisbe Ponç ─que havia ideat la unió─ dones col·lació (després el traspàs del mossèn en 1327 i després de tres vacants) a altre mossèn amb tots els drets de la capellania sense fer menció de que hagués de contribuir amb les seves rendes a la Cabiscolia, donava a entendre que reconeixia por nul·la la unió projectada per ell mateix.

Es presumeix que, abans del segle XIV, restarien incultes les terres de la Parròquia a causa de les guerres i altres calamitats, pel que veient-se el seu Capellà en les penúries de sucumbir de fam i misèria, abandonaria sovint la seva Parròquia per a cercar a altres llocs mitjans decents amb els quals acudir a la seva precisa subsistència.

Observant l'Obtentor[x] de la Capellania de Santa Eulàlia l'infeliç estat del Capellà (i mogut d'un veritable zel eclesiàstic) cediria al mossèn de llavors ─per a subvenir les seves necessitats i la dels seus feligresos─ part dels censos i delmes particulars amb la qual estava dotada la seva Capellania, separades primerament 24 quarteres[xi] de civada, que reservava per a ell. 

Per un embargament de fruïts pertanyents al Cabiscol fet el 5 de juliol de 1347 i per documents de visita dels anys 1413 i 1421, semblava constar que amén de les 24 quarteres de civada, als Cabiscols els hi corresponien 8 càrregues de vi, 8 quarteres de blat i 25 quarteres de avena. Sent aquestes quantitats una subrogació per la tercera part dels fruïts de la Parròquia, per mera condescendència provisional dels Cabiscols, entenien aquests que la circumstància no els hi treia el dret de cobrar la totalitat dels dret, a excepció de la còngrua necessària per a el regent de la cura d’ànimes.

Així sembla que es va procedir durant dos segles i mig, doncs des de la Parròquia de Santa Eulàlia es va continuar donant als Cabiscols, de forma voluntària, la tercera part dels fruïts. Tot allò es feia sense que existís (en opinió dels mossens) obligació o conveni algú entre ells a no ser “por algún genero de respeto con que los Párrocos miraban a los Capiscoles como a Patronos de dicha iglesia”, encara que, “no eren tals per haver-la fundat o dotat en alguna part de les seves rendes”, sinó únicament per gràcia.

L'any 1758, sent Cabiscol D. Josep Ignasi de Quintana, i veient, sembla ser, créixer els rèdits de la Parròquia de Santa Eulàlia per l'augment que prenien la agricultura i el preu dels grans, mostrant-se mal content dels fruïts que li prestava el mossèn, va recórrer a Sa Santedat i a la Sagrada Congregació del Concili de Trento, per a que es tornés a dotar la dignitat amb la tercera part íntegra dels fruïts de l'Església de Provençana. Pot ser que el dit recurs no fos atès per la Sagrada Congregació, suposat que no consta que prengués determinació a favor de les súpliques del Cabiscol Quintana.

El 19 de desembre de 1760 el Vicari General, D. Damià Sumalla, declarava que la Vicaria perpetua de Santa Eulàlia Provençana no estava unida pleno jure a la Cabiscolia, sinó que estava subjecta a les regles de la reserva i que, en conseqüència, havia de conferir-se per concurs com a la resta d'Esglésies Parroquials de patronat eclesiàstic, sent executòria la sentencia en virtut de resolució del Reial i Suprem Consell de la Càmera de Castella, comunicada amb data 1 de juliol de 1763 al Bisbe de Barcelona, D. Asensi Sales. No content el Cabiscol envià al Rei, exposant-li les seves pretensions, un memorial, que fou contestat pel Monarca el 10 de setembre de 1767 ­mitjançant el Secretari de la Càmera de Castella pel tocant en el Reial Patronat de la Corona d' Aragó­ en el sentit que, per l'esmentat afer, devia dirigir-se al Bisbe de Barcelona. 

Mort D. Josep Quintana, el seu immediat successor a la Cabiscolia, D. Felip Pahisa, va promoure judici sobre el mateix tema ─el 27 d'abril de 1768─ contra el Mossèn de llavors del Hospitalet, D. Fèlix Bover. Pretenia el Cabiscol s'adjudiquessin a la seva dignitat tots els fruïts de la capellania, reservant al Rector una porció per a la seva sustentació; proposà sovint Pahisa que, menyspreant la seva primera demanda, es declares pertànyer a la dignitat la tercera part dels fruïts i que, en el cas de que ambdues les seves pretensions no tinguessin lloc, es condemnes al Rector a prestar al Cabiscol, per via de aliments, la quantitat anual de mil lliures barceloneses.

Seguit el litigi sota la mateixa sol·licitud per altres diferents Obtentors de la dignitat i de la Capellania, el 21 de juliol de 1792, el Cabiscol, D. Josep Mª Despujol i Vilalba, i el Capella Rector del lloc de Santa Eulàlia de Provençana, Dr. Quirico Madriguera[xii], decidiren atorgar poders al Bisbe de la Diòcesi, D. Gavino Valladares Mesia, per a que fes d'àrbitre (...Huyendo así de todo pleito y desavenencia, y deseosos de evitar los dispendios y disgustos consiguientes a los litigios...) en l'acte obert pels antecessors obtentors de la Cabiscolia contra el Capellà Rector sobre la pertinença i repartiment entre d'ells dels fruïts i rèdits de la capellania del Hospitalet.

El 18 de juny de 1793, durant una estada a Badalona, creient el Bisbe que els Capellans Rectors de l'Església Parroquial de Santa Eulàlia Provençana gaudien de suficients rentas, proventos y emolumentos com a perquè amb una part dels mateixos es fixes una quantitat amb la qual els Cabiscols poguessin mantenir-se amb la decència i decoro que corresponia a la seva dignitat, determinà que el Rector i els seus successors deurien satisfer cada any al Cabiscol ─i als seus successors a la dignitat─ la quantitat de sis-centes lliures de moneda barcelonesa (per terços vençuts, a 200 lliures cada quadrimestre) en diners sense prestació, restant exempts de lliurar les 25 quarteres de avena, les 24 de civada, les 8 de blat i les vuit càrregues de vi.

Al tenir coneixement de l'arbitrament, D. Josep Mª Despujol envià un escrit al Bisbe en el qual aprovava el resolt en tot el que tenia mira al seu interès personal, però li comunicava que, al seu pesar i amb tal de no perjudicar als seus successors, recorreria al Metropolità i al Rei. El 5 de setembre, Sa Majestat es va servir resoldre que l'afer havia de ventilar-se a Barcelona en judici plenari, amb audiència formal dels interessats en els delmes de la Parròquia de Provençana, dels veïns d'aquest poble i del fiscal eclesiàstic.

Argumentava el Cabiscol que la sentencia de l'arbitri del Bisbe Valladares havia d'haver fet referència a la percepció i aplicació de tots els fruïts de la Parròquia a la dignitat (o sobre la tercera part, al menys) i no a diner, per a lo qual els compromitents[xiii] no havien donat facultat al compromissari. Això donà lloc al segrest de tots els fruïts de la Capellania, a començar de vell nou una causa més renyida que la primera i a que després restés embargada, per Reial Acordada de 7 de gener de 1800, la tercera part de les rendes de l'Església del Hospitalet, restant privats els feligresos per alguns anys del seu Pastor i lliurada l'Església del Hospitalet a la cura d'un Prevere mercenari.

El 7 d'octubre de 1806 el Tribunal Eclesiàstic donava per clos el litigi, però el Cabiscol no el va entendre així, malgrat de l'oferiment del Rector de que es contentes amb els terços que anaven vencen de les sis-centes lliures que li varen ser assenyalades, que doblaven el valor del lliurat fins llavors. Pregava el Capellà l'acord perquè així, aixecant-se el segrest de la tercera part dels fruïts de la Parròquia, pogués atendre's ­amb el sobrer­ els clams dels seus infeliços parroquians, als qui les crítiques circumstàncies de la guerra havien sumit a la misèria i augmentat el numero dels necessitats i dels captaires.

El 30 de juliol de 1807, el Doctor D. Marià Oliveras de Plana, Cabiscol a aquella època, sol·licitava permís per a escriure e imprimir un al·legat on restaren fonamentades les seves pretensions. Restà perplex durant cert temps el Capellà del Hospitalet, el Doctor D. Miquel Pou[xiv], i casi resolt a abandonar aquest mitjà de defensa. Però reflexionant que el seu silenci podria atribuir-se per alguns a una vergonyosa convicció i que els escrits del seu adversari correrien sense contestació (el que li suposaria mancat de raó i justícia), es va decidir per fi ─a mitjans d'octubre─ a sol·licitar el mateix permís per a que el Jutge pogués, amb l’acarament de les al·legacions, percebre amb més certesa la preponderància de les raons exposades pel Rector i administrar, amb el desitjat encert, la justícia.

No sabem com va acabar aquest litigi, que hem resumit d'un document de començaments del segle passat[xv], però podem afirmar que, al menys durant mig mil·lenari, la Parròquia de Santa Eulàlia de Provençana fou causa i motiu de pledeig entre eclesiàstics.

---

[i] Impost del deu per cent sobre els productes de la terra destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos.

[ii] “Provenzana: un pleito entre eclesiásticos que duró cinco siglos”. Juan Manuel Fernández Gallardo. “Progrés”. núm. 99. febrer 1994. pàg. 13-15.

[iii] Capítol.- Comunitat de capitulars (individu amb vot a una comunitat) d'una catedral o col•legiata. Dins del catolicisme el capítol és l'assemblea periòdica dels membres d'una catedral, col•legiata o monestir, reunida per a certes pràctiques de pietat o per a prendre acords d'interès comú. Dins d'una catedral el capítol catedral és la corporació formada per canonges com a consell del bisbe a les catedrals; té també al seu càrrec, amb l'auxili dels beneficiats, la celebració solemne de l'ofici. El capítol es reuneix a l'aula capitular o sala capitular.

[iv] Ardiaca.- Dignitat a les esglésies catedrals. L'ardiaca era el diaca principal d'una església. Apareixen a partir del segle II, en les primeres comunitats cristianes, com a ajudants escollits pel mateix bisbe. Les funcions de l'ardiaca eren l'administració dels béns eclesiàstics i l'atenció als malalts, encara que posteriorment, amb l'augment de comunitats i amb la popularització d'aquest càrrec, anirien assumint noves responsabilitats. Així, doncs, l'ardiaca va esdevenir l'ajudant i vicari del bisbe, l'encarregat de l'educació dels clergues, del control de la disciplina eclesiàstica i de l'administració de béns i patrimoni de la diòcesi, amb poder judicial sobre els clergues. En moments de seu episcopal vacant, l'ardiaca era qui representava el bisbe. A més a més de totes aquestes funcions, als segles VIII i IX també era l'encarregat de les visites pastorals.

[v] Degà.- Que presideix els capítols després del Prelat.

[vi] Cabiscol.- [Xantre.- Cantor primer en una catedral o un monestir. Canonge amb títol de xantre, que ocupa el quart lloc en el capítol], Director del cor de la catedral. El cabiscol era un mestre o responsable de l'ensenyament en les catedrals i els monestirs durant l'Edat mitjana. Vers el segle X, les funcions del cabiscol o mestrescola se centraven més en l'organització de l'escola i l'administració dels seus béns, deixant l'ensenyament en mans dels gramàtics. Més endavant, el cabiscol seria l'encarregat de l'ensenyament d'humanitats i cant.

[vii] Còngrua.- Renda que han de tenir els ordenats.

[viii] Capellania.- Fundació particular, convertida en benefici eclesiàstic.

[ix] Rectoria.- Ofici del Rector.

[x] Obtentor.- Posseïdor de renda eclesiàstica.

[xi] Quartera.- Mesura catalana per a grans, d'uns 70 litres, emprada al Principat i a les illes.

[xii] En un document datat el 25 d'abril de 1785, D. Quirico Madrigreras, prevere i rector de l'Hospitalet, dona fe del nomenament d'un nou ermità de la Ermita i Capella de Santa Eulàlia.

[xiii] Compromitent. Persona que dóna al compromissari el dret d'elecció o la potestat de resolució arbitral d'una controvèrsia.

[xiv] A la pàgina 7 del B.I.M. núm. 51 del 3er trimestre de 1966 apareix la reproducció d'un document de data 5 d'octubre de 1811 en el que figura la seva “firma, rúbrica y signo”.

[xv] “Informe Jurídico con que el Dr. Don Miguel Pou, Presbítero Cura Párroco de la Iglesia de Santa Eulalia de Provenzana, vulgarmente llamada del Hospitalet, instruye su derecho en la causa que defiende contra el Ilustre Doctor Dn. Mariano Oliveras de Plana, Obtentor de la Capiscolía de la Santa Iglesia de Barcelona sobre redotación de su dignidad, en el Tribunal Eclesiástico de la misma Ciudad y su Diócesis”.

Grabat de Barcelona i els seus contorns

A sobre de la Torre del Rio es pot veure el nom de “Espitalet”