L’IMPERI TRINXET (I)

 

 

INTRODUCCIÓ

Una de les accepcions que trobem al diccionari de la paraula “imperi” es aquella que defineix el mot com l’empresa o conjunt d’empreses pertanyents a un únic propietari que te un gran poder econòmic i una especial influència comercial. Es en aquest sentit en el que hem batejat aquest recull com a “L’imperi Trinxet”, car que la firma va néixer de la voluntat i l’esforç d’una sola persona: L’Avel·lí Trinxet i Casas, un emprenedor prohom de tombants segle XX. A explicar com va aconseguir aquest pròcer crear i engrandir el que va arribar a ser un del mes important empori industrial en el ram del cotó català de l’època dedicarem les següents línies, amb les que descriurem l’ascensió, la consolidació i el declivi de l’empresa que va gestionar durant la seva vida i que va deixar, a la seva desaparició, en mans de la seva nissaga.

 

El complex industrial de Can Trinxet a Santa Eulàlia (com era anomenat familiarment pels habitants de la barriada) era un conjunt d’edificacions on s’ubicava una gran empresa  tèxtil (amb diverses activitats productives al llarg de la seva història) amb el nom de «Avelino Trinxet e Hijos», S.A.. dedicada a la filatura i tissatge de cotó: llençols i velluts, el cèlebre ‘vellut de tramviaire’ que durant anys caracteritzà als treballadors de la Companya de Tramvies de Barcelona.    

 

 

Can Trinxet, va ser una de les empreses més importants de l’Hospitalet a la primera meitat segle XX, que donava feina a centenars de persones (va arribar als 1.100 treballadors), i dels exponents mes reeixits de la Santa Eulàlia industrial del primer quart de segle. El barri va créixer de forma espectacular durant el anys de la dictadura de Primo de Rivera i de la República. En aquella època, Barcelona i també L'Hospitalet van rebre un important contingent de població provinent d'altres zones de la geografia espanyola per treballar en les obres de l'Exposició Universal de 1929 i en la construcció del metro. La proximitat i bona comunicació de Santa Eulàlia amb Barcelona, i en concret amb la plaça d'Espanya amb línies d'autobusos i els Ferrocarrils de la Generalitat, va fer que fos un dels enclavaments més atractius, tant per als nous treballadors com per a les empreses que treballaven el tèxtil i els maons i altres productes

 

Els edificis de la fàbrica estaven situats entre el carrer de Santa Eulàlia, i el Canal de la Infanta i les vies dels ferrocarrils de Vilafranca i el de Barcelona a Valencia, ocupant el espai compres entre els carres Salvador i Coromines, mes enllà del límit occidental d’allò que s’anomena «el primer eixample de Santa Eulàlia».
 

Dins d’aquest sector del barri, l'indret de Can Trinxet va ser ocupat industrialment per primera vegada l’any de 1890 per una fàbrica tèxtil, propietat de Salvador Oller, dedicada a l’elaboració de pana.

 

Can Trinxet va néixer a Santa Eulàlia quan, l’any 1900, En Avel·lí Trinxet i Casas, un experimentat empresari vilanoví i patriarca fundador del clan Trinxet, va encarregar a l’arquitecte modernista Juan Alsina i Arús (Barcelona, 1872-1911), el disseny i la construcció (al costat de la propietat d’en Oller), d’una gran planta tèxtil dedicada a la confecció de filats i teixits de cotó. Les obres s’iniciaren l’any 1902, i els edificis combinaven en les seves façanes l'obra vista amb el maó vist, arribant-se així a la culminació del barroquisme hospitalenc en l'ornamentació de l'arquitectura industrial.

 

 

El projecte inicial es va concloure l’any 1905 i a partir de l’any 1907 es va dur a terme una primera ampliació del conjunt encarregada a l'arquitecte modernista/noucentista Modest Feu i Estrada, (Santa Maria de Sants, 1870-Barcelona, 1933). En 1914 es varen realitzar importants obres d'ampliació en la part de la manufactura de filats i en l’any 1916 la construcció es va poder donar com a rematada amb l’aixecament d’un mur que va rodejar el recinte. En aquell moment era ja una de las fàbriques més importants de la ciutat, dedicada a la confecció de filats i teixits de cotó.

 

 

En Modest Feu ja havia construït entre els anys 1906 i 1910 la fabrica Gras (Can Gras), una mitjana empresa tèxtil dedicada a la producció de llençols i pana situada contiguament a la nova factoria de Can Trinxet. La part principal de les instal·lacions que Modest Feu va dissenyar per a En Miquel Gras, una gran nau de 4.000 metres quadrats de planta, és un dels exponents de l'arquitectura modernista de començaments del segle XX. La seva estructura recorda la de la Tecla Sala, amb amplis vitralls i sales bastides per nombroses columnes que donen una il•luminació molt característica al conjunt. De l'antic edifici, cal destacar els respiralls, els sostres esglaonats i els ferros forjats de l'entrada principal i de les finestres. Durant els anys següents, Feu va projectar tres més, perpendiculars als dos del 1906 i al carrer: dos coberts laterals i, finalment, un edifici central més important, que a la seva façana conserva la data de la seva inauguració: 1910. L’any 1916, Feu també va signar l’ampliació de les naus que s’aixecaren davant de la façana principal de l’edifici del 1905. el plànol original del qual es mostra a continuació.

 

 

Avel•lí Trinxet i Casas va néixer el 22 de setembre de 1845 a Vilanova i la Geltrú. Els seus pares Joan Trinxet i Eulàlia Casas, que pertanyien a una família de posició acomodada (eren fabricant d’armilles), s’hi havien traslladat des de Barcelona i aquí van tenir bona part dels seus deu fills, entre d’ells l’Avel•lí. Alguns biògrafs li reconeixen una innata predisposició per als negocis i per la creació d’indústries.
 

Va estudiar Comerç i a l'edat de vint anys es va iniciar en les pràctiques tèxtils entrant a formar part de la "Sociedad Fonosas y Hermano", companyia que, aleshores, 1865, era del seu oncle, Ramon Fonosas Trinxet. La Societat tenia les fàbriques a Badalona e Igualada. La de la primera localitat es trobava emplaçada als terrenys del que desprès va ser la plaça del mercat.

Avel.li es va introduir en el negoci des de molt jove i fou, passa a passa,  especialitzant-se en la fabricació de teixits de cotó com el vellut i les panes.

 

 

En un matrimoni de conveniència es va casar amb Na Antonia Mas, amb la qual va tenir nou fills del que dos vam morir prematurament i 3 foren desheretats per casar-se amb qui no devien, segons l’opinió del pare de família.

A la mort de En Rafael Fonosas, els seus hereus van decidir vendre la fàbrica. Avel•lí Trinxet Casas va percebre la seva participació en el capital de la empresa. Era l’any 1880 i tenia, llavors trenta-cinc anys i era casat, amb varis fills. Tres anys després,  va fundar la societat Carroggio i Trinxet que va existir entre els anys 1883 i 1895.

 

 

L’Any 1888 Carroggio i Trinxet compren a Mariano Domingo Garriga una finca denominada la Verneda (Dins del seu recinte es troba la Capella de la Mare de Déu de Lourdes. La Verneda", es com es coneixen els boscs de Alisos Alnus glutinosa, “Vern” en català) situada a l'extrem nord de Sant Quirze de Besora i al costat del riu Ter, que havia estat aixecada l’any 1858, on abans havia hagut el molí Nou i van muntar una fàbrica de filats davant el lloc que va ser ocupat, posteriorment, per l'estació del ferrocarril.

 

 

 

L’any 1895, l’Avel•lí va vendre a un tal Sr. Codina la seva participació de la fàbrica de Sant Quirze de Besora (la nova societat esdevé Carroggio-Codina), a excepció d'un cert nombre de telers, que instal•là en Monistrol de Montserrat, addicionant en aquesta últim punt nova maquinaria de filatura. Al separar-se de la companyia, Trinxet també es va quedar amb una altra de les fàbriques de la societat formada a Sant Quirze, la de Manresa, dedicada al teixits de cotó, però es veu que els telers els traslladaria a Monistrol de Montserrat.

 

La fàbrica de la Verneda ─que va tenir el seu salt d'aigua per crear energia elèctrica─ va passar posteriorment a mans dels Serra i els Claret, concretament el pare i els germans del futur Sant Antoni Maria Claret. Encara que va viure diversos canvis de nom (també va dir-se Serra i Codina) i de propietaris al llarg de la seva història, popularment la fàbrica continuava anomenant-se com Can Trinxet. Va tancar les seves portes definitivament l’any 1996.

 

 

Després de novembre de 1985 Avel•lí Trinxet va enviudar i poc temps després es va enamorar apassionadament de Josefa Matheu a que va voler regalar una mansió senyorívola per a viure plegats aquell romàntic idil.li. Per a edificar la casa del seus somnis, va comprar un solar al nº 268 del carrer de Còrsega DE Barcelona i va contractar els serveis de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), un arquitecte modernista, historiador de l'art i polític català que exercir la política com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907-1910), diputat provincial (1913-1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1924).

 

El projecte de la casa és del 25 de març de 1902 i es va acabar el 1904. L’edifici construït va ser una obra de transició del període modernista cap al racionalista de l'arquitecte Puig i Cadafalch. La magnífica torre va ser enderrocada al març de 1967, enmig de fortes protestes del sector cultural i dels professionals de l'arquitectura, amb un gran ressò als mitjans de comunicació. Al seu lloc Nuñez i Navarro va construir al maig del 1968 un insuls edifici d'oficines.

 

 

Per aquells anys, en 1900 (en 1902 segons altres fonts), el trobem a l’Hospitalet de Llobregat per fundar pel seu compte una nova empresa dedicada als filats i teixits de cotó i, més endavant, als llençols i panes. Com s’ha dit mes a dalt, Trinxet donà inici a la construcció de la nova factoria a la que va dotar d’àmplies naus i moderna maquinaria, amb profusió de fusos de filar, de tòrcer (rodet de tòrcer fil) i de telers amples i estrets.

 

 

 

Veiem com glosava l’any 1907 la revista “Il·lustració Catalana” el bastiment de la nova obra d’enginyeria industrial:

 

 

Les nostres industries

La nova fàbrica de D. Avel•lí Trinxet, al Hospitalet. Arquitecte D. Joan Alsina

Vista general de la fàbrica des de la banda de la porteria

Vista interior de la sala de filatura

Una nova prova de la potència industrial de Catalunya ens acaba de donar el senyor Trinxet aixecant a quatre passes de Barcelona aquesta superba fàbrica de filats y teixits que amb les seves inspiracions ha dirigit el reputat arquitecte senyor Alsina.

En ella ha reunit el fabricant les dues seccions que fins ara tenia separades l'una de l'altra i totes dues a gran distància de la capital, aconseguint així millorar les condicions de la producció per la major vigilància sobre el treball, i situant els seus productes en aquest gran centre de consum i d'exportació que es la nostra ciutat. No hem pas d'entrar en detalls estadístics respecte al contingut y a la producció d'aquest gran establiment; la seva importància la demostren, molt millor que els números, les vistes que es dones en aquestes planes.

En la una es pot veure els conjunt dels edificis que el constitueixen, aixecats sobre una gran extensió, capaç de contenir qualsevol nou edifici que les necessitats de la industria avui per demà exigissin. Les altres dues mostren la grandiositat de les seves dues quadres principals, la de filats y la de teixits, totes dues amb unes dimensions extraordinàries.

 

 

Abans de la seva mort, que succeí el 30 d'abril de 1917, deixà constituïda la raó social "Avelino Trinxet é Hijos", de la qual formaven part els seus fills Francesc i Antoni Trinxet i Mas, anomenats hereus.

 

En l’exemplar de “La Vanguardia del dia dimarts, 1 de maig de 1917, a la pàgina nª 3 es deia que havia traspassat a la ciutat En Avel·lí Trinxet i Casas, persona que gaudí en vida de grans simpaties pel seu do de gents i elevats valors morals que li adornaven. La noticia de la seva mort havia causat el dia anterior a Barcelona gran sentiment. El diari oferia el testimonio del seu pesar a la seva distingida família, aclaparada pel dolor.

En aquells moments, la societat comptava amb una instal•lació industrial de 22.000 fusos de filar, 3.600 de tòrcer, 364 telers estrets i 35 amples per llençols, important instal•lació cridada a ser notablement ampliada pels seus successors en mes d’una ocasió.

 

En Avel•lí Trinxet i Casas va ser persona de gran capacitat i de fecundes iniciatives, com ho pregonen les seves variades fundacions, que eren com fites marcats pel seu esperit inquiet en el camí que havia de conduir-lo al fi desitjat i que no era altre que llaurar el seu esdevenidor i el de la seva família, creant una dinastia d'industrials.

 

Al morir Avel•lí, el Francesc i l’Antoni continuarien amb la fàbrica, que més endavant passà a ser «Trinxet S.A. Sucesora de Avelino Trinxet e hijos». Així, de pares a fills —i amb l'excepció de l'època de tancament i posterior col•lectivització— s´en van anant succeint els Trinxet al capdavant d'una empresa que durant l'època d'embranzida econòmica dels anys seixanta adquirí un gran desenvolupament, sobretot a nivell d'exportació.
 

 

ELS DOCUMENTS DEL CELH (NOVEMBRE 2013)

El document del Centre d’Estudis de l’Hospitalet de novembre de 2013 és una sèrie de postals, molt conegudes en l’àmbit del col·leccionisme i el documentalisme. Es tracta de les postals que va editar l’Àngel Toldrà Viazo, raó per la qual totes tenen les seves inicials: A.T.V.

Toldrà havia nascut a Barcelona l’any 1867 i es va dedicar al negoci de la impressió. A començaments del segle XX va veure que hi havia possibilitats de guanyar diners en l’edició de postals, i va encarregar a diversos fotògrafs l’obtenció d’imatges de Barcelona i de les principals ciutats i pobles de Catalunya, Andorra i Mallorca. Segons el llistat que adjuntem, va publicar fins a 4.577 postals de més d’un centenar de poblacions.

 

http://www.cerclecartofilcatalunya.com/documents/cronopostalsatv.pdf

De l’Hospitalet en va fer una sèrie de que va del número 3.760 a 3.771, i són datades entre 1905 i 1911. La majoria són del que avui anomenem barri del Centre, que en aquella època era el nucli del poble de 6.000 habitants. Tanmateix, trobem una imatge de l’ermita de Santa Eulàlia, com un dels monuments importants del municipi.

http://www.postalsdecatalunya.cat/index.php?tipus=5&opcions=&opcions_text=hospitalet&pagina=2&menu=127

 

Gràcies a l’observació de Luis Bagan, afegim a la llista de postals hospitalenques les imatges del Far del Llobregat, que en aquell moment encara era de l’Hospitalet.

 

http://www.postalsdecatalunya.cat/index.php?menu=127&opcions_text=faro+del+llobregat&cercar=cercar&tipus=5

http://www.todocoleccion.net/barcelona-faro-llobregat-vista-general~x1628287

 

La imatge de l’església de Santa Eulàlia ens mostra un paisatge totalment rural. El barri havia crescut des de Sants, i la edificació no havia arribat a aquest extrem. També ens  mostra les diferents edificacions que acompanyaven l’esglesiola, que recordem, fou consagrada l’any 1101, fet al qual vam dedicar el Documents del Celh de febrer de 2011.

 

 

TROBADA GEGANTERA A SANTA EULÀLIA

Entre els dies del 18 al 30 d’octubre a la Sala d’exposicions del Centre Cultural Santa Eulàlia s’ha pogut visitar una exposició de diorames on apareixien diverses activitats de les diverses Colles de Gegants del Baix Llobregat.

El proppassat dia 27 d’octubre s’ha celebrat al Barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat, la XVI Trobada de Gegants de la comarca del Baix Llobregat. Després de que les colles participants plantessin els seus gegants a la plaça Francesc Macià, a 2/4 de 12 (i amb un temps excepcional) va començar la cercavila pels diferents carrers del barri fins a tornar a la plaça inicial.

Acompanyem la ressenya amb fotos preses al carrer Rosell on es pot apreciar l’animació de la festa.

Les colles assistents van ser les següents: Gegants de la Ciutat de L’Hospitalet – Drac d’Or, Gegants de Cornellà, Gegants de l’AMPA Mare de Déu del Carme, Gegants del Delta del Prat, Gegants del Prat de Llobregat, Gegants d’Olesa de Montserrat, Gegants de la Palma, Gegants de Casablanca, Gegants d’Esplugues, Gegants de Bellvitge, Gegants d’Aigüestoses de Sant Andreu de la Barca, Agrupació Cultural Folklòrica de Sant Feliu de Llobregat, Gegants de Pallejà, Gegants de Sant Joan Despí, Capgrossos de La Florida i Manotes de Tro.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FER ENTRADA DE CAVALL SICILIÀ

CAN GRAS  EN PERILL !: CRÒNICA D’UN IMCOMPLIMENT FLAGRANT 

El Grup que governa el consistori hospitalenc (PSC-IPC) no fa honor a les promeses electorals que anuncia, no compleix amb les dates de realització d’obres compromeses en campanyes i tampoc amb les noves dates aparaulades després d’ajornar la materialització d’aquelles una i altra vegada i, al final, les deixa per a complir-les quan arribi “el proper dia 30 de febrer”. I això que no pot recórrer al “i tu més” dels seus antecessors perquè porta, ni més ni menys, 34 anys governant el Consistori.  

Aquesta introducció, que podria servir per a glosar un munt de prometiments no enllestits per part del nostre Ajuntament (millor: per part d’alguns polítics del nostre Ajuntament), la dedicarem a explicar la nova dilació -sine die?- en la restauració de les instal·lacions de Can Gras i la seva reconversió en la seu central de la Escola de Música-Centre de les Arts de L’Hospitalet.

La primera informació que hem vist al respecte ha estat l’article publicat per Dulce Valero a “EL FAR”, el dilluns 23 de setembre de 2013. De la magnifica ressenya de la redactora extraiem algunes dades que ens ajudaran a recordar la historia d'aquest “brindis al sol” i de certs governants que pensen que el poble es una massa amorfa fàcil d’enganyar.

L’home fort d’aquest equip de govern, ha declarant davant la premsa que “El alto coste de la consolidación y adaptación de la antigua fábrica modernista obliga al gobierno municipal a optar por la más fácil reconversión de un antiguo colegio de Gornal en la sede central del proyecto educativo y cultural. La crisis económica y la falta de financiación han obligado al gobierno municipal a aparcar este proyecto que se trabajó conjuntamente con la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana, y que contaba con un presupuesto inicial de unos doce millones de euros para la rehabilitación de 4.000 de los 5.600 metros cuadrados que tiene en total el recinto”.

Això si, el representant socialista s’ha apressat a dir que “Can Trinxet no se ha descartado como futura sede de la Escola de Música-Centre de les Arts, pero será un proyecto pensado a la larga”. En “El burlador de Sevilla” es diu ¡Cuan largo me lo fiais!. Però en aquesta obra teatral també es diu allò de «No hay plazo que no llegue / ni deuda que no se pague» i creiem que els ciutadans de l’Hospitalet sabrem fer, a les properes conteses electorals (Que no hay plazo que no llegue), que los “dilatadores” paguin tots els deutes que han contret i incomplert amb aquest poble que ha confiat en ells durant, pot ser, massa temps.   

Mentrestant, els edificis es van deteriorant ostensiblement (per manca de manteniment i por ser objecte de “depredadors”) per la qual cosa, quan arribi l’hora de la seva restauració els hospitalencs haurem de pagar el doble del que ens hagués costat si el nostre Ajuntament hagués complit les seves promeses i hagués actuat en el temps que, voluntàriament, s’havia compromès.

L’article ha coincidit amb la retirada de les tanques que envoltaven  les noves edificacions alçades sobre el solar de Trinxet que s’estan habitant des de fa poc. “Business is business”. Per cert, s’ha reservat un espai per a construir (“deu sabrà quan”) prop del mur que sosté les vies dels trens,  59 nous habitatges protegits, o sia un teló de cases barates per als pobres que facin de pantalla per apaivagar els sorolls dels trens que passaran a deu metres d’aquest bloc i evitar així que molesti a les “residencies nobles”. Socialisme central planificat, made in Kremlin.           

Aquesta realització que ens ocupa, l’Escola de Música-Centre de les Arts de L’Hospitalet, va ser “venuda” el seu dia com una promesa electoral pel govern municipal socialista de aleshores com un dels projectes emblemàtics de futur, en una operació de recuperació d’un edifici catalogat com a patrimoni arquitectònic de la ciutat, similarment a la que es va fer amb la Tecla Sala. Molt abans d’això, en una visita que va realitzar a les instal·lacions amb un grup d’empresaris de la Ciutat, el batlle de llavors va explicar que el lloc era ideal per a ubicar allà el Nou Mercat de Santa Eulàlia, ja que el de aleshores (que segueix sent-lo avui) havia quedat obsolet. No sabien ben bé que fer per a que la ciutadania es  veies recompensada amb una engruna per la inculta demolició a mans de “polítics democràtics” y “rapinyaires demolidors/constructors anticulturals i antipatrimonials” d’una joia industrial digna de ser conservada i aprofitada com a element cultural i senyorívol de la ciutat.     

En definitiva, l’objectiu final del Pla Trinxet era, justificar la destrucció del millor i mes gran complex industrial de la historia de l’Hospitalet a mans de les constructores (Quin “feeling” històric especial hi ha entre els alcaldes de la nostra ciutat i les empreses immobiliàries!) per a la qual cosa concedien la minúcia de respectar Can Gras, dient als ciutadans (intentant apaivagar veus discordants sorgides d’entitats ciutadanes del districte) que obtindrien uns equipaments importants pel barri i així dissimular la vergonyosa destrucció del patrimoni històric hospitalenc.

I un dia, a algú assessor milionari del Consistori se li va encendre l’espelma: I si aprofitem l’edifici per a l’Escola de Música...! Dit i fet: Al sac de les promeses electorals per a la propera campanya!. Al maig de 2005 el govern de l’Ajuntament de L’Hospitalet va crear l’Escola de Música-Centre de les Arts, prometent que estaria enllestit en el curs 2009-10. Quan entrés en servei el Centre de les Arts, el nombre d'alumnes serà d'uns 2.000 i no només aprendrien música, "sinó diferents llenguatges artístics, com ara fotografia, teatre, dansa o arts plàstiques", com va indicar l'alcalde de l'Hospitalet, Celestino Corbacho.

Anirem ràpids per a no fer feixuga la lectura de la noticia.

La promesa naixia a redós del tombant de segle: 

ANY 1988.- El Ple Municipal de l’Hospitalet, presidit encara pel primer alcalde de l’etapa democràtica ( “de cuyo nombre no quiero acordarme”) va aprovà, a la sessió del mes de maig, l’avenç del Pla Especial de la Reforma Interior de l’Espai de Trinxet, las principal fàbrica tèxtil de la ciutat, on es produïa, des de començaments de segle i entre altres productes, l’anomenat ‘vellut de tramviaire’.

El PERI no es proposava conservar el complex tèxtil de arquitectura modernista, símbol i màxim exponent, al costat de Tecla Sala i Cosme Toda, de l’esplendorós passat industrial de la nostra ciutat, sinó edificar 270 nous habitatges (com si no hagués espai lliure a Santa Eulàlia) en un negoci que donaria excel·lents beneficis a inversors catalans i a...

Com a torna del gran pastís, els propietaris “regalaven” a l’Ajuntament els vells edificis de Can Gras que fins feia ben poc havien conservat una molt interesant i nodrida col·lecció d’antigues màquines que haguessin estat les joies de qualsevol museu industrial. Els nostres polítics, ni els seus costosos assessors, no haurien escoltat mai el nom del “Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya” ubicat a Terrassa. Llàstima!
 

Any 2001: La revista municipal “L’Hospitalet” de data 12 de febrer d’aquell any deia amb grans titulars que “L’HOSPITALET RECUPERA CAN TRINXET” i a l’inici d’un extens article a dues pàgines feia el següent resum:  “Las empresas propietarias de los terrenos de la antigua factoria textil Can Trinxet han firmado un convenio con el Ayuntamiento de la ciudad por el que ceden al municipio el edificio Can Gras, una construcción fabril de gran valor artístico ubicada en este sector de Santa Eulàlia. La zona ser convertirá en un nuevo núcleo residencial”

Si, segons l’Ajuntament “el mur" que rodejava les naus buides i elles mateixes eren sol.licitades per la ciutat, que reclamava recuperar espais per a us residencial (sic) i els terrenys i les instal·lacions pertanyien a propietaris particulars... Per mor de que els propietaris cedien Can Gras a l’Ajuntament? A canvi de què els generosos pròcers de la construcció  feien aquest regal al poble. Hummm!

Any 2004.- El butlletí municipal “L’Hospitalet” de data 22 de març d’aquell any donava la noticia de que l’Ajuntament estava estudiant ubicar l’Escola de Música a Can Trinxet. Haurien d’haver dit Can Gras, però l’eslògan es l’eslògan.  Corbacho va dir que “Can Trinxet sería una buena ubicación para el conservatorio porque la zona estará bien comunicada con las Líneas de Metro 1 y 9 y la futura estación central que se construirá en la Torrassa. Si se confirmase el proyecto, dará un gran dinamismo social y cultural al barrio de Santa Eulàlia”.

Any 2007.- El Ple de l'Ajuntament aprova el conveni de col•laboració amb a Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona per a la redacció del projecte i el plantejament dels treballs de remodelació de l'antiga fàbrica de Can Trinxet, on s'ubicarà l'Escola de Música-Centre de les Arts.  Segons la revista municipal del 10 d’abril d’aquell any, l’inici de les obres, amb una inversió de 12 milions d’euros, estava pendent del trajecte de l’AVE ¿?, però se esperava que finalitzessin entre 2009 i 2010.

 

Any 2008.- En juny, la nova alcaldessa Núria Marín va visitar diversos indrets de Santa Eulàlia per conèixer, va dir, de primera mà la realitat del barri i escoltar l'opinió dels veïns. Marín es va detenir a l'antiga fàbrica de Can Trinxet, on és previst construir l'Escola de Música-Centre de les Arts de la ciutat, i va dir que el projecte de rehabilitació de Can Trinxet estarà enllestit a finals d'any.

Any 2010.- A finals d’Abril, el Ple municipal va aprovar inicialment la Modificació puntual de Pla general metropolità per a la concreció de l’ús i dels paràmetres d’edificació d’un equipament destinat a Centre de les Arts Escola de Música al sector de Can Trinxet, que comporta la modificació de la fitxa núm. 92 del Text refós del Pla especial de protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) situat al carrer de Santa Eulàlia, núm. 206-212 d’aquesta ciutat, redactat pels serveis tècnics de l’Agència de Desenvolupament Urbà.

 

Han passat tres llargs anys després d’aquesta ultima informació i els edificis de Can Gras continuen degradant-se i la zona on s’alcen deteriorant-se. 

Han hagut més referències periodístiques al respecte, però no volem exhaurir tots els arguments d’una sola tacada. Aquesta primera reflexió ha estat elaborada a rel de l’esmentat article del FAR i servirà, d’inici, per a posar en tela de judici, una vegada mes, la (manca de) voluntat conservacionista de l’equip de govern municipal i la seva decidida entrega en mans de la política constructivista (els elements patrimonials històrics hospitalencs no tenen cap importància davant del cel constructiu dels nostres municipis) que està fent perdre a la nostra ciutat les seves característiques senyals d’identitat.

 

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

UN NOU "SECTOR" A SANTA EULÀLIA

 

ELS DOCUMENTS DEL CELH (OCTUBRE 2013)

El Document d’octubre de 2013 és un article aparegut en una publicació amb format de diari, que va editar el Casino de Santa Eulàlia el maig de 1968, amb motiu de les noces d’argent de la festa major ininterrompuda del barri, i organitzada per aquesta entitat.

 

L’article fa referència a l’edifici conegut com el Castell de Santa Eulàlia, i explica el seu origen i la seva funció en aquella dècada de 1960. Com veiem, el títol és El Castell de la Pepa, però no fa cap esment de ningú que es digui Pepa, Pepita o Mª Josefa. Hem d’imaginar que era el nom popular de l’edifici. Al que sí que esmenta és al promotor del castell, tot i que en el subtítol escriuen malament el segon cognom, i al que anomenen José, encara que el carrer es diu Blas Fernández de Lirola, i a d’altres referències el trobem sempre amb el nom de Blas. Potser tenia un nom compost i es feia dir José quan el seu primer nom era Blas.

 

Gràcies a l’obra Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet 1939-1951, del Carles Santacana, sabem que la cessió del Castell no va ser tan senzilla com apareix en l’article. Per començar, Fernández va obtenir algunes contrapartides a canvi del seu gest. A més, l’alcalde Enrique Jonama va decidir dedicar-lo a Escola de Belles Arts sense consultar-ho amb ningú.

L’acceptació de l’edifici i el seu destí foren aprofitats per l’oposició interna que tenia Jonama al consistori, encapçalada pel vell polític local Tomás Giménez. El gener del 1952, el ple aprovà un vot de protesta contra l’alcalde per aquests fets. L’oposició a Jonama venia de lluny i el debat al voltant del castell no fou més que el pretext. En els ajuntaments franquistes enfrontaments com aquest eren insòlits, i un mes després Jonama i Jiménez foren destituïts.

Us deixem amb l’article, que no està signat, que parla de Fernández, al que titlla d’excèntric, i de l’escola d’especialitats femenines, com la llar o el secretariat.

  

 

“EL CASTELL DE LA PEPA”

Cedido por don José Fernández Lisala (sic) a la ciudad.

Singular edificio por su configuración al estilo de castillo medieval, cuya existencia en nuestro barrio es poco conocida, aun a pesar de radicar en la calle José Fernández Lirola, nombre éste que corresponde al que fue dueño y señor constructor de esta bella obra de dura piedra, y que a su muerte legó a la ciudad de Hospitalet con la sola condición de que se dedicara a fines culturales.

Esta mansión se construyó muy lentamente, durante muchos años, iniciándose allá por los años 20. Recordamos al picapedrero que iba configurando las piedras, y tanto duró la obra que en su dura labor se hizo viejo. La corporación municipal, en prueba de agradecimiento, le dedicó su nombre a la calle donde construyó el castillo.

Don José tenía una librería de lance en la calle Aribau, a la altura de la calle Mallorca, y una parada en los encantes del libro viejo, por donde habían desfilado muchas personalidades significadas en la literatura barcelonesa, a quienes con ilusión les iba exponiendo y explicando la marcha y realización de su obra en Hospitalet.

Algo excéntrico él, en muchas ocasiones habíamos visitado su tienda, comprándole libros interesantes. Las modestas bibliotecas del sector se nutrieron de magníficos ejemplares, adquiridos a muy buen precio, pues hacía un trato especial a los amigos. Su conversación era fluida, llena de expresiones curiosas y repetía muy a menudo que vendría una “ola de calor” que nos trastornaría a todos. Esto lo decía dándole un sentido metafórico, entre misterioso y profético.

Este hombre, don José Fernández Lirola, tenía una gran calidad humana. La ciudad toda, y en particular el distrito, le deben eterno agradecimiento.

Actualmente este curioso edificio lo regenta la “Obra Social Cultural Sopeña”, bajo la denominación de Escuela Profesional Santa Eulalia. En ella se imparten diversas disciplinas de formación obrera en clases nocturnas, como son: delineantes, a las que asisten jóvenes de ambos sexos, además de las especialidades femeninas de peluquería, clases de hogar, corte, bordado, auxiliar administrativo, secretariado e iniciación profesional en diferentes órdenes, etcétera, todo ello bajo la inteligente dirección de la señorita Gloria Catañón y un cuadro esforzado de señoritas que la secundan en su labor, digna del más encendido encomio.

En este momento asisten a las citadas clases cerca de doscientos alumnos, en su mayoría del propio distrito.

La obra que se hace actualmente corresponde, sin duda, al deseo de quien tan generosamente cedió el edificio a la población, y cuya sesión es digna del mejor recuerdo.

Durante cuatro años el profesor don José María La Foret tuvo en el castillo sus clases de dibujo lineal y pintura, por las cuales tantos jóvenes de la ciudad pasaron y que hoy cuelgan sus cuadros en exposiciones.”