MONUMENT A L'ESCUT DE L'HOSPITALET.

L'AGULLA D'ESTENDRE

   A la tercera desena del mes d'abril de l'any 1975, es van celebrar a l'Hospitalet els actes de la IX Setmana Cultural que, una vegada mes, posava en marxa l'Ajuntament en col.laboració amb les entitats i associacions de la ciutat, vint-i-una de les quals varen intervenir a l'órganització de prop d'un centenar d'activitats. ("La Vanguardia, 22 de abril de 1975).

   Dins d'aquella Setmana Cultural, el dia 19 d'abril es va presentar a la Sala Municipal una exposició de l'obra gràfica de Josep Maria Subirachs i Sitjar, composta de 28 gravats, 16 del quals eren aiguaforts i la resta litografies.

   Aquesta exposició, llevat de ser la primera d'aquestes característiques que presentava l'autor, estava centrada al voltant d'una maqueta en bronze del monument que Subirachs havia realitzat per a la ciutat, esbós que estava destinat al Museu d'Història, a l'igual que un quadre amb els primers apunts i projectes de l'aital monument. 

 En el context d'aquella setmana, es va descubrir a Santa Eulàlia un monument escultòric -al.legòric de l'escut de la ciutat- que l'Ajuntament havia encarregat a l'artista barceloní Subirachs i que constituiría quelcom més que una obra moderna de diseny innovador: una «creu de terme» entre l'Hospitalet i Barcelona, a l'encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de la Bordeta.

   Al vespre del dia 26 d'abril, en un ambient popular, amb audició de sardanes i l'actuació de l'Esbart Dansaire Sant Isidre, fou inaugurat a la confluéncia dels carrers Santa Eulàlia i Riera Blanca -a la mateixa entrada del terme municipal- un monument de catorze metres d'alçària inspirat en els elements esencials que composen l'escut de la ciutat.

    El monument està construit en una sola peça, en formigó armat, amb una estructura interior en forma d'anell, que li dona una gran solidesa. A la part interior de les dues columnes -que simbolitzen la creu de Santa Eulàlia-, existeixen un nombrós número de gravats realitzats amb el peculiar estil de l'escultor, entre els que es reproduiexen noms de llocs i de persones relacionats amb la història local.

   Coronen la part superior, en forma de falca, les glorioses quatre barres catalanes, que van ser incorporades a l'escut de la ciutat l'any 1969 al dictar-se el decret 3397 de l'onze de desembre.

   Despres de l'inauguració, l'Alcalde i demes autoritats varen girar una visita als jardins on es va instal.lar tant notable peça escultorica, espai que amb aquella ocasió havien restat oberts al públic. ("Hospitalet". Boletín de Información Municipal. Año XXII. Nºs. 85-86. 1º y 2º Trimestres 1975).
   A l'editorial de l'esmentat butlletí, es déia que la ciutat es va veure honorada y embellida per un nou monument escultòric, el més important de tota l'urbs.

   Explicava que el que, a primer cop d'ull, veuen els passavolants a la nova escultura son unes formes senzilles, estilitzades, austeres, allunyades de qualsevol barroquisme decoratiu, però que, ara bé, el tafaner que s'atura i contempla la zona interior del monument, la més amagada, descobreix un món molt més complexe, criptogràfic, ple d'al.legories que ens parlen de molts anys d'història, de moltes inquietuts espirituals, púdicament reservades.
   Per tot aixó, l'editorialista es sentia doblement satisfet i enorgullit davant el nou monument que donava la benvinguda als vianants o visitants que entressin al municipi pel Sector de Provençana.

===============================================

Josep Maria Subirachs i Sitjar és un escultor i pintor català. Va néixer l'11 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona.

Deixeble d'Enric Casanovas i ajudant d'Enric Monjo, passà d'un inicial noucentisme a un estil expressiu i esquemàtic, d'on derivà cap a l'abstracció. Va ser l'escultor més representatiu de l'avantguardisme català de la postguerra, i la seva Evocació marinera, a la Barceloneta, va ser la primera escultura abstracta que s'instal·là en una via pública a Catalunya (1958-60), fet que provocà grans controvèrsies.

Posteriorment reintroduí la figuració en la seva obra però amb un tractament anticonvencional, jugant amb la il·lusió de contraposar el positiu i el negatiu, amb freqüents cites a imatges mitològiques i sovint amb un erotisme evident. Ha fet tant escultures de format domèstic i medalles com grans monuments, a Barcelona, a Mèxic, a Seül i a moltes altres ciutats del món. Molt sovint ha concebut revestiments escultòrics aplicats a l'arquitectura.

Ha conreat també el gravat i la litografia -n'hi ha una bona col·lecció a la Biblioteca de Catalunya-, i especialment a la darrera etapa de la seva carrera s'ha centrat en la pintura, sempre dins el seu món conceptual personalíssim inconfusible.

Des de 1987 es dedica bàsicament a dissenyar i esculpir la Façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, actualment el projecte escultòric més gran del món. Per aquest motiu visqué i treballà durant anys en un modest habitatge situat a l'interior del propi temple de la Sagrada Família, a imatge i semblança de l'habitatge d'Antoni Gaudí.

Al llarg de la seva carrera ha estat distingit com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, "Corresponding Member" de la Hispanic Society of America de Nova York, "Officier dans l'Ordre des Arts et des Lettres" de França, Personnalité de l'Année 1987, distinció internacional atorgada per la seva aportació al món de les Arts a París, l'any 1987 i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Així mateix ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 1982, la medalla de la Universitat Autònoma de Barcelona i la medalla d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Santa Isabel d'Hongria l'any 2003.

 **************************************************************************************



ELS DOCUMENTS DEL CEL'H. (I)

CONFLICTE EN EL PRAT DELS MAONS



"La huelga" (1886). Robert Koehler. Óleo sobre tela.
Deustches Historics Museum (Berlín)

Amb el començament de l'any, encetem una nova secció al bloc que s'anomenarà, genèricament, "Els documents del CEL'H". Aquest apartat, que tindrà una periodicitat mensual, neix com a fruit de l'acord de col.laboració entre el "CENTRE D'ESTUDIS DE L'HOSPITALET" i l'Arxiu de Santa Eulàlia Provençana.

No es la primera vegada que el CEL'H i l'Arxiu acorden treballar en comú per aconseguir un objectiu compartit: recordem, com a exemple, la mostra "EL TÈXTIL, SANTA EULÀLIA FÀBRICA DE L'HOSPITALET", un treball sobre l'evolució del "ram de l'aigua" a la barriada dirigit per la historiadora Marta de Planell i Mas, que amb motiu de la Festa Major de l'any 1993 va romandre exposada -amb molt d'exit de públic- als locals de l'Aula de Cultura de Santa Eulàlia durant deu dies.

Esperem il.lusionadament que aquest desig de cooperació es mantingui en el temps per a be de les dues entitas i de la divulgació de la historia de la barriada que, una vegada ja fa molts segles, va ser el "bressol de l'Hospitalet".

Iniciem doncs, avui, aquest apartat amb l'aportació del professor Manuel Dominguez López, un treball sobre la primera vaga obrera coneguda en el temps en l'àmbit de Santa Eulalia, escaida al sector industrial de la barriada anomenat, aleshores, "el Prat dels Maóns" l'octubre de l'any 1853. Deixem que el propi document ens assabenti de com van succeir el fets:





===============================================



 

EL BROLLADOR BUÏGAS

EL GERMÀ PETIT DE LA "FONT MÀGICA"

En la Navidad de 1964/1965, la "Agrupación de Amigos de la Música" de l'Hospitalet fue el primer grupo cultural que organizó una exposición del proyecto denominado «Agua, luz y sonido» del ingeniero Carles Buïgas, el diseñador de la "Fuente Mágica", erigida en Montjuïc en el recinto de la Exposición Universal de 1929.

La muestra fue montada en el local de la Agrupación y como complemento de la misma, la entidad organizó el día 8 de enero -en el Salón de las Casas Consistoriales de la ciudad- una conferéncia con proyecciones, desarrollada por don Carlos Buïgas sobre el tema «Obras de Agua, Luz y Teatro Integral proyectadas para Barcelona».
El genial creador, en una infatigable campaña para dar a conocer su maravillosa obra, presentó en la conferencia las inolvidables realizaciones anteriores que habían servido de pauta para el grandioso proyecto del sin par «Teatro Integral». A la conferéncia, que despertó el natural interés en la ciudad dada la fama del «mago de la luz», asistieron todos los interesados por las magnas realizaciones artísticas de agua y luz de don Carles Buïgas así como

la Corporación Municipal presidida por el alcalde Matías de España Muntadas.

A raíz de aquella visita del insigne ingeniero a nuestro municipio, se establecieron contactos entre el Ayuntamiento y el señor Buïgas para llevar a cabo la instalación en nuestra ciudad de dos fuentes luminosas.En la primera quincena del mes de mayo de 1969, el Ayuntamiento Pleno tomó el acuerdo, después de haber sido debatido en sesión Municipal Permanente, de aprobar el proyecto de construcción de una «fuente luminosa, cambiante de color y de forma» a instalar en el distrito tercero, en el cruce de las calles Santa Eulàlia y Gensana (sic) delante de la Iglesia nueva de Provençana. El presupuesto era de 1.778.337 pesetas. 

En la Sesión Plenaria del Ayuntamiento de la última decena de mayo de 1969 se aprobaron, entre otros, los dictámenes del proyecto de una nueva fuente luminosa, no cambiante de color ni forma, a ubicar en la plaza Anselmo Clavé, por un valor presupuestario de 1.311.973 pesetas y asimismo el de la primera fuente, cambiable de forma y color, a ubicar en el cruce de las calles Santa Eulàlia y Jansana, por un ppresupuesto de 1.778.377 pesetas: un total de más de tres millones de pesetas para la construcción de dos fuentes luminosas.
En el ejemplar de "La Vanguardia Española" del domingo 3 de agosto de 1969, se informaba que el Departamento Técnico de Servicios Municipales de la Ponencia de Fomento del Ayuntamiento preveía para la semana siguiente importantes inauguraciones de mejoras urbanas. Entre ellas, se destacaba la nueva red de alumbrado público de la calle central del distrito de Santa Eulàlia, desde el mismo termino municipal con Barcelona hasta el límite del paso subterráneo bajo la línea del ferrocarril, con ciento cinco puntos de luz.

Asimismo, y en la misma demarcación, tendría efecto la inauguración, que se adelantaba mucho a la fecha prevista, de la fuente luminosa de la plaza de San Isidro Labador (sic, el corresponsal -o el linotipista- se equivocaba [Aliquando bonus dormitat Homerus], ya que la plaza, que no existía aún, sería la de la Iglesia de Santa Eulàlia Provençana, la otra parróquia del barrio), según proyecto del ingeniero señor Buïgas, la asistencia del cual a dicha inauguración era esperada.

La fuente, de luces y formas cambiantes, era la segunda en importancia -de esas características- en la región catalana. Su pileta básica medía quince metros de diámetro, con una segunda taza alzada en el centro. Estaba dispuesta para sesenta y tres sistintas facetas en sus módulos cambiantes de forma. El tipo de luces cambiantes era asequible a veinticuatro fases y su importe total era superior a los dos millones de pesetas, a cargo del municipio.
Estaba previsto que durante la ejecución de su primer encendido se llevaría a efecto un abrazo sumbólico a dicha fuente, ejecutado por un renombrado «Esbart Dansaire», que interpretaría una sardana como fase pintoresca de promoción ciudadana. Intervendría en el acto la «Banda Principal de Hospitalet», que interpretaría un selecto concierto, finalizando con una audición de sardanas. 

El mismo rotativo, en su edición del domingo 10 de agosto de 1969, daba cuenta de que había sido inaugurada la primera fuente de la ciudad de luces y formas de agua cambiantes, según proyecto del ingeniero Buïgas, costeada por el Ayuntamiento, y cuyo valor era superior a dos millones de pesetas. Estaba enclavada en la zona colindante a los jardines de Provenzana, del distrito de Santa Eulàlia.

El acto de la inauguración fue presidido por el alcalde España Muntadas, acompañado de toda la corporación Municipal y otras personalidades y representaciones de la localidad. Hizo acto de presencia el señor Buïgas, que fue saludado por el público asistente y autoridades con vivas muestras de afecto por el proyecto de tan magnífica obra. Fueron puestas en práctica todas las modalidades de agua y luz, sin el menor fallo técnico, lo que redundó en el mayor éxito de esta importante obra de embellecimiento urbano. Se disparó un espectacular castilo de fuegos de artificio y la banda de música titular de la ciudad interpretó un selecto concierto.

Al llegar el momento programado de dar el abrazo simbólico de la ciudad a la fuente, en agradecimiento y homenaje de tan magnífica realización, se pasó por un trance de notoria congoja, ya que se había previsto que el «Esbart Dansaire San Isidre», del mismo distrito, iniciara una sardana alrededor del perímetro de la fuente, en cuya «rotllana» debería agregarse el público a los compases de «la dansa més bella de totes les danses», que ejecutó una renombrada cobla... Ni símbolo, ni abrazo, ni nada que pudiera parecerlo. Hospitalet no disponía de dansaires suficientes para tejer un círculo de quince metros, o cuanto menos, no parecía que los hubiera en el distrito de Santa Eulàlia.

El corresponsal de "La Vanguardia" aconsejaba sardonicamente al Ayuntamiento que cuando se inaugurase la segunda fuente proyectada, cuya construcción estaba en una fase muy avanzada, se programase, en lugar de un abrazo simbólico, una exhibición «yeyeística» que, a buen seguro, sería más efusiva y apta para los residentes de la segunda ciudad de Cataluña.

CARLES BUÏGAS, EL MÀGIC DE LA LLUM

Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 de gener de 1898 - Cerdanyola del Vallès, Barcelona, 27 d'agost de 1979) fou un arquitecte, enginyer i luminotécnic, conegut principalment per haver disenyat la Font Màgica de Montjuïc.
Carles Buïgas era fill de Gaietà Buïgas i Monravà (1851-1919), arquitecte i cap de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1888, i autor del monument a Cristòfor Colom, pel qual va obtenir la medalla d'or de l'Exposició. Contemporani de Gaudí i Domènech i Montaner, edificis com el mercat de Sitges, el balneari de Vichy Catalán a Caldes de Malavella i el Palau Comella de Vic o la restauració del castell de Cerdanyola van fer de Gaietà Buïgas un arquitecte del tot consolidat a Catalunya. Carles fou criat al si d'una familia benestant de Barcelona. Als set anys marxà amb la seva familia a Montevideo (Urugüay), per motius laborals del pare.

La familia tornà a Barcelona al 1919 per la crisi económica existent al pais sudamericà. Al 1916 ingresà a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, però no va finalitzar els seus estudis per haver comencat a treballar com ajudant del futur projecte de l'Exposició d'Industries Elèctriques de Barcelona. Mes endavant es titularia a l'École de Génie Civil de París.
Ja a Barcelona es va posar a treballar a la que seria la futura Exposició. S'havia especialitzat en enginyería elèctrica i va entrar a la comissió del ram. Va fer primer de topòfraf, més tard d'ajudant i també d'arquitecte-jardiner. Però l'any 1921 ja era cap de les instal·lacions electromecàniques. Va ser amb aquesta època que va tenir la idea de les fonts lluminoses. El 1922 comenzà a disenyar el seu primer proyecte de fonts i saltants d'aigua lluminosos. Les seves primeres obres foren al Palau Reial de Pedralbes. Eugeni d'Ors definiría el seu treball com  a un nou estil d'art, l'art de l'agiuallum.
El exit de l'Exposició de 1888 havia deixat molt bones espectatives i hi había una gran il·lusió de tornar-ne a fer una altra, aquesta dedicada a les Indústries Elèctriques que, en aquell temp, eren la gran novetat.Un altre aspecte que afavoria el fet de donar-hi una empenta era la tasca de rehabilitar la muntaya de MontjuÏc, que ja s'habia iniciat.
L'any 1920 aquesta regeneració encara estava massa enderrerida i,om va haver de ser instal·lada la Primera Fira Oficial de Mostres, va ser als terrens de l'exposició anterior, la de 1888, prollongats fins al Saló de Sant Joan.
Gràcies a la bona predisposició i als diners que va aportar el General Primo de Rivera per tirar endavant el projecte, Carles Buïgas i el seu equip van començar a treballar día i nit sense parar, modificant constanment els plànols cada dia una mica, a mesura que el realitzava.
El maig de 1929, en plena eufòria ciutadana, es va inaugurar l'Exposició Internacional de Barcelona i l'esclat de llum i aigua que havia dissenyat en Carles Buïgas. L'exposició havia estat el resultat del compromís entre els projectes sectorials realitzats pels arquitectes Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Enric Sagnier i l'enjardinament del recinte concebut com a parc urbá per Rubio i Tudurí i la supervisió de Forestier.
De la sorpresa es va passar a l'aplaudiment i a la lloança. Les més de 80 fonts i cascades que treien aigua de tots colors van convertir Barcelona en la ciutat dels somnis. El president de la Diputació Provincial de Barcelona, Exclm. Sr. marquès de Castell-Florite, en el discurs que va fer en l'acte d'entrega de les medalles de la Província l'abril de 1961 (Revista de Sant Jordi, número 43; juliol de 1961), entre altres conceptes, va dir el siguent: " Va ser una Exposició que a l'extranger va començar sent l'Exposició d'Industries Elèctriques i va acabar esdevenint l'Exposició de les Fonts de l'inginyer Buïgas... Aquestes fonts maravellosas i lluminoses de l'Enginyer Buïgas van causar ser la sensació al món i van contribuir a enaltir i valorar aquesta Exposició, en què Espanya había posat la seva esperança".

Una vegada finalitzada l'exposició, Buïgas va comenzar altres proyectes, como la Nau Lluminosa, declarada al seu moment proyecte d'interés nacional. Durant la Guerra Civil Espanyola s'instalà a París, on va residir fins el 1942. Durant aquests anys va guanyar gran renom internacional i realitzà proyectes a París, Lieja, Nova York, Lisboa, Roma, Santo Domingo, Madrid, Granada, Valencia, etc. Però, debut a la crisi existent una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, molts d'aquest proyectes encarregats a Buïgas foren aturats o anul.lats.
Si a l'Exposició de 1888 Barcelona es va descubrir a si mateixa en la de les Industries Elèctriques, els seus homes van descubrir Montjuic i en la de 1929 el món va descubrir Buïgas. Des d'aquell día, les fonts que porten la seva firma es van estrendre per tot el món. Però ell no va tornar a ser gaire feliç. Altres projectes tan grans com aquell no van rebre el suport de les autoritats, centrals o municipals: La Nau Lluminosa, una Exposició museu de Tots els Temps i el Teatre Integral, amb escenari d'aigua, llum i música. Els drets per fer l'obra la van adquirir el germans Ribas, però quant es va incendiar la Scala també va començar a morir el projecte per manca de diners. Va pasar els últims anys de la seva vida a Cerdanyola del Vallès, on va morir i està enterrat. A la làpida del nínxol en el qual reposa, va fer posar aquesta frase seva: "¡Oh Dios! Haz de mi vida una obra de arte como el equilibrio entre la justicia y la bondad. ¡Oh Dios! y también una existencia plena de creatividad". Carles Buïgas.  

%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%

"EL BARRI DE SANTA EULÀLIA: ELEMENTS PER A UNA CRÒNICA"

L'any 1975, l'Ajuntament de l'Hospitalet va organitzar l'"Escola d'Estudis Artistics", un centre on s'impartirien cursos especifics d'alt nivell sobre teatre, cinema, dança o arts plastiques.

L'Aula de Cultura, a l'any 1986

L'equipamement es va ubicar a l'edifici de la antiga fàbrica d'olis de la "Plaça dels Avis", amb entrada pel carrer Amselm Clavé, 24, que havia estat darrerament una escola d'ensenyament primari, i el 30 d'octubre del 1975 es va celebrar a l'edifici de l'Escola la seva presentació pública. El preu de matrícula que es cobraba als alumnes -quasi tots ells residents fora de la Ciutat- implicaba el fet de que l'Escola fos considerart com un centre elitista i alié a l'entorn i als interessos de la barriada.
El projecte va tenir una curta volada vital i l'existencia de l'Escola va ser efímera. Les grans despesses que produía i la dolenta administració de la gestió del centre va provocar l'abandonament del mateix per part de la Ponéncia de Cultura i de l'Ajuntament.

A mitjans de l'any 1978 el Consistori va accedir a les peticións de les Associacions de Pares d'Alumnes de les escoles del barri i de l'Associació de Veïns per que s'habilités l'equipament com Aula de Cultura, seguint les directrius de les dues Aules existents llavors: la de Bellvitge i la de La Florida. L'Aula va iniciar les seves activitats al curs 1978-1979. Es varen iniciar cursets de pintura i dibuix, de musica, ceràmica, llengua catalana o fotografía.      
Amb l'arribada del primer Ajuntament democràtic, un nou equip directiu va prendre la gestió de l'Aula i es varen obrir nous camps culturals a l'entitat, com la creació, entre d'altres, del Grup de Teatre, de Poesia, el Grup de Cinema o del Grup d'Estudis de l'Aula.
Malgrat que va costar un temps per a que l'Aula arribes a sintonitzar amb el barri, a partir de l'any 1981, es va consolidar com a realitat participativa en el mon de la cultura i en la vida social de Santa Eulàlia, ajudant a la recuperació dels Carnestoltes i de la Festa Major i promocionant nous grups i cursets.

El professor Ramon Breu a un acte a l'escola a on es docent.

Un d'aquets Grups esmentats, el d'Estudis, va iniciar un projecte per a recuperar la memòria popular del barri de Santa Eulàlia. Sota la coordinació del professor Ramon Breu i Panyella (1), els integrants del Grup d'Estudis van abocar-se a la realització de l'objectiu, amb un incansable entusiasme i una eficient tasca, accions que es van traduïr en la materialització, l'any 1986, de la publicació (mecanografiada) d'un llibre de 106 pàgines -primera referéncia de la història de la barriada-, anomenat "El barri de Santa Eulàlia de Provençana: Elements per a una crònica" (2).

Portada d' "Elements per a una crònica"

L'obra està dividida en trenta apartats, a cada un dels quals es desenvolupen aspectes diversos de les diferents etapes de l'esdevenidor del barri, de l'evolució física del mateix,  de les vides dels seus homes i dones, de les seves entitats, de les industries on varen treballar, de com celebraven les seves festes o com gaudien dels espectacles als que assistien al seu temps de lleure.

La primera raó de ser de la crónica era la de demostrar que el barri de Santa Eulàlia ha tingut, durant el decurs dels temps un proces històric interessant, amb experiéncies enriquidores, i de debó que ho varen acconsseguir. Per a dur a terme la tasca projectada i aconseguir l'objectiu previst, els components del Grup d'Estudis van visitar sovint el Museu d'Història de la Ciutat i es varen possar en contacte amb entitats com, per exemple, la parròquia de Sant Isidre o la Cooperativa "El Respeto Mutuo". També van desenvolupar reunions amb veïns veterans de la barriada, persones que havien participat durant les seves vides a diferents entitats físiques de Santa Eulàlia.

El resultat final va ser magnific. "Elements per a una crònica" s'ha convertit en referent imprescindible per aquelles persones interessades en la història del barri i ha estat consultat per nombrosses generacions d'alumnes de les Escoles i de l'Institut del barri, a l'hora de la realitzación de treballs escolars en torn al fet històric de la barriada.            

"Elements per a una crònica" és, a la fi -tot i no tenir moltes il.lustracions-, l' "Orbis Pictus" (3) de la història de Santa Eulàlia (en el sentit de ser el primer treball amb vocació d'abastir tots els elements passats que han conformat el present de Provençana), el manual al qual recorren tots els qui desitjen aproximar-se a la narració veritable del successos passats a la barriada, el  "vademecum" (4) imprescindible per a entendre de forma abreujada l'evolució de la vida en aquest petit territori humà anoment Santa Eulàlia.
L'any 1988, el Centre d'Estudis de l'Hospitalet va publicar (5) dins del núm. 6  l'Hospitalet de Llobregat núm. 6 dels "Quaderns d'estudi" (octubre 1988), un resum de 23 pàgines (p. 167-190)  de l'obra objecte de la nostra atenció avui.

(1) Ramon Breu i Panyella.- Nascut a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) el 1956. Llicenciat en Geografia i Història. Professor de Secundària a l'Escola Solc, de Barcelona. Membre de la redacció d'AulaMèdia i coordinador de CinEscola.info. Autor de diverses narracions curtes i de treballs pedagógics en torn al cinema.

(2) Autor:  Breu i Panyella Ramon; Títol:  "El Barrio de Santa Eulàlia de Provençana: elementos para una crónica" / Ramon Breu Panyella i Grup d'Estudis de l'Aula de Cultura de Sta. Eulàlia. Publicació:  1986. Descripció física:  106 p. 30 cm. Nota. Resum: En aquest estudi s'hi inclouen elements històrics generals del barri, una ressenya de les principals institucions culturals, l'evolució demogràfica i una descripció dels principals problemes actuals. Nota:  Text mecanografiat. Matèria: Associacionisme. Matèria: Cultura. Matèria: 1986. Matèria: Santa Eulàlia de Provençana-Hospitalet de Llobregat, l'. 

(3) "El mon il.lustrat en imàtges" (Orbis Pictus): Primer text escolar ilustrat de la història de la pedagogía, que ha estata model per als posteriors textes escolars. Amb aquest llibre, es dona a Comenio el títul de precurssor de l'educació audiovisual. El seu "Orbis Pictus" (1658) mostra un mon visible en dibuixos, un llibre per l'aprenentatje del llatí que, sembla ser el primer llibre il.lustrat per a nens. Juan Amós Comenio (Moravia, 28 de març de 1592 - Ámsterdam, 15 de novembre de 1670) fou un teóleg, filósof i pedagog nascut a l'actual Repùblica TXeca. Fou un home cosmopòlita i universal, convençut de l'important paper de la educació en el desenvolupament de l'home. S'el coneix com el Pare de la Pedagogía, doncs va ser qui la va estructurar-la com a ciencia autònoma i establí els  seus primers principis fonamentals.

(4) Obra en forma de llibre que compren abreujadament les nocions necessàries sobre diverses ciencies i arts, molt recomenat per als investigadors.

(5) Matèria: Santa Eulàlia-Hospitalet de Llobregat, l'- Autor:  Breu i Panyella, Ramon. Títol: "El Barri de Santa Eulàlia de Provençana - Elements per a una crònica" / Ramon Breu i Panyella. Dins de  Quaderns d'estudi : Centre d'Estudis de l'Hospitalet l'Hospitalet de Llobregat núm. 6 (octubre 1988), p. 167-190. Nota. Resum: Crònica sobre la situació social i la història contemporània del barri de Santa Eulàlia. S'analitzen els trets socials més remarcables que han anat configurant el barri: immigració, industrialització, construcció i urbanisme i dinàmica associativa. La metodologia de treball dóna una gran importància a les fonts orals. Nota: Comunicació presentada a: 31a Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos: l'Hospitalet 24-25 maig 1986. Matèria: Barris. Matèria: Immigrants. Matèria: Immigració. Matèria: Industrialització. Matèria: 1930 - 1985. Matèria: Santa Eulàlia-Hospitalet de Llobregat, l'. Biblioteca: Centre d'Estudis de l'Hospitalet de Llobregat. Biblioteca: B. Can Sumarro (l'Hospitalet de Llobregat). Biblioteca:  B. Josep Janés (l'Hospitalet de Llobregat). 

Programa de la Festa Major de l'Unió Hortènsia de l'any 1920.
Reproducció inclosa al llibre "Elements per a una crònica"



=================================================================

40 ANYS DE MOVIMENT VEÏNAL A L'H

El uno de diciembre del 2010, en la sede del Museo de l'Hospitalet - Casa Espanya - Espai d'historia (c/ Joan Pallarès, 38) se procedió a la inauguración de la exposición "40 ANYS DE MOVIMENT VEÏNAL A L'HOSPITALET DE LLOBREGAT". La muestra permanecerá expuesta hasta el día 16 de enero del 2011 de martes a viernes de 10 a 13 horas y de 17 a 20 horas. Los sábados y los domingos de 11 a 14 horas.

El acto fue presentado en la planta noble baja del edificio por las personas responsables de la «Casa Espanya» y del «Centre d'Estudis de l'Hospitalet» y el presidente de la Federación de Asociaciones de Vecinos de l'Hospitalet, que explicaron el sentido de la exposición y dieron las gracias a las personas que han trabajado en favor de sus conciudadanos en el seno del movimiento vecinal -no sólo en las Asociaciones de Vecinos, sino también en diversasa entidades culturales y reivindicativas- en l'Hospitalet durante esta cuarentena de años que en este se cumplen y rememoran.

Expresaron su deseo de que, una vez acabada su estancia en el Museo, la exposición pueda llegar a todos los barrios de la ciudad en un ciclo itinerante para que pueda ser visitada por multitud de ciudadanos hospitalenses en un homenaje merecido a las mujeres y los hombres -algunos de los cuales se encontraban presentes en la sala- que han coadyuvado durante este tiempo en mejorar las condiciones de vida de los vecinos de los barrios de nuestra ciudad.

Todos los presentes subieron a continuación a la sala de exposiciones donde les fueron explicadas la estructura de la exposición y las diferentes etapas históricas transcurridas duranta las cuatro décadas referenciadas que estaban representadas en los paneles que componian el grueso de la muestra. Completaban la exposición una serie de reproducciones gráficas de boletines, carteles, etc. de las diferentes asociaciones de vecinos y con material audiovisual consistente en una proyección continua de dispositivas de fotos de hechos y documentos referidos a las luchas vecinales de nuestra ciudad, desde la etapa de los últimos años de la dictadura franquista  hasta la actualidad y el pase de unos videos documentales con momentos representativos del movimiento vecinal reivindicativo. 

 """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""